Joan Caldentey Brunet

Consumat el descens a Tercera l’any 1986, s’inicià una etapa marcava pel decensís, la nostàlgia de les dues glorioses temporades a Segona B i el desconcert. L’estructura professional dels anys anteriors s’enrunà com un castell de cartes. La temporada 1986-1987 va començar amb Luis Cela a la banqueta, moltes baixes i poques incorporacions, entre les que destava un jove Nofre Riera, que tornava a na Capellera. El club tampoc vivia bons moments en matèria econòmica. Tot i l’eficient gestió de la directiva anterior, que havia estirat al màxim les possibilitats econòmiques de l’entitat, era necessari  renegociar l’import d’alguns pagaments a jugadors i tècnics.

El club no tengué més remei que iniciar una recapte entre l’afició i socis per poder tenir liquiditat. L’estiu del 86 fou un moment complicat pel Manacor i el final d’un cicle. Dimitit el President Parera, el 26 d’agost es convocà una assemblea extraordinària de socis que decidí anomenar una junta gestora. En un ambient de tensió i crispació aquesta junta decidí convocar eleccions per escollir nou responsable del Club. Entre els candidats sonaven, per una banda, Toni Adrover “Ravanetto”, reconegut aficionat i home de negocis qui arribà a oferir 100.000 pessetes de prima personal si l’equip se salvava un any abans. I per altra Toni Puigrós, expresident entre els 1979 i el 1981, qui pareixia decidit a tornar a exercir el càrrec. Finalment fou Rafel Sureda l’únic que presentà candidatura. 

Esportivament vingueren tres temporades mediocres. S’esperava que l’equip estàs en la part alta de la classificació batallant per tornar a la divisió de bronze. La 1986-1987 només pogué ser vuitè. Al desembre Cela havia estat substituït per Rafael Ramos. La 1987-1988 quart, la 1988-1989 només es pogué fer tercer, tot i retorn al club dos grans com Juan Company a la banqueta i Luis Torreblanca al centre del camp. Finalment  a 1989-1990 s’aconseguí el campionat balear i s’ascendí directament sota la direcció tècnica de Pedro Gonzàlez.

Semblava que el Club recuperava el seu espai i el malgust de l’injust descens del 1986 passava a la història. La temporada 1990-1991 començava amb nou President, Gaspar Forteza, Paco Acuñas com a entrenador, reformes importants a l’estadi i un rosari de noves incorporacions que ilusionaren l’afició. Tornaren Jaume Salas, Femenias, Toni Pastor i Toni Mesquida procedents del Badia de Cala Millor, Miquel Mesquida (que havia arribat a debutar a Primera amb el Saragossa) i Miquel Mestre que també havia jugat a la màxima categoria amb l’Hércules i el Castelló. La porteria es reforçà així mateix amb Arteaga i Outon. 

El projecte era prometedor però no es pogué mantenir la categoria (quedà penúltim just per davant Olímpic de Xàtiva). No obstant, aquesta temporada deixà un dels partit més significatius del segle d’existència de la institució. Parlam de  l’eliminatòria de Copa contra el Logroñés de Primera Divisió. En primera ronda s’havia eliminat al Sant Antoni de Portmany eivissenc. L’equip va quedar exent per decisió federativa de la segona ronda i en tercera l’atzar emparellà el Manacor amb els riojans. El partit, disputat el dijous 8 de novembre de 1990, generà una gran expectació i na Capellera s’omplí de gom a gom per animar l’equip, en aquells moments dirigit per Miquel Crespí. 

Els manacorins foren els grans dominadors de l’encontre i el deliri arribà al minut 36 quan Biel Femenias va marcar l’únic gol dels locals, que ja havien estat en diferents ocasions apunt de batre el porter Canales. L’infortuni feu que al minut 83 els riojans empatèssin a un. A la tornada a Las Gaunas, la superioritat del conjunt de David Vidal es feu més evident i s’encaixà una contundent derrota per 3 a 0 cosa que suposà la fi de l’aventura copera. Dues temporades després, es rebé al Sabadell de Segona i tampoc es pogué passar l’eliminatòria.

L’any 91 arribà  Miquel Jaume Jimmy i el seu staff integrat per Jordi Caldentey (entrenador de porters), Biel Fullana (assistent) i l’argentí José Luis Rodríguez (preparador físic). En les següents temporades els èxits no trigaren en arribar. S’aconseguiren dos campionats de Tercera, una fallida lligueta en la qual s’empatà a punts amb el líder i un ascens l’any 1993.

Per a la posteritat quedarà una fornada de jugadors, quasi tots manacorins com Llodrà, Juan Gonzàlez, Kiko Hernández, Cazorla, Javier, Tòfol, Casals, Gomila, Nofre, Tudurí (que marcà el gol de l’ascens contra el Caravaca), Montse, Tià Riera, Femenías, Luis Copoví, Santa, Toni Quetglas, Salas, Maties, Nofre, Gomila (Salem fill), Galletero, Cutillas, Tofòl, Servera, Pepín, Tomàs Riera, Rafel Nadal, Obrador, Rafita i un grup d’al·lots de la pedrera que pujaren del juvenil com Tolo Muñoz, Juanjo, Xisco Varón, Tomeu Riera, Tent o Santa.

