Bàrbara Duran Bordoy
Les troballes a son Coletes segueixen. Tres cossos més. I hom té la sensació que encara es poden fer nous descobriments que aportin llum al que foren aquells dies tenebrosos. Ara fa unes setmanes, quan es va conèixer la notícia que el cos d’Aurora Picornell havia estat trobat a una de les fosses de Manacor, vaig obrir el llibre de David Ginard sobre ella. Recordava que allà havia llegit algunes referències musicals que m’havien cridat l’atenció, i que vaig fer alguns apunts que vaig deixar per un altre dia. Ara és el moment de recuperar aquestes referències.
David Ginard realitza un exhaustiu i documentat treball a Aurora Picornell (2018). Allà esmenta els textos de Francisca Bosch, que escriu que els veïns recorden que la família d’Aurora i ella mateixa tocaven, els vespres d’estiu, a la terrassa davant el mar. Cantaven acompanyant-se de guitarres i bandurries, en un grup exclusivament familiar que assajava. En una família on es veu que llegir era veritablement important —el seu pare tenia una biblioteca selecta a casa— cal pensar que la pràctica de la música també ho era. I aquestes aportacions de Bosch i Ginard així ho demostra.
Hi ha, també, el testimoni de Llibertat Picornell que refereix Ginard: «Tocava la mandolina, ella va tenir les seves inquietuds artístiques. Encara record una escena familiar. Al vespre, després de sopar es posaven a assajar, ella amb la mandolina, mon pare amb la guitarra i el meu germà Joan també amb la guitarra; la meva germana Juanita amb el llaüt. Els quatre formaven part d’un grup de músics, d’una banda de bandúrries que dirigia Fontbernat. Cada vespre tocaven el mateix, “El anillo de hierro” i encara em sembla veure Aurora, que llavors tenia setze o devuit anys, queixant-se perquè sempre tocaven la mateixa peça».
A casa dels Picornell sembla prou clar que no hi havia piano; un instrument car, però també el símbol per excel·lència del capitalisme i la burgesia benestant. Des d’antuvi, els instruments de corda pinçada eren els escollits per aquells que no poden tenir mestres de música (que abans era cosa de privilegiats). Les guitarres, llaüts i bandúrries permeten fer música en grup, però també permeten aprendre amb una tabulatura que gairebé tothom pot practicar, car es visualitza de manera clara com s’han de col·locar els dits.
Devien ser habituals aquests grups a principis del XX, perquè a casa jo tenc una partitura que va pertànyer a Lluís Rosselló, datada a Manacor el 26 d’abril del 1902. És un Pot-pourri sobre La Bohème, de Puccini, per a 2 mandolines, mandola i guitarra. Aquesta peça, potser, hagués agradat més a Aurora Picornell que El anillo de hierro, una de les poques òperes d’autor mallorquí, Miquel Marquès (1843-1918) que va ser tremendament popular en el seu moment. La família Fuster-Socias (Antiquari can Manel) també guardava algues reduccions semblants en els seus arxius de la tenda.
Hi ha, però, altres vincles musicals en la història d’Aurora Picornell. El PCE va aconseguir progressos a Manacor, ella havia participat en un míting obrer a la Vileta el desembre de 1935. És en aquests moments quan sorgeixen, alhora, un seguit d’entitats obreristes de tipus cultural; i així es constitueix la Massa Coral Antifeixista del Socors Roig Internacional, que volia incorporar un repertori de cançons de temàtica antifeixista i recaptar fons per ajudar als empresonats per motius socials o polítics i a les seves famílies. Hi havia, també, un «grup artístic proletari» que interpretava obres dramàtiques de contingut social. El 18 de de desembre de 1935 realitzen la seva primera actuació, al teatre de la Casa del Poble de Manacor.
Segons Ginard, la família Picornell estava molt involucrada en aquest grup coral i el seu quadre artístic. L’acta de la sessió inaugural de la Massa fou presidida per Gabriel Picornell Serra, i entre els fundadors hi havia altres bons amics d’Aurora i militants destacats del PCE, com Maria Pascual, el sabater Manuel Cespón i el picapedrer Joan Estelrich. El local on assajava la Massa Coral es trobava al cafè Baleares, a la plaça de les Columnes. Tant Llibertat Picornell com Catalina Mercant recordaven perfectament aquesta participació en la Massa Coral Antifeixista; on cantaven cançons solidàries com l’himne a en Thälmann. Segons elles, l’amo els ho deixava perquè eren molts i després quedaven gairebé tots i consumien al cafè, “gastaven” alguns dinerets en aquell local que els servia per assajar. El director del cor també era bon músic, segons els testimonis, però també va haver d’anar al front.
El 13 de març de 1936, en la «diada de la mujer antifascista en la Casa del Pueblo» va actuar l’Orfeó Proletari de la Casa del Poble, una altre cor, que va interpretar La Internacional; i el dia 14 de març la representació de la Massa Coral Antifeixista del Socors Roig Internacional portà una gran pancarta que deia: «Honremos la memoria de la camarada Aida Lafuente». D’alguna manera, el cor servia per a dos motius fonamentals: per una banda, permetia el desplegament de la seva ideologia, amb un seguit d’himnes que no tenien res a veure amb l’himnari religiós. Però per una altra banda, eren una manera d’ensenyar, de proporcionar aliment cultural i formar als participants en unes activitats que creaven sentit de comunitat i grup, una expressió de l’ideari comunista. Cal pensar, per exemple, en les activitats i presència dels grans cors russos des dels inicis del règim soviètic.
El científic aragonès Odón de Buen, al qual va sorprendre el cop d’estat a Mallorca, fou empresonat enfront de les mateixes instal·lacions que allotjaven Aurora Picornell. I conta com des de la presó de dones cantaven per animar als presos, entre les quals destacava Aurora per la seva alegria contagiosa i ganes d’aixecar la moral de tots. I es pot pensar en la cara dels que governaven la presó. Cantar per animar, per superar l’horror d’aquell moment devia fer encara més ràbia als botxins.
Però el dolç so de la mandolina acompanya, en la meva memòria i per sempre més, la imatge d’Aurora Picornell.
