Joan Caldentey Brunet
Tal i com contarem en una article anterior, la temporada 1949-1950 fou la primera del club a Categoria Nacional després d’una èpica i agredolça promoció d’ascens contra el Menorca. El CE Manacor queda enquadrat en el grup 3 (dels 5 que hi havia), havent-se d’enfrontar contra equips catalans i valencians. Així mateix l’acompanyaren a la categoria dos equips més de l’illa, l’Atlètic Balears i el Constància. La temporada deparava viatges llargs, travessies en vaixell des de Palma destí Barcelona i València, d’estades a pensions humils i trajectes cap a ciutats de l’interior amb trens de vapor. Per jugar en diumenge l’equip en ocasions partia dijous i no es tornava fins dimarts.
La directiva d’Isidro Abellanet fitxà un nou entrenador, el Sr. Sastre i també alguns reforços. De tots aquests el més destacat fou Enrique Agustí. Nascut a Benimàmet (País Valencià) es convertí ràpidament en un dels ídols de l’afició local. Fitxat del Sueca, era un migcampista talentós que havia jugat a Primera Divisió amb el RCE Espanyol i a Segona amb el Llevant. En el partit del seu debut l’entrada s’incrementà en 3 pessetes a fi de poder sufragar les despeses del seu traspàs. Tornà al club al 1953, després que el RCE Mallorca l’hagués fitxat del club manacorí. Més tard inicià una carrera com entrenador passant per la banqueta local en diverses ocasions. Gostinet arrelà a Manacor on es casà i morí al 1994. Amb el temps s’ha convertit en un dels mites de la història de club.
Un altre reforç sonat d’aquella temporada fou el de Sebastià Pocoví. Davanter de renom que després d’anys jugant a fora amb l’Espanyol, Hèrcules i Mallorca a Primera i Segona divisió, tornava a enfundar-se la camiseta del seu club d’origen on tingué una fitxa de 9.000 pessetes. Pocoví, al que els historiadors del futbol li han atribuït la invenció de les bicicletes, es retirà després de tres temporades al Manacor.
Des del punt de vista esportiu, el debut a la categoria Nacional fou tot un èxit. L’equip va ser el millor dels tres mallorquins quedant en 4a posició amb 44 punts repartits en 19 victòries, 6 empats i només 9 derrotes. El rendiment d’uns jugadors de caràcter excepcional no només fou a na Capellera, si no també a fora on es registrà un ratxa de 15 punts seguits. Eren els inicis de l’època daurada del club. No obstant això d’aquesta temporada cal recordar un trist incident ocorregut a na Capellera. En un partit contra el CE Mataró el lateral Martí Fluxà tingué una topada amb un jugador de l’equip visitant, fet que li provocà una hemorràgia interna.
En un moment de precarietat sanitària poc es va poder fer per salvar la seva vida. Fou traslladat en el vehicle particular d’un directiu a l’Hospital Provincial de Palma on ja ingressà cadàver. Aquest trist succés conmocionà el club, la ciutat i sobretot a Martí Fluxà, qui mai pogué tornar a jugar a futbol immensament afectat pel fet. Inclús arribà a viatjar a Mataró per conèixer la vídua i el fill de l’infortunat jugador del qual no ha estat possible saber el nom.
A l’estiu del 1950, l’equip jugà també un partit d’exibició contra el famós Hungaria. Conjunt integrat per jugadors de països de l’est que estaven sancionats per la seva oposició a la sovietització. Alguns dels seus integrants com Monsider, Marik (que entrenà porteriorment de manera efímera el club), Simotec o Kubala s’acaberen convertint en llegendes del futbol. De Kubala es recordat un curiós fet; quan arribà a na Capellera demanà, amb el seu incipient castellà, -Verde? extranyant-se que la superfície fos de terra.
Les següents temporades no són tan bones, però en cap cas la permanència està en perill. A la 1951-1952 s’acabà sisé com la 1952-1953 i octau la 1953-1954. S’ha de puntualitzar que durant les dues temporades citades en primer lloc els enfrontaments foren també contra equips valencians i murcians producte d’una reconfiguració dels grups. La 1953-1954 es disputà íntegrament contra equips catalans.
