La tercera generació dels Gelabert afronta els canvis del mercat des del petit taller del carrer del Bon Jesús
Al carrer del Bon Jesús de Manacor s’hi amaga una nissaga d’artesans i diversos secrets que s’engronsen al moviment dels anys. Pep Gelabert Caldentey (Manacor, 1984) és la tercera generació d’una família fustera assentada a la ciutat, la qual cosa i segons els temps que corren, és tota una fita al sector. Però si a més li sumam que són especialistes en balancins la cosa agafa un caire de veritat i sapiència difícilment superable.
“De part del meu pare tots eren fusters. El meu padrí, el meu pare Pep i els seus dos germans, Miquel i Sebastià, es van assentar aquí i es van especialitzar en treballs de cadiram, amb especial atenció als balancins de faixes cordats”, explica Miquel Gelabert Fullana (Manacor, 1953), segona generació i expert assessor del seu fill, que ara s’encarrega de modernitzar i posar al dia el taller a base de treball, innovació i xarxes socials. “Un negoci com aquest s’ha d’especialitzar per ser competitiu i poder subsistir”, confirma. Les darreres dades sindicals que apunten al tancament de més de 200 fusteries a Mallorca durant els darrers deu anys (cosa que especialment ha afectat l’antiga capital del moble) així ho ratifiquen.
De les parets del vell taller encara pengen patrons i plantilles de cadires i els primers balancins ornamentats, de sofàs o butaques seguint l’eix inclinat del balanceig. “Al final els meus dos oncles se’n van anar i el meu pare es va quedar amb el negoci”, explica Miquel, que als 15 anys va entrar directament des de l’escola per ajudar-lo. “Recordo que encara fèiem un model de cadira de verbena, que es plegava de manera especial i que vam arribar a exportar fora amb èxit”.
Però va tocar decidir. I com ara, la decisió va ser meditada però senzilla: millor l’especialització que diversificar malvivint. “Vàrem tirar pel balancí mallorquí. La meva padrina en tenia un al terrat i d’aquí en vam treure les plantilles. Era el 1967”. Els primers quatre models van ser de lones amb retxes de colors on predominava o el vermell o el verd, el blau o el marró. “Al principi aquests eren les tradicionals… les teles de llengües van arribar una mica més tard, almanco aquí no eren el color típic de la balancí mallorquí”. “Ara ja els lacam tots, però al principi es tenyien a mà amb tinta de noguer”.
Pel que fa a la fusta, tots els balancís de Can Gelabert es dissenyen en fusta de pi: “perquè és de proximitat i resistent, alhora que és mal·leable al tall corbat, cosa essencial en el nostre cas”, diu en Pep, mentre es posa la bata beig per arrencar el sinfí i començar a fer feina. Però perquè no s’esqueixi ha d’estar ben seca, per això durant el mes de març els taulers de dos metres s’han de col·locar un damunt l’altre amb barres entre mig perquè l’aire pugui córrer entre elles durant tres o quatre mesos, depenent de les temperatures.
Ara el balancí manacorí vol tenir una vida més enllà dels taulells i la decoració. Tornar a ser d’ús comú i recurrent: “Són molt més còmodes, amb doble lona i escuma enmig, amb un encoixinat a la zona del cap, folrats al darrere… són productes de molta qualitat”. I el mostruari de teles ja és de desenes de referències, des dels colors llisos als ikats arribats des de la fàbrica de Biel Riera a Lloseta, la de Bujosa a Santa Maria o els teixits Vicens de Pollença.
Com a dada curiosa cal dir que la tela que cobreix una balancí mallorquí és d’1,40 metres de llargada per 65 centímetres d’amplada, encara que n’hi ha de 70. “Duu el mateix temps confeccionar un balancí petit que d’una mida normal, has de fer les ‘metxes’ per encaixar les peces, prendre mides o calibrar les màquines igual. Fer un balancí sencer de principi a fi és un dia sencer de feina”, subratlla Pep, que col·loca el seu propi logotip a cadascun que surt del seu taller manacorí, per evitar que algunes botigues el venguin com a propi, o que li copiïn el particular disseny d’espatllera amb corba invertida, especial de can Gelabert.
Un balancí s’ha d’acoblar de manera que el càlcul de l’equilibri quedi perfecte. De fet, totes les seves peces estan mesurades al mil·límetre per aconseguir un centre de gravetat que eviti accidents i el balanceig no sigui perillós, ni cap endavant i cap enrere. Un treball matemàtic que s’apila al taller tot esperant noves comandes. “El més normal és que en una casa hi hagi un balancí, dos està bé i quatre ja gairebé que són massa”, somriu Miquel.
Si en voleu saber més coses, aquí teniu l’enllaç a la seva nova pàgina web i al seu perfil d’Instagram:
