“És la persona adequada per a explicar-ho tot en primera persona, perquè a més de ser tolerant i desenfadat manté una molt bona memòria, sense rancúnies. Evidentment parla de tot i potser hi ha gent a qui no li agradi”, deia fa uns anys el periodista Antoni Tugores, autor de la biografia de la persona que ha marcat el darrer segle de la ciutat, Tòfol Pastor Noguera ‘Pífol’.
Una transcripció ben administrada de qui va tirar pedres als falangistes i després va haver de combatre amb ells i en contra dels republicans a Menorca. D’aquell que sent mosset de fuster va conèixer un guineà de dos anys que després es convertiria en un dels seus millors amics, l’escriptor i cantautor Guillem d’Efak, gairebé omnipresent a cada anècdota d’adolescència i joventut.
Pífol va viure des de la restauració borbònica fins a la segona república, passant per la dictadura de Primo de Rivera. La Guerra Civil i el primer franquisme, la postguerra i la fam que el va fer espavilar per sobreviure, l’estrena de la pel·lícula Raza, la construcció del barri del Serralt, el canvi social i econòmic de la ciutat, la transició, el declivi de les perles… Fou la mà dreta de Manuel Morales, director de les Perles Manacor, actor de teatre a la Casa del Poble, caricaturista o regidor per Unió Mallorquina, en una legislatura que el va unir al PP i de la qual va arribar a dir que es va guanyar millors amics
en l’oposició que en el propi pacte de govern.
“És una persona força contradictòria”, prosseguia Tugores, “en el sentit que les seves amistats estaven per sobre de les ideologies que poguessin tenir”. I sense perdre mai el somriure.
A contrallum vermell del cel
vermell de l’horabaixa
el carro, a poc a poc,
em va portant a casa
Roda el món i ho fa bé
i un darrera l’altre
els segle fan coixí
a les hores que passen
A contrallum del sol
vermell de l’horabaixa
s’ha deturat el temps,
s’ha fet rodó el miracle,
el mul sap el camí
tant del cel com de casa
Guillem d’Efak
