Bàrbara Duran Bordoy
Teatre Principal de Palma, 25 i 27 de novembre del 2022. David Alegret, José Antonio López, María José Montiel, Pau Camero, Joan Martín Royo, José Manuel Sánchez, María José Moreno, Toni Aragón, Josep Miquel Ribot, Marisa Roca, Joan Laínez. Direcció musical: Pablo Mielgo. Direcció escènica: Paco Azorín. 25 y 27 de novembre 2022. Orquestra Simfònica de les Illes Balears. Cor Teatre Principal.
El músic manacorí Parera Fons ha estrenat la tercera de les seves òperes, encara que en du quatre de compostes. Una que encara no s’ha estrenat és la dedicada a la compositora Nadia Boulanger; i Parera Fons conta que està en tràmits, esperant el moment oportú per a ser estrenada.
L’Arxiduc és una òpera d’argument històric. Hi havia molta expectació en l’estrena d’aquesta obra, sobretot perquè Carme Riera s’ha fet càrrec d’un libretto que tenia una certa complexitat. Riera desdobla l’Arxiduc en dos personatges: l’Arxiduc Vell, que conta les seves darreres voluntats al secretari Erwin. Però no són solament les darreres voluntats, sinó tot un seguit de secrets familiars i polítics: ell, amb el iot Nixe, formava part d’una xarxa d’espies al servei de la corona austro-hongaresa. Enviaven uns informes que no sempre arribaren a temps. Així, l’Arxiduc es veu embolicat (segons la trama de Riera) en el suposat suïcidi de l’hereu al tron, l’arxiduc Rodolf, i posteriorment no arriba a temps a avisar del desgavell que suposarà l’assassinat de Franz Ferdinand a Sarajevo, fet que desencadenà la Primera Guerra Mundial. Les xifres són escandaloses, car aquesta guerra fou la més sanguinolenta de tota la història, i cal recordar aquí que els anglesos, no debades, encara celebren un dia en memòria de tots els caiguts, cent anys després.
Aquest és el context històric en el qual es mou L’Arxiduc. I era tot un repte aconseguir filar tot l’argument: les ombres de l’Arxiduc vell reflecteixen les accions d’un Arxiduc jove que es va moure entre els diferents escenaris europeus. De l’Arxiduc Lluís Salvador, però, recordam sobretot l’estudi sistemàtic, amb perspectiva científica, de tots els aspectes antropològics i culturals de les Illes. Un legat que va ser reflectit al Die Balearen, un dels documents excepcionals sobre la vida al Mediterrani en les darreres dècades del segle XIX. L’argument de Carme Riera també desplega les ombres d’una personalitat única: des de l’amant mallorquina Catalina Homar a un amant desconegut fins ara, el jove Wladislaw.
Parera Fons no deixa, en cap moment, de trair els aspectes fonamentals que conformen la seva composició. Per una banda, s’han de subratllar tots els moments en els quals el cor apareix, unes pàgines musicals absolutament delicioses: per la seva senzilla factura clàssica, per la seva sonoritat delicada i única. L’orquestració és magistral; plena, poderosa i mesurada. I ho és, també, tot el seguit de seccions cantades enfilades una darrere l’altra en una mena de contínuum que recorda la manera de fer de Wagner. Parera Fons és sempre extremadament curós amb tots els aspectes vocals, i aquesta òpera n’és un exemple. La majoria del pes musical recau en les veus masculines, i solament cal dir que, en la representació, l’equilibri entre elles fou un element destacable. Bona part d’aquest fet es deu al mestratge de Parera Fons en el maneig dels diferents registres vocals; sempre condensat i elegant.
L’escenificació deu molt a l’excel·lent manera de fer de Paco Azorín. Tot i que no hi hagué sorpreses, perquè bona part dels elements dissenyats ja es veren a María Moliner: uns escenaris que canvien a velocitat llampant, rampes que col·loquen ràpidament als personatges en diverses posicions, criatures estranyes que esdevenen animals símbols; paperines caient del sostre en una pluja de paper… Però és molt interessant com Azorín aconsegueix situar a l’espectador en cadascuna de les etapes biogràfiques de l’Arxiduc, tot i que la multiplicitat de factors històrics podria dificultar la comprensió si no fos per aquestes fites visuals i escèniques que Azorín domina.
És el Govern Balear el que ha finançat aquesta òpera, en una aposta decidida pels talents primers de les Illes. Tot i que l’òpera és, avui, un sector culte i especialitzat, cal parar esment en aquesta producció que uneix història pròpia, talent propi i producció pròpia. Potser s’ha de repensar la mirada que els illencs tenen sobre la seva cultura, car produccions com aquesta eixamplen expectatives i pugen el nivell de creació illenc a nivells europeus. És sobretot la gran qualitat de l’espectacle el que fa pensar que té un llarg recorregut; i no solament a les Illes.
