Laly Ruiz Llorente, Presidenta de l’Associació Mans a les Mans
L’Associació de persones cuidadores Mans a les Mans va celebrar la seva reunió fa uns dies a Manacor. Amb motiu d’això vam parlar amb la seva presidènta sobre les necessitats i els sentiments d’un col·lectiu que es mou entre la dedicació i la vocació.
-Quin creu que és el sentiment que defineix les persones cuidadores?
La vulnerabilitat. Una cosa molt relacionada amb la precarietat i que en l’àmbit familiar dificulta poder contractar un cuidador extern. Crec que encara no tenim el valor social i ètic necessari. No estam en una societat que es basi en la compassió, sinó que és consumista i individualista. També quasi sempre existeix un sentiment de solitud.
-Fa poc ha assumit la direcció. Amb quina intenció?
Venc disposada a treballar per donar visibilitat a la nostra associació, perquè el treball de la persona cuidadora s’enforteixi socialment i deixi de ser un valor ocult i no remunerat, necessitam que l’administració s’impliqui perquè és una qüestió de justícia . Hem de treballar per una societat de la cura. Naixem i morim dependents. És un fet natural.
-Personalment, com se sent vostè com a cuidadora?
Em considero una persona optimista i emocionalment resilient. Al principi és normal sentir ràbia perquè la teva llibertat és molt limitada.
-Quin perfil té la persona cuidadora?
La majoria són dones. El 80% no són professionals, tenen entre 60 i 65 anys i 7 de cada 10 dediquen més de 20 hores setmanals a l’atenció de persones grans amb discapacitat o sense.
-És impossible accedir a un cuidador a través de l’administració pública?
En alguns casos, en funció del grau que reconegui el servei de valoració de dependència, es facilita ajut a domicili per hores o l’assistència a un centre de dia, cuidadors externs que et facilita la Seguretat Social a través del centre de dia.
-Quines són les principals demandes com a associació?
Venim reivindicant un carnet de persones cuidadores que permeti identificar-nos i tenir accés a una sèrie de facilitats quan acompanyam els nostres familiars als hospitals o cites mèdiques; el respir, el descans de la cura, és una altra petició que feim sistemàticament a les institucions així com el suport psicològic per evitar sobrecàrregues que ens poden dur a contraure la síndrome del cuidador o ‘burnout’.
-Perquè entenc que no disposen de dies lliures evidentment…
No tenim vacances. Sí que hi ha una possibilitat de ‘respir’ si ho sol·licites. També cal dir que hi ha una llista d’espera i no es concedeixen els respirs automàticament. Es poden demanar períodes entre quinze dies o un mes en una residència pública de serveis socials.
-Les noves generacions cuidaran dels seus pares?
Hi ha molta feina per fer en l’àmbit de les institucions però també a l’entorn sociofamiliar. La nostra generació ‘boomer’ no té relleu generacional. Qui cuidarà els cuidadors?. Estam parlant d’una responsabilitat individual i col·lectiva, d’un repte ètic que ens ha de dur a construir la societat de la cura.
-Perquè al final la seva feina estalvia molts diners a l’Estat
És un estalvi per a les institucions sens dubte. Uns doblers que s’haurien de transformar en més recursos, en ampliar els horaris dels Centres de Dia, en obrir més residències i espais per donar suport psicològicament a les persones cuidadores. Necessitam respostes.
-Són l’única associació d’aquestes característiques que funciona a l’illa?
També hi ha AFAMA, l’associació de familiars de malats d’Alzheimer. A Mans a les Mans tenim actualment 140 socis.
-Què sent una persona quan ha d’assumir el paper de cuidador?
Emocions difícils de controlar que acaben passant factura. Penses que t’ha caigut una llosa a sobre. Posem per exemple el cas d’un matrimoni que s’acaba de jubilar i que està pensant en viatjar i fer coses junts, coses per a les quals no havien tengut temps fins aquell moment, aleshores a un li diagnostiquen Alzheimer i el món s’ensorra… pot ser un descens als inferns.
-Com es contraresta?
La persona cuidadora passa per moments de no acceptació, és un procés molt complicat, ha de fer front a emocions atacs de pànic, ràbia o depressió, però la majoria no sucumbeix, perquè som capaços de desenvolupar una actitud positiva que és la resiliència. Es combat amb molta força psicològica: l’empatia, la gestió de les emocions.
-Què cal fer per canviar les tornes?
L’educació a les cures ha de començar a l’escola i cal treballar per rebutjar els estereotips i els prejudicis envers les persones grans que sempre ens donen una lliçó de vida. A més, com deia, tots naixem i morim dependents.
-El rol de l’home a la família també ha canviat
És veritat que cada cop podem comptar amb una participació més gran de l’home en les tasques de la llar, però seguim molt lluny d’aconseguir la igualtat real entre homes i dones. Les dones segueixen duent el pes fonamental en aquests casos.
