Prestigiar una marca, posar en valor una empresa no només té a veure amb el present i el futur, sinó que la història, quan és significativa i fructífera, dóna al client i al mercat la confiança necessària per vendre de manera més senzilla. I això és, precisament, al que aspira Majorica, durant dècades la perlera més coneguda del món i que, després d’anys de dificultats, intenta reactivar el mercat.
“Quan vaig arribar com a part de l’equip de màrqueting, la meva feina havia de durar uns mesos”, recorda Agnès Gayà, encarregada de documentar i classificar la memòria fotogràfica i documental de Majorica. “Al principi crèiem que només hi hauria caixes a diversos armaris. Però han anat sortint per tot arreu fins a arribar a tenir més de 10.000 fotografies de diferents temàtiques i èpoques, encara que totes relacionades amb les perles”.
Des del canvi de propietat després del concurs de creditors dut a terme fa dos estius, l’objectiu primordial ha estat rellançar la marca. I per això també era important donar valor històric a l’arxiu. “És cert que la part documental i administrativa dels més de cent anys de la perlera està dipositada a l’arxiu municipal de l’ajuntament de Manacor, i que hi ha una detallada investigació històrica a la tesi doctoral de Sebastià Sansó Barceló. Però faltava la part més visual que donés unió al conjunt”.
Per a Gayà, especialista en gestió del patrimoni, catalogar i inventariar aquest fons (que a més de fotos de treballadores, màquines o collarets i joies, inclou plànols, fitxes de models, il·lustracions o material publicitari) s’ha convertit en un treball ingent que pot durar anys. “Tenim fotos documentades des del 1905 on surten treballadores encara amb rebosillo”. I tot i que hi va haver anys documentalment foscos pel trasllat de la fàbrica a Barcelona i la pèrdua de molt de material, el 1936 l’amenaça de la guerra torna el protagonisme a Manacor.
Un altre punt d’inflexió és la invenció de la ‘perla Majorica’ amb un irisat característic, la qualitat i similitud del qual amb la perla natural ha perdurat des del 1952 fins als nostres dies. “Aquí s’inicia una gran campanya de comercialització, que coincideix amb una obertura exterior del règim després d’anys d’autarquia”. A més, la democratització de la fotografia implica també la multiplicació de rodets i negatius.
Però, què feim ara amb tot aquest material?; “Idò hi ha diverses opcions, des de convertir-lo en un llibre fins a una exposició itinerant. Està per definir. Ara el més important és conservar-lo de la manera més adequada i saber exactament què tenim, perquè també hem trobat llibres químics de producció, per exemple”.
Tot un procés que es preveu completar amb entrevistes a ex-treballadores de Majorica, perquè com a fonts orals directes puguin oferir més informació, anècdotes, vivències o documentació si la tinguessin. Una història laboral majoritàriament femenina que va ajudar l’emancipació laboral de la dona manacorina des dels 50 i els 60. Una empresa amb caràcter familiar que va arribar a inaugurar el 1961 la primera escola bressol perquè les seves treballadores poguessin conciliar la vida laboral i personal.
Una altra part del treball de conservació que cal tenir en compte, a més de la temperatura a què s’han de guardar les fotos, és la d’evitar adhesius o els típics plàstics que es col·locaven en molts àlbums dels 80 i els 90 per aguantar i ‘ protegir’ les instantànies.
I Per què servien les fotos? “En aquells moments majoritàriament per a catàlegs o com a part de reportatges en publicacions de l’època”, concreta Agnès Gayà, “o pels panells que es col·locaven a la visita turística; per saber com s’havien de disposar els córners a fires, com a testimoni d’actes patrocinats per Majorica etc”. “Tot això també és important perquè els treballadors actuals coneguin d’on ve la marca i de la seva connexió tan directa que ha tingut amb Manacor i les seves famílies”.
