Poc es podia esperar Sebastián Filippini (Paso de los Toros, 1976) que 20 anys després d’arribar a Porto Cristo des d’Uruguai, emprendria un repte així: Construir un vaixell de fusta des de zero i sense experiència prèvia.
Fer les coses per un mateix és demostrar potencial, superar-te amb una cosa complicada i que s’expandeix més enllà dels teus coneixements. Tot i vorejar la inconsciència, és confirmar caràcter. I per aquest camí és per on navega Sebastián Filippini, un uruguaià que fa 20 anys va arribar a Porto Cristo i va decidir quedar-s’hi. Sempre amb ganes de mar, el 2015 es va treure el títol de patró de vaixell i va pensar a comprar-se “un veleret de segona mà”. Però la cosa és que per a un enginyer en telecomunicacions com ell, potser això no era suficient: Per què no fer-lo un mateix, si al cap i a la fi és física?.
Rebobinem i comencem pel principi: “Què com vaig arribar?”. Reflexiona una estona i respon: “Després de graduar-me vaig decidir prendre’m un any sabàtic. En principi vaig planejar anar-me’n al Brasil. Després vaig pensar a Espanya, a Madrid de motxiller i des d’allà al País Basc i a Galícia. Al Rio de la Plata hi ha molta presència de gallecs”, conclou. L’any viatger el va dur finalment a passar l’estiu a l’est de Mallorca, a Porto Cristo, on Sebastián hi tenia un amic.
“Llavors vaig saber que havia de tornar. Vaig arreglar els papers i vaig tornar aquí, on m’havia sentit tan còmode”, recorda ara amb la seva vida laboral i familiar ja establerta a l’illa.
La construcció
Ara podem seguir: Com arrencar la construcció d’un vaixell, per petit que sigui, des de zero i sense experiència? “Vaig parlar amb gent que en construeix, però no va ser fins que vaig trobar el llibre de George Buehler, un nord-americà que hi compartia els plànols d’un petit veler, quan ho vaig tenir clar. Un vaixell de fusta clàssic per fer a mà. Al llibre es descrivien dos o tres projectes amb el portfoli dels dissenys”. Això va acabar d’encendre l’interès de Sebastián, confés amant de la fusteria a nivell usuari. “Les eines m’agraden, no me fan por. Però estava clar que això era un desafiament a un altre nivell”.
Fer que suri
Fer que funcioni és fer que suri, que pugui navegar. Era el 2019 quan Filippini, amb el seu amic Jaume Barceló, van començar amb el Catalina a la terrassa del primer. “Vam començar per la quilla, que era el més factible”. Però en aquelles que van sorgir dos problemes gairebé de cop. Un seria òbviament la pandèmia, però l’altre podia significar haver de deixar el projecte gairebé sense començar. La burocràcia.
I és que construir un vaixell per un mateix, així, sense més ni més, no és legal a Espanya. La primera opció va ser abanderar-ho a Bèlgica, de legislació en principi més laxa. Però fa uns anys que la llei del país ja exigeix una residència registrada per poder concretar aquesta qüestió. “Així que vam decidir agafar el camí espanyol. És a dir, començar homologant els plànols amb un enginyer naval, fer els càlculs de pesos d’acord amb la normativa europea i determinar els usos i la zona a navegar”. I és clar, això també costa doblers.
Després, Capitania de Marina els va assignar un inspector per a la construcció: el degà del col·legi d’enginyers navals de Balears. “Sense que et donin d’alta en tot això no pots començar”. A més, com que no és un llaüt i no hi ha ningú més que en aquests moments s’hagi aventurat a fer realitat el seu vaixell sense ser un mestre d’aixa, el control és una mica més complicat. “Tenim un quadern de pesos que determina el de cada peça per separat, així com la seva comparació amb el valor teòric”, un nou repte per assumir, ja que Buehler va calcular totes les peces del seu veler Chesapeak tenint en compte la densitat i el pes del pi d’Oregon i Filippini s’ha hagut d’adequar a la fusta que pugui estar al seu abast.
La fusta de Sapele africana és densa i va notablement bé per a l’estructura, mentre que la coberta serà de pi de nord de la millor qualitat possible. “També he aconseguit diverses peces d’Iroco d’una demolició”, afegeix, “d’unes bigues de més de 50 anys i que per tant sé que no variaran i són fusta assentada”.
Si parlam de mesures, el Caterina farà una mica menys de sis metres de longitud, encara que si afegim el botaró de proa a l’estructura arribi a superar-los. “És una embarcació pensada per navegar a un màxim de cinc milles de la costa. La vela que subjectarà l’únic pal del veler no serà la llatina que acostumam a veure per aquí, sinó que és una ‘cangreja”, és a dir que en comptes de ser triangular serà trapezoïdal, cosa que li atorgarà una superfície més gran però menys capacitat de cenyida .
Un cop acabat el disseny, l’altre escull, a part de la flotació, serà l’amarratge. Mancats com estam a Balears de places públiques, aquest serà potser el repte més gran. “Actualment la llista d’espera és d’uns deu anys… veurem si podem aconseguir-ho a Porto Cristo d’alguna forma, i si no l’altre pla serà aconseguir una boia al port de Portocolom, ja que perquè es conservi en bones condicions el veler ha d’estar sempre a l’aigua”, conclou Filippini.
