Margalida Sagrera Cerdà (Manacor, 1959) fa més de 48 anys que s’aixeca cada dia amb il·lusió per anar a fer feina a la tenda que Can Garanya té al número 51 del carrer de Ciutat de Manacor. Quasi mig segle que dóna per a molt, però sobretot l’alegria de poder tractar amb gent feinera i de poble amb qui arriba a tenir vincles gairebé familiars. A pocs dies de la jubilació, parlam amb ella per conèixer què és fer feina tota la vida a un mateix lloc.
-Com va ser que va trobar aquesta feina?
-Era quan tenia 15 anys. Havia acabat l’escola i mumare me cercava feina per Manacor. Me’n record que era setembre quan una veïnada li va dir que per Can Garanya demanaven una dependenta. Hi vaig anar i l’amo en Toni Amer tot d’una me va agafar.
-I en què consistia el dia a dia?
-Vaig començar a l’altra tenda, la de decoració del número 40, que acabava d’obrir després de ser un supermercat durant molts d’anys. Els primers mesos vaig estar posant preus a les senalles, senallons, fent albarans… quan en feia dos ja era aquí, a la tenda original… i ja no m’he mogut. Tant en Sebastià com en Joan i en Toni m’ensenyaren poc a poc a fer-ho tot. Vaig aprendre molt.
-La manera de fer feina ha canviat tant com els productes?
-Han canviat els materials, però no l’esperit. Abans veníem més corda i molts articles de pesca també. No de bades en Sebastià va ser molts anys el president del Club de Pesca els Serrans. I evidentment espardenyes. Després, al cap d’uns anys ja vàrem dur més sabates de pell i altres coses. Tot s’ha anat innovant i adaptant-se als temps.
-L’estima per la manera de treballar sempre ha estat important
-Van tenir molta paciència perquè jo no havia fet feina mai i van ser uns grans mestres. M’ensenyaren a estimar el lloc on he estat tots aquesta anys ençà. La feina ha estat com ca meva perquè l’he considerada un ambient familiar; i una altra cosa important és que cada dia m’he aixecat amb ganes de venir.
-Ha pensat canviar de feina?
-Mai m’he plantejat canviar de feina, perquè ja li dic que mai m’he avorrit i l’ambient sempre ha estat molt bò!.
-Recorda qualque persona famosa per la tenda?
-Alguns n’han vengut… i la majoria han repetit al llarg dels anys. Per aquí han passat cantants com Miguel Bosé, la italiana Rita Pavone o Camilo Sesto, o la model Cindy Crawford, per exemple. Els hi agradava la tenda els productes i les espardenyes d’espart, que era el que més els agradava.
-Unes sabates que deuen haver canviat molt al llarg d’aquests anys, així com els materials
-És vera. Perquè abans només n’hi havia de blaves i negres o les de sola d’auto. Eren sabates de fer feina, més de foravilers que no per lluir-les com ara, que n’hi ha de tot color i estètica. Abans la corda també era feta d’espart, els vencisos de fibra vegetal… Ara ja no. Els materials que continuen són el cànyem, el cotó o el lli. També som de les poques tendes que encara venem taps fets de suro.
-Li sap greu jubilar-se?
-No. El cert és que me fa ganes retirar-me, una cosa no treu l’altra. El meu home també està retirat, tenim una neta i és el moment de disfrutar-la i sortir de viatge.
-De què se sent més orgullosa?
-D’atendre bé, que la gent que ve a comprar unes sabates, per exemple, s’endugui sempre el que li va millor. Jo intent aconsellar el que va millor als peus, la talla que li serà més còmode… és una gran satisfacció quan després tornen i et donen les gràcies.
-Deu haver tractat amb mig Manacor
Me coneixen a Manacor i a fora. Aquí ve gent de tota Mallorca. Fins i tot de vegades se me queden mirant una bona estona quan som lluny de Manacor, a qualque poble enfora…
