Antònia Bassa (Manacor, 1982) es va convertir el 2020, pocs dies abans que la pandèmia del coronavirus ens tanqués a tots a casa, en la primera dona a dirigir la Banda de Música de Manacor en tota la seva dilatada història. ‘Santantoniera’ de pro per nom i vocació, és també una de les integrants del grup de músics que acompanya els dimonis els dies importants.
Quan va començar la seva devoció santantoniera?
Vaig començar a tocar la flauta als vuit anys i als dotze a la Banda de Manacor. Degué ser dos o tres anys després que vaig començar a combinar-ho com a part de la xaranga que acompanya els dimonis a la tornada a Manacor cada 16 de gener. Posteriorment també vaig començar a sortir a les Beneïdes del dia després amb els xeremiers, tocant el flabiol i el tamborí… i fins avui. És a dir que el sentiment ja ve de lluny.
La música és una herència familiar?
Va ser el nostre pare Tomeu qui ens va iniciar al món de la música com a part de l’aprenentatge; tocava el saxofon. Recordo assajar els estius a Porto Cristo.
Com ha viscut des de dins el creixement de participants a la festa durant els últims? Pot ser pejudicial?
Ha estat un augment que almenys des de dins s’ha viscut de manera molt natural i gradual. És cert que els primers anys tot era més tranquil i no hi havia tants problemes d’espai físic. Però crec que això tampoc no ens ha de d’aturar a l’hora de fer les coses com acostumam. Hi haurà anys i temporades de menys gent i d’altres de més participació. Pens que és una evolució natural a tota tradició. No ho veig com un problema.
Quan sent que de veres ha arribat Sant Antoni a Manacor?
Ho començo a sentir-ho després de Reis, encara que l’emoció de veres no arriba fins que noto el contacte amb la gent en sortir a tocar, normalment durant el Primer Ball, quan els dimonis ballen i tothom canta.
Vostè fou la primera dona a dirigir la Banda de Música local, com li van proposar?
L’oportunitat va sorgir fa tres anys, el 2020, quan ja formava part de la directiva i feia les funcions de subdirectora de la banda per dir-ho així. Va ser un gest d’agraïment per part del director Eduard Bernabeu, per la feina i la implicació, que no podia deixar fugir. Va ser molt bonic convertir-me en la primera dona a dirigir la Banda de Manacor… i més a les Completes amb l’església a vessar de gent i sentiment.
Enguany assumirà de nou la responsabilitat…
Aquest any la cosa és més seriosa, perquè per qüestions laborals me toca assumir la direcció els dies 16 i 17 de gener durant tots els actes importants. És una responsabilitat que assumeixo feliç. Són coses que arriben com a recompensa als anys de lluita, de ser-hi.
Què opina sobre la integració de la dona com a part de la Colla de Dimonis de Manacor?
Me sembla molt bé que finalment balli una dona a la colla, perquè és una cosa que ja passa a les altres danses rituals de Manacor i perquè forma part d’un procés d’igualtat gradual. És un primer pas que ha de continuar però sense dir-lo a l’extrem, sense fer-ne una qüestió de discussió contínua, en el sentit que si algun any no hi ha cap dona que vulgui ballar, això no suposi una polèmica. Quan és una integració no imposada, el poble ho accepta sense problemes, com ha passat en aquest cas.
L’Horabauxa Santantoniera de dissabte passat va ser un èxit rotund. La gent té ganes que la banda ‘modernitzi’ el seu repertori?
Va ser una gran sorpresa, la veritat. Al principi hi va haver alguns dubtes dins de la pròpia Banda pel fet de tocar algunes cançons més de patxanga i xaranga… comporta ampliar el repertori, i una cosa així sempre és bona, tant per incentivar els joves que comencen com per fer que els que fa anys que toquen millorin encara més i s’ho passin bé.
Es convertirà en una nova tradició postnadalenca?
No s’ha d’institucionalitzar en una data concreta. Podem canviar de mes o d’horari per adaptar-nos al vermut, per exemple, com passa a Artà. El tema és continuar fent aquest tipus de concerts perquè ens agrada i ens hi sentim còmodes tots. El nivell de la Banda està pujant i cal aprofitar-ho.