A Miquel Oliver (Manacor, 1974) el voleibol el va descobrir a ell amb 14 anys i 1,88 metres. Un idil·li que el va dur a jugar amb un club que ja és de la màxima categoria nacional. Retirat de les pistes i ficat de ple en campanya, somia tornar a ser batle del seu municipi i resoldre un altre partit crucial.
-En quin moment entra el voleibol a la seva vida?
Fou per pura casualitat: record que va ser quan estava estudiant formació professional d’electricitat; tenia 14 anys i Joan Llull ‘Lllullet’, que era el meu professor d’educació física, me va cridar i me va col·locar davant la xarxa de voleibol i em va dir “posa’t aquí i estira els braços a veure fins on arriben… llavors jo ja era alt , feia 1,88 metres com ara. “Has de jugar a volei!”, “has d’anar a la plaça Indústria”, on llavors es jugaven molts partits de juvenils. Allà vaig coincidir amb Pere Grimalt, Mateu Pomar, Joan Fullana ‘Xotet’… jo en aquells moments no practicava cap esport federat, suposo que el fet de viure a l’hivern a Manacor i els estius i caps de setmana a Son Macià ho dificultava tot. No tenia interès en cap esport fins que em va arribar aquesta oportunitat.
-De quin any estam parlant?
El Club Volei Manacor es va fundar el 1989 i jo degué començar just un any després, el 1990. En aquells dies gairebé no hi havia instal·lacions cobertes a la ciutat. Hi havia un circuit potent de penyes en marxa, amb partits al pati de l’IES Mossèn Alcover, per exemple i a altres patis escolars. Amb l’equip sènior vaig arribar a jugar a la mítica pista de Can Costa, que ara és un magatzem, i que era una passada perquè tenia grades [somriu].
-En quina posició jugava?
Jugava de central, no servia per a res més. El central es caracteritza per dedicar-se principalment al bloqueig i al primer temps. És el que està més a prop del col·locador, que juga al lateral dret en posició dos, després ve el central i darrere seu l’atacant, que és el quatre.
-Per què ho va deixar i fins on va arribar esportivament la seva carrera?
Vaig acabar perquè el cosset me va dir basta. No som la persona que s’hagi retirat amb més edat, però sí que ja en tenia trenta-i-tants. Vaig arribar a jugar a Primera Nacional al màxim nivell. Perquè se’n faci una idea, en futbol seria l’equivalent en el que fins ara era la Segona b, on ja jugues amb equips peninsulars, sobretot de l’arc mediterrani, des de Catalunya fins a Múrcia. Va ser una experiència brutal.
-Com es pot aplicar el vòlei a aquests dies electorals?
Ja ho aplicàrem per exemple a la campanya electoral de 2015, enfocant-nos en certs valors que transmet la competició i l’esport en equip. Vaig fer molt bones amistats i malgrat ser un club molt modest, sempre estàvem ben situats a la categoria balear i vam aconseguir reunir un grup humà que gaudia dels partits, dels entrenaments, amb molt de sacrifici… ens era igual acabar d’entrenar tard… Sabies que si tu te tiraves a cercar una pilota, aquesta podria continuar viva i guanyar la jugada. Sabies que l’equip te feia arribar al màxim, i això és una de les coses que vaig endur-men del vòlei al partit.
-Segueix els partits del ConnectaBalear de Superlliga?
Els voldria seguir més, la veritat. Aquesta temporada només n’he pogut assistir un, el darrer de la lliga regular contra el CV Palma.
-Falta massa social darrere?
La massa social és boníssima. I no només la determinen els seguidors purs que van als partits en directe, sinó també les categories inferiors. El CV Manacor sempre s’ha alimentat de l’esport escolar, moltíssim del vòlei platja. I és que encara que siguin esports diferents, molts jugadors i sobretot jugadores de Manacor, estan també a les màximes categories nacionals de la modalitat. El club està en aquest punt en què haurà de decidir si fa la passa definitiva i intenta no només quedar a mitjan taula i salvar la categoria, i fa el gran salt qualitatiu. És cert que per això cal una massa salarial més gran, d’aficionats, sponsors i una nova política de fitxatges, malgrat que la que hi ha és bona per als recursos que es tenen. No és una crítica, només un desig. Haurem de plantejar una col·laboració conjunta entre l’Ajuntament de Manacor i el club per veure quin és el plantejament que es fa i decidir cap on va el club.