Per la 1954-1955, es produeix una novetat important, la Federació Espanyola de futbol amplia de 6 a 16 els grups de la categoria. Dins aquest context l’arxipèlag passà a tenir el seu propi grup evitant així el desplaçament a terres peninsulars. El cas de les Balears era encara més complex, ja que el grup es dividia en 2 subgrups, un de 8 equips per Mallorca i un de 6 per Menorca. Aquest extrany format no beneficià incialment al CE Manacor que quedà 3r del grup mallorquí amb 18 punts. Amb els mateixos punts es quedà 4t la següent, la 1955-1956. A partir de la 1956-1957 s’eliminaren els subgrups i s’enfrontaren en format convencional mallorquins i menorquins. Es repetí la classificació de l’any anterior, com també passà la 1957-1958 i la 1958-1959, però ara amb 46, 40 i 38 punts respectivament.
En aquesta temporada 1958-1959 es produí el que ha estat l’únic enfrontament de la història entre el CE Manacor i el primer equip del FC Barcelona. Fou en un amistós de pretemporada. L’entrenador dels catalans, Helenio Herrera, inclogué en l’onze titular algunes de les figures del moment com Nicolau, Marcos Aurelio, Segarra i Quique. Així i tot, no pogué doblegar l’equip local i el partit va acabar en un empat a quatre gols. Els golejadors manacorins foren Monroig, Torruella, Agustí i Rosselló. Lloable fou també la tasca defensiva d’Amadeu Badia que neutralitzà amb un rígid marcatge a Nicolau, un dels astres blaugrana del moment.
El CE Manacor era un dels millors equips de les Illes però aquestes temporades es veia superat pel triumvirat que constituien el RCD Mallorca, l’Atlètic Balears i el Constància d’Inca. En aquest moments la lliga regular no fou l’única competició disputada pel club. Participà en totes les edicions de la prestigiosa Copa Uruguai. Torneig organitzat pel cónsul d’aquella nació i que fou guanyat pel blanc i vermells en l’edició del 1957 en un final disputada al Lluís Sitjar contra l’Atlètic Balears que acabà amb victòria per 6 a 2.
La temporada 1959-1960 fou diferent. Amb 47 punts sumants en 21 victòries, 5 empats i només 4 derrotes, l’equip va fer campió. D’acord amb el format del moment tenia dret a disputar la promoció d’ascens a Segona Divisió, fet únic i que des de llavors mai més s’ha tornat a repetir. L’atzar feu que aquesta eliminatòria en primera ronda s’hagués de disputar contra un dels equips més fort de la categoria a nivell estatal com era l’Hèrcules d’Alacant que tenia en plantilla un jove davanter anomenat Luis Aragonés.
Al partit d’anada disputat el 22 de maig a Manacor s’empatà 0 a 0. Na Capellera es vestí de gala. S’amplià l’aforment de l’estadi amb improvitzades graderies provisionals fetes amb cantons i taulons de fusta que deixaren molts de fusters de la localitat. La tornada però, al Camp de la Vinya d’Alacant, una es perdé per 2 a 0. El CE Manacor hauria de seguir a Tercera, l’Hèrcules passava de ronda i acabaria ascendint. Aquest eliminatòria segurament ha estat l’ocasió en la que el club ha estat més aprop del que es podria considerar el futbol professional. Cal dir també que el grans dominadors del partit foren els manacorins i que només la mala sort provocà els dos gols locals.
Als 60 l’equip seguí a Tercera Divisió. La temporada 1960-1961 no fou molt bona i només es pogué ser 8é. La 1961-1962 en un format per illes es feu 3r i 4t en el playoff de 6 equips per optar a la promoció on només teníen dret els 2 primers a disputar la promoció. La següent, en una lliga de només 9 equips s’acabà 5é a nomes 2 punts del descens. La 1963-1964 amb un grup balear de 8 equips es quedà 4t amb 14 punts, un any més tard, sense descensos, l’equip acabà 7é, posició que repetí la 1965-1966 , la 1966-1967 i la 1967-1968.
