Damià Fluxà (Manacor, 1976) va organitzar aquest dimecres a Can Lliro una interessant taula rodona sobre l’adolescència i els trastorns de la conducta alimentària (TCA). Pare d’una filla amb TCA ha trobat en la música i la informació professional la millor teràpia per resoldre els problemes. I se’n surt. En parlam una estona de tot plegat.
-D’on va nèixer la idea d’aquesta taula rodona?
La idea va sorgir amb motiu de la presentació d’un videoclip que havien de fer pel tema que havia escrit el temps que la meva filla, Maria Bel que ara té setze anys, estava ingressada a Son Espases. Ens vàrem plantejar fer un acte més participatiu per parlar del tema, explicar-ho i que servís per conscienciar a les persones i com a prevenció. No tant per a les que tenen la malaltia, sino per aquelles que des de fora no entenen què comporta un trastorn de la conducta alimentària.
-La seva filla ja es troba millor?
Tot va començar el 14 de febrer d’ara fa una mica més d’un any. Ara ja està més controlada. Perquè tot això és un procés; comences amb ingressos, s’aturen de menjar, van recaient, tornen a pujar… i ja quan sortírem de l’ingrés vam anar a un hospital de dia on proven el menjar acompanyades; cada dia hi anàvem a dinar menys els caps de setmana. Tot això, és clar, una vegada que els professionals consideren ja que no has d’estar ingressada. Després comença la teràpia grupal un pic per setmana, on els pares també hi intervenen, xerren de com els ha anat la setmana i hi ha un control. Als pares ens demanen la versió familiar.
-Com va reaccionar en un primer moment? Va trobar la informació necessària?
De tot d’una estàvem molt perduts, perquè realment no t’ho esperes. Tenc la sort de conèixer a Maria Antònia Servera, que és infermera especialitzada en salut mental infantil. Me va ajudar molt. El primer dia evidentment nedes, després ja comences a mirar, a llegir, també per internet, t’informes i t’empapes. Ho vas descobrint per tu mateix. Ten dones compta que certs patrons es repeteixen… i que la majoria són nines.
-Per una qüestió social?
És un tema cultural espanyol i de tants altres països, on la dona ha d’estar sempre atractiva, més que un home, per això els casos masculins són tan pocs pel que fa a l’anorèxia i la bulímia. Segons el país el nivell de TCA (Trastorn de Conducta Alimentària) varia.
-A partir d’aquí el cos es percep de forma diferent…
La malaltia crea una distorsió de la realitat… elles ho tenen claríssim, es veuen grasses i no surten d’aquest cercle d’autopercepció.
-Xerrades com aquesta ajuden i poden arribar a molt gent de Manacor
Ho vaig organitzar, entre d’altres coses, perquè et trobes amb pares d’amigues seves i t’ho comenten. Moltes vegades la gent les tracta com a bitxos raros… simplement són persones que per circumstàncies tenen un problema mental, que sol ser més important al final de la infantesa i principi de l’adolescència. Hi ha molts comentaris que afecten als teus fills. A Manacor són moltes les nines que pateixen anorèxia o bulímia. De fet a la seva classe, de la seva quinta del Molí den Xema, tres han estat ingressades al mateix temps que la meva filla.
-És complicat després mantenir els amics?
Ara mateix elles ja no hi caben, perquè per a les altres adolescents és difícil entendrer-les.
-La seva cançó Immortals parla de les sensacions…
La cançó està feta dins Son Espases com aquell qui diu. El tema explica el que li passa i que jo, com a part positiva, li dic tranquila jo te donaré suport i junts ho treurem.
-En quin temps es pot curar una persona que pateix TCA?
Segons els experts pot arribar a durar uns cinc anys. En el cas de la meva filla pot ser fins els 20 o 21 anys. Però hi ha nines que comencen a patir la malaltia als 11 i 12 anys… pot iniciar-se a una edat molt primerenca, i de cada dia més.
-Coneix alguns adult a qui també li hagi passat?
No sol ser comú. Pot ser es pot donar el cas d’un adult que ho hagi patit i no ho hagi arribat a superar. Que no han tengut les possibilitats de superar aquesta malaltia perquè no han trobat els mitjans.
-Quins professionals són primordials? També un nutricionista?
Professionals de la psicologia i la psiquiatria. El tema del nutricionista és una mica contradictori… no hi crec, perquè els pot arribar a crear una obsessió amb l’alimentació. En el nostre cas, de fet el primer que vam fer fou llevar el nutricionista, perquè parlar tant del menjar no és conveninet en molts d’aquests casos.