-Per cert, jugava amb ulleres?
-Va ser un dels motius que me van dur a deixar-ho. Sempre he duit ulleres, però és cert que la graduació va anar pujant i adaptant-se a la meva visió. Però va arribar un punt, quan ja no hi havia llum abastament, que ja vaig haver de plantejar-me comprar unes ulleres esportives antiimpacte.
-I lents de contacte?
Només de pensar que m’he de posar una cosa dins de l’ull me pos nerviós. Tampoc l’operació… els ulls i els genolls són els meus punts febles.
-Al seu programa plantegen la construcció d’un gran poliesportiu. Serà suficient perquè els equips que es facin grans a Manacor no hagin d’emigrar a Palma?
Plantejam una instal·lació esportiva de molta capacitat. No és una promesa, serà realitat. Serà com tres vegades l’actual Miquel Àngel Nadal, com si els col·loquéssim un al costat de l’altre, segurament a la zona esportiva de la Torre dels Enagistes. Amb un cost d’entre tres i cinc milions d’euros, previ a un concurs d’idees. Amb més capacitat de pista, de graderies i de sales polivalents. Tot això pels practicants dels clubs federats. Això comportarà que tots aquests espais i pavellons que ara es fan servir al 110% com diuen els nostres tècnics, puguin acabar sent unes instal·lacions esportives més democratitzades per a l’ús social, escolar, de penyes o per a no federats.
-Trii un jugador internacional de voleibol i un altre de mallorquí i un polític internacional i un altre de l’illa
Rafa Pascual va marcar una època i va ser un referent quan jo començava. Era en qui me fixava encara que no jugués a la meva posició. Uns dels primers espanyols que van sortir a competir en lligues estrangeres al màxim nivell. Després triaré un jugador manacorí: per la seva projecció i pel que va significar per al club, Antoni Mesquida ‘Perdigó’, que va morir fa anys en un accident la nit de Reis. Vam coincidir unes quantes vegades jugant, era una persona molt intel·ligent i d’aquelles que trobes molt a faltar. Si me refereixo a un polític mallorquí parlaria de Biel Barceló, també un referent als meus inicis al partit. Una de les persones que va tenir l’oportunitat de ser president del Govern, però que per dinàmiques de partit o per por de fer el bot no ho va ser. Internacionalment me quedaria amb Obama. Potser és veritat que després el personatge o el seu concepte es va pervertir, però va marcar una època. La sort no el va acompanyar, perquè per desgràcia a la vida no tot depèn de tu, sinó del moment, de la situació, de les inèrcies i les sinèrgies. Va marcar moltes de les polítiques internacionals que van venir després. Tant de bo cada uns quants anys sortís un nou Barack Obama, perquè això significaria tornar a generar il·lusió entre la ciutadania.
-Miquel Oliver es veu de president del Govern?
No, de cap manera.
-I del CV Manacor?
Mai se sap. Això en bona part t’ho marquen els fills i la família. Al vòlei li estic molt agraït pels valors i la seva influència en mi dins el món laboral.
-Hi ha connexió entre el voleibol i la política?
Sí que tenen punts de connexió. Pel que fa a les regles del joc, no hi deixa d’haver una xarxa que significa metafòricament les traves burocràtives que van sortint, i una pilota que va d’una banda a l’altra que bé pot ser la vida, i que has de fer circular d’una banda a l’altra. Al vòlei la norma clara és que no pots superar els tres tocs. Per això has de saber que primer has de defensar la pilota, després col·locar-la tan bé com es pugui i finalment rematar-la per guanyar aquest punt i aconseguir la victòria. A la política, com a la vida, has d’aprendre a aguantar, rebre, saber on vols col·locar les coses i sobretot has de saber rematar… i això no significa tirar fort sinó cercar el costat adequat. En això l’experiència és molt important perquè com més fort pegues potser més fort també te la tornin.
-El rival també pot estar al seu propi equip?
El rival significa tots aquells fantasmes i pors que potser no veim. De vegades no és un rival sinó un d’aquells dimonis que t’envolten a la vida però que també serveixen per estudiar-los. Tot fantasma té una debilitat i de vegades com més alt vol botar més enfora té en terra.