El 60, malgrat tot, no s’aconseguí repetir victòria al campionat i tenir dret a tornar a disputar la promoció d’ascens. Tampoc llevat de la 1962-1963, no es passa pena per mantenir la categoria. Aquelles temporades amb un RCE Mallorca i un Constància d’Inca majoritàriament a 2ª els dominadors del grup VII de la Tercera Divisió foren l’Atlètic Balears i equips d’illes menors com l’Atlètic Ciutadella, la Unió Esportiva Maó, el Menorca o la Societat Esportiva Eivissa. Per la temporada 1968-1969 hi hagué canvis en el format de la competició. S’eliminaven els grups regionals, i en un intent per donar competitivitat a la categoria, es fusionaren grups.
El CE Manacor ja no només s’enfrontava a equips de l’arxipèlag si no que, tal com ja havia passat als 50, es creuava amb equips del llevant peninsular. L’equip quedà 13é per davant de la majoria d’equips insulars que engrosaren les posicions de descens. Aquell any però el protagonisme el tengué la pedrera. L’equip juvenil després de derrotar el Santa Catalina i la SD Eivissa amb Miquel Randa d’entrenador, es proclamà Campió de Balears. Disputà també la primera Ronda del Campionat d’Espanya sent derrotat per l’equip juvenil de FC Barcelona.
Durant la 1969-1970 els manacorins, entrenats per Bardina, només sumaren 16 punts, que en realitat foren 19 però per una sanció federativa el penalitzaren en 3 menys. Acabaren penúltims, tot i que en una segona reducció només es mantenien els 8 primers. L’equip encadenà algunes ratxes de derrotes seguides que el fèren estar sempre al pou de la classificació. Malgrat l’equip fes una bona tasca ofensiva les llacunes en defensa es traduiren en golejades com l’encaixada per 5 a 0 contra el Paiporta valencià a l’octubre o la del desembre del mateix any per 0 a 4 contra el Sagunt.
Respecte la sanció Federativa anteriorment citada, cal comentar que fou consideraba absolutament injusta en el seu moment i el club arribà a plantejar-se retirar-se de la competició. Fou imposada al desembre del 1969 per la RFEF com a conseqüència de la suspensió del vol que l’equip havia d’agafar amb destí a València i que provocà que l’equip no es pogués presentar al seu compromís federatiu.
El 7 de juny del 1970, tot i la victòria a na Capellera contra el Tortosa per 2 a 0, el CE Manacor després de 19 temporades tornà a Categoria Regional. Aquest curs futbolístic el club disputà per primera vegada en la seva història la Copa del Generalísimo, sent eliminat en primera ronda i a partit únic el 5 de novembre del 1969 a na Capellera, amb una derrota per 1 a 2 contra l’Europa de Gràcia. El fitxatge estrella de la temporada fou el porter artanenc Piris ex primera divisió amb l’Espanyol de Barcelona i Granada, equip amb el qual disputà de titular una final de la Copa del Generalísimo. Piris per cert tengué un suplent de luxe, el galleg Bua, que a més de futbolista era un excel.lent pianista i dibuixant de còmics.
Durant la temporada dimití el president Jacinto Barceló i tota la seva junta directiva. La crisi no només era esportiva sinó també institucional. Es constituí una junta gestora amb Bernat Galmés al capdavant per passar a ser President, Antoni Juna (Pera), que aconseguí donar estabilitat a la delicada situació del club. Tasca en la qual col·laboren el vicepresident Angel Conesa i d’altres membres de la directiva com Miquel Oliver o Andreu Pascual Frau (delegat de juvenils). Aquell 1969 el club transpassà al Reial Madrid Antoni Pascual, porter que per motius d’estudis havia de traslladar la seva residència a la capital. Acabaria integrant la primera plantilla i jugant a Primera amb el Rayo Vallecano, on concidí amb un altre porter manacorí, Alejandro Fernández (que de l’Estudiantes passà a l’Atlètic de Madrid).
Aquestes dècades dels 50 i 60 deixaren una generació de futbolistes vertaderament excepcionals, la majoria d’ells formats a d’altres equips de la ciutat com la Juventus, el Carrilense, el Comercio, el Vicentinos, el La Salle o equips de pobles de la comarca. No només foren jugadors que aconseguiren la proesa de pujar a Categoria Nacional dels quals ja n’hem parlat, ni d’aquells com Pocoví que tornaren al club després d’una exitosa etapa a l’exterior, tampoc de nouvinguts com Enrique Agustí. Si no de jugadors que durant la dècada arribaren al primer equip i contribuiren als grans èxits esportius de l’època. En la majoria de casos el seu pas pel club manacorí fou el trampolí per fitxar per equips de categories superiors. Alguns d’ells ja els hem anat anomenat.
