Basilio González Portugal (Caleao, Asturias, 1929), manacorí d’adopció, prest se’n va anar de la seva terra per feina a la cuina d’un restaurant de París, cridat per un germà seu que hi feia de cuiner. Allà hi va estar 8 anys. El temps necessari per conèixer a la seva dona Catalina, una manacorina que havia anat amb una amiga, totes dues treballadores de Perlas Majorica, a fi de fer unes feines per la fàbrica durant un mes a la capital francesa.

“Ens vam conèixer a la sala Bataclan. Li vaig parlar clar, explicant quines eren les meves intencions… i no me va dir que no. Ens vam estar cartejant una bona temporada fins que ens vam casar i vaig venir a viure a Manacor”, explica amb un somriure mentre recorda què hi va fer a Manacor aquells primers anys: “Vaig estar cinc anys repartint pel celler de vins de Can Reus… o a una granja de vaques també”. Basilio en tenia experiència. Havia estat fent feina al camp asturià, amb cabres primer i una guarda de vaques que sen duia a les muntanyes durant l’estiu i les baixava a l’hivern quan començava a nevar després.

“Prest vaig veure que allà no hi tenia futur. Record el dia que ho vaig decidir, perquè fou baixant un port amb el ramat i la neu que m’arribava a la cintura”. A Contorgan, al Puerto de San Isidro, prop de León, de maig a setembre. “Allà hi teníem una cabana i quadres amb vadelletes. Baixàvem la llet al poble”.

Les eines de fusta

“Vaig aprendre a tallar la fusta observant altres vaquers vells del poble, que sempre n’havien fet. Vaig començar fent forquetes. Tot es feia de fusta. El metall era poc comú i costava més. Solen ser de fusta d’ullastre o de llimoner, que és més resistent i d’un color groguent molt guapo. Però la millor és la de l’ullastre quan escara és verd, perquè és més bo de tallar i manipular”. “Sempre dic que la cullera ja és dins el bloc de fusta abans de començar, es tracta de treure-la a base de destral, ‘azuela’ i ganivet. Faig feina unes 5 o 6 hores cada dia que puc, així és que cada any puc fer unes 200 peces perfectament. Si la peça es deixa deu dies a mig fer perquè la fusta s’eixugui, molt millor”.

“Si me duus la fusta te faré una cullera o una forqueta. Mai n’he venuda cap, les faig perquè me distreu i m’agrada molt tot el procés”. Basilio també ha fet ganivets, amb el mànec de fusta i la part tallant a base de transformar un tros de serra del sinfí. O fins i tot unes ‘madrenas’, els esclops típics de la zona nord de la península. “Treballo quasi cada dia de l’any, tret de quan arriba la calor els mesos d’estiu”. “Per fer una peça puc estar unes quatre hores des de que la començo fins que queda ben polida”.