En aquells temps existia una norma federativa que obligatòriament s’havien de convocar dos jugadors sub 21. El club hagué de tirar dels més joves que baix cap concepte defraudaren. L’equip comptà també amb un nou patrocinador, l’agència de valors alemanya Travimpex. Empresa que també esponsorava el Hansa Rostok de la Bundesliga i que inicialment tenia la intenció d’injectar 30 millons de pessetes a les arques del club, sembrar el camp de gespa natural i a mitjan termini ascendir el club a Segona. Així i tot no es pogué evitar el descens l’any 1994.

Malgrat el retorn a Tercera, l’etapa de Forteza fou en conjunt una edat de plata pel Manacor. La darrera ocasió en la qual de manera habitual na Capellera enregistrà bones entrades. De puros i autoritats a la modesta llotja. L’equip arribà a comptar amb cheerleaders que animaven durant el descans. També reconeguts periodistes esportius com Miquel Alzamora o Tony Tenerife iniciaren la seva trajectòria professional seguint l’equip aquells anys. Els darrers anys que Felip Barba cobrí l’actualitat de l’equip per a la premsa local.

Des del 1994 a 2008 el Manacor jugà a Tercera Divisió ininterrompudament, disputant fins a cinc promocions d’ascens sense èxit a Segona B. Les temporades 1996/1997 i 1999/2000 l’equip quedà quart i tercer respectivament i colista de la liguilla d’ascens per darrera de rivals de molta entitat com el Lorca, Alcoyano o l’històric Badalona. La 2000/2001 de nou quart a la classificació general i segon a la liguilla a tres punts del Ciudad de Murcia. La temporada 2003/2004 es quedà tercer però no es va sumar cap punt a la liguilla que copà el Girona FC.

L’ascens estigué molt aprop l’any 2005. Substituït el sistema tradicional per eliminatòries, el Manacor s’imposà en primera ronda al Narcís Sala de Barcelona al St Andreu per 1 a 2. Sorprenentment però perdé per 0 a 2 a la tornada.  En aquells anys els presidents Miquel Gallego, Rafel Sureda, Pedro Sureda, Joan Barceló i Vicenç Acuñas s’esforçaren per fer bons equips i reflotar la massa social del club. També per reivindicar el pagaments dels drets de formació de jugadors com Albert Riera.

Nou fou una etapa de decadència com alguns podrien pensar si no consolidació del club a Tercera i de donar qualque alegria a l’afició amb les lliguetes d’ascens. Pel club passaren grans jugadors com Toni Ramírez (capità durant la dècada dels 2000), el colombià Marcos Méndez, davanter d’un físic portentós, i Jaume Vidal, un jugador a qui la Tercera li era petita i que arribà anar a prova a Alemanya. Tomàs Mestre, Rafel Alcover, Iván López, Rafel Janer, Ramón, Marcelino i Biel ‘Parreta’ (que també va provar, en aquest cas amb el Nottingham Forest anglès) foren els habituals a les alineacions. Igualment també passaren per la banqueta bons entrenadors com Tomàs Gibert, de nou Paco Acuñas i Pedro Gonzàlez,  Jaume Mut i més efímerament Toni Pastor i Sebastià Nadal.

El segle XX acabà amb la celebració del 75è aniversari sota la presidència de Joan Caldentey Fluxà, la instal.lació de gespa artificial al camp i la creació de l’Associació de Veterans, el qual s’enfrontà al veterans del Reial Madrid i Barcelona. Per altra banda l’equip juvenil amb Martí Munar d’entrenador jugà a Divisió d’Honor l’any 2004 amb una plantilla integrada per jugadors que serien claus en la història recent del club, com el davanter Nico Rubio.

L’any 2009 l’entitat tocà fons. Contarem fa uns mesos la greu crisi institucional que patí el Club Esportiu Manacor i que superà exitòsament.

Des del febrer de 2022 hem anat publicant articles sobre la història de l’equip. Aquí ho deixam de moment!. Posam fi a aquest petit homenatge a tota la massa social del club. Demanan mil disculpes per no haver pogut citar totes aquelles persones que durant el cent anys d’existència del Manacor han aportat el seu granet d’arena a la història, i  que de ben segur s’ho mereixen. A títol personal voldria dedicar tota la feina feta a les tres persones que m’ensenyaren a estimar els colors del Manacor. Per una banda el meu padrí i munpare, Joans Moretes tots dos i que de ben petit me dugueren a na Capellera. També a l’expresident Miquel Estrany. D’ell vaig aprendre que les etapes històriques millors del club s’han basat sempre en projectes de pedrera. Per molts d’anys Club Esportiu Manacor, Visca el Manacor!.