Parlam de Joan Mesquida, Magí Duran, Pedro Riera els germans Obrador, Sánchez, Oliva, Vicens, Jofre, Nadal, Bardina, Gasparín, Lliteras, Joan, Galmés, Pachi, Pericàs, Moyà, Romero, Sintes, Monserrat, Pololo, Tòfol Pastor, Miquel Vaquer, Juan Febrer, Jeroni Suñer, Biel Ferrer, Ramón, Tomàs, Moyá,Colomer, Sebastià Gomila “Salem”, Amadeu Badia anà al Balears, i més tard al Múrcia i RCE Mallorca, Pericàs fitxà per la UD Eivissa on encara se’l recorda com a un dels jugsadors més destacats de Sa Deportiva. Matgí passà pel Cartagena. Joan Lliteras i Tomeu Ferrer pretenguts pel Constància i RCE Espanyol respectivament quedaren al CE Manacor per la falta d’enteniment entre club a l’hora de formalitzar els traspàs. El mateix Mesquida, Matgí i Pedro Riera formaren part d’un seleccionat de jugadors de l’illa que s’enfrontà al Djurgardens hongarés al Lluís Sitjar. Sebastià Gomila per la seva banda fou fitxat per l’Atlètic Balears on disputà la promoció d’ascens a Segona Divisió contra el Racing Club Portuense.
També durant aquest anys arribaren al club jugador d’altres forans, com Rafa que venia del Llevant Rafael Quiroga del Múrcia, Bellver i el davanter basc Gabikagogeaskoa, que tot i que només jugà una temporada al club (la darrera a Tercera divisió) deixà petjada de la seva qualitat futbolística.
El destacat però fou Rafael Copoví un jugador estratosfèric, extrem polivalent que podia jugar a les dues bandes d’una qualitat excepcional. Arribà quasi per casualitat i gràcies a les bones referències que tenia de l’equip. Nascut al 1946 a la localitat valenciana de La Pobla Llarga es formà a la categories inferiors de l’Olímpic de Xàtiva per passar després al Mestalla, on debutà a Segona Divisió. Copoví estigué apunt de debutar a Primera substituint a Claramunt, però aquest darrer finalment pogué disputar el partit del qual es donava per baixa segura. Posteriorment defensà els colors de l’Onda i el Villareal per recalar al CE Manacor al 1969, on jugà en dues etapes. Copoví estigué a prova al Reial Madrid, tot i l’interès del club blanc en incorporar-lo a la plantilla els traspàs no fructificà. D’igual manera durant els anys que jugà a l’illa, fou pretengut en nombroses ocasions per d’altres equips grans com l’Atlètic de Madrid. Equip que oferí fins a 2 milions de pessetes al Poblense, combinat on també jugà, pel seu transpàs.
També en aquestes dècades centrals del segle XX passaren per la banqueta altres entrenadors apart dels ja citats, com Toni Ferrer “Malta”, Andreu Quetglas, Tomeu Ferrer, Miquel Oliver, Antoni Mesquida (un dels millors laterals d’Espanya en el seu moment), com també l’hongarès Mogoy (que arribà en substitució del seu compatriota Marick). Dels presidents, durant aquestes dècades, apart del Sr. Abellanet estaren en el càrrec Llorenç Bosch, Jacinto Barceló, Toni Joan (Pera), Bartomeu Alcover, Bartomeu Galmés i Manuel Morales, durant la presidència del qual s’inià la construcció de la tribuna del sol fins a n’aquell moment inexistent. Aquests dues dècades es poden considerar l’epoca daurada del club. Tant de bo el futur tengui pel Manacor moments igual o millors. Mai se sap! Club Esportiu Manacor 1923 Orgull manacorí!
Doctor en Geografia, docent i gran expert en el món del trot en general, i manacorí en especial