Antoni Tugores (Manacor, 1948), presenta aquest proper dijous a les 20 hores a la Institució Alcover de Manacor, ‘Les plomes de Franco. La premsa ‘nazional’ durant la Guerra Civil (1936-1939)’, un interessant exercici que situa davant del mirall les manipulacions de la premsa local durant els primers anys del franquisme, en pro d’una exaltació sense complexos del nou règim.
-D’on sorgeix la idea d’aquest nou llibre?
-Neix com una resposta personal a la pandèmia. Em vaig veure a la tessitura de no poder anar físicament a cercar informació als arxius, així que vaig decidir aprofitar tot el material que ja tenia acumulat de la premsa local entre el final de la segona república, la guerra i la postguerra, i mostrar fins a quin punt aquesta premsa devota del nou règim manipulava la realitat a la seva conveniència. Tot plegat complementat amb dades del que en realitat estava succeint per tal que el lector valori.
-Fins a on arribava la manipulació dels fets?
Fins al punt que el periodisme com a tal va arribar a ser inexistent. Es basava en molts articles d’opinió amb un culte personal marcat a la figura de Franco, duent-ho tot a una exageració que va arribar a ser vomitiva. No hi havia ni reportatges ni entrevistes. M’interessa mostrar a la gent com era la premsa i com podia tergiversar la realitat quan no hi ha cap interès per explicar-la. Recullo fragments textuals, per tal que sigui la pròpia premsa i els seus periodistes els que parlin. Posar-los davant del mirall. Reflectien una realitat imaginària, una realitat virtual que diríem avui.
-En el cas de Manacor, les lloes eren totes per a Franco?
-També hi va haver per exemple un especial interès a la figura del Sant Crist de Manacor, per presentar-lo com a faedor de miracles, sempre de part dels Nacionals, evidentment. Com la vegada que se li atorga la funció de dirigir els canons cap a l’enemic durant el desembarcament republicà a Porto Cristo. No era un culte religiós de caritat o misericòrdia, sinó un culte cap a la imatge per acabar amb l’enemic.
-Què va passar amb els periodistes de la república?
-La premsa d’esquerres que escrivia durant la segona república va ser depurada amb pressions i molts dels periodistes que estaven al capdavant del setmanari ‘Nosotros’ van ser directament assassinats.
-D’on surten aquests nous ‘periodistes’ doncs?
-No hi ha una premsa de dretes com a tal. El control de les publicacions locals ho pren Falange. No hi ha com abans una rèplica reflexiva i ben redactada des de la dreta. A partir del cop d’estat és simple propaganda pamfletària. Són membres de la Falange exercint el paper de periodistes, amb alguns col·laboradors fins i tot més radicals, moltes vegades per conveniència. Són discursos no per amenaçar l’esquerra, que també, sinó més adreçats a la dreta, perquè aprovin la repressió i hi hagi les menys veus discordants possibles.
-Per on van començar?, Van fundar un nou setmanari?
-Prenen el control del setmanari conservador ‘Voz i Voto’. Evidentment com només admetien una veu, que era la del comandament únic i el vot no volien ni esmentar-ho, ràpidament se li canvia el nom a ‘Renacer’, que creuen més adequat i que recorda a part del seu himne. Segueixen la mateixa numeració fins que, posteriorment, el refunden amb el nom de ‘Arriba’.
-El discurs vehement de després del cop d’estat es va apagant?
-La bel·ligerància en el discurs no es relaxa fins més endavant. El que sí que baixa d’intensitat és aquesta repressió incontrolada en el moment en què canvien el Governador Civil de Palma, l’abril del 1937. Ja s’estableixen ‘judicis’ amb advocats defensors d’ofici, normalment un militar jove i sense experiència, que no ofereixen garanties processals. Alguns són fins i tot condemnats a l’ajuntament de Manacor.
-Es tracta de crear un dogma?
-La premsa local passa a tenir un caràcter adoctrinador, ocultant fets i ometent noms que no interessen. Adoctrinen sobretot els nins, la gent amb menys recursos o els fills d’assassinats. Aquests discursos anaven calant en la gent de bona fe que, per repetició, creien en allò que llegien. També s’obvien persones que havien estat políticament importants a Manacor. No s’anomena mai per exemple el batle Garanya, simplement per menyspreu, per no evocar antigues figures que no els interessa que es recordin.
-Hi havia una premsa escrita o pensada per a dones?
-Demostren molt poca consideració per la dona, a qui identifiquen com a ximple i feble, a qui cal explicar bé les coses perquè li costa més entendre-les. Entre tants homes només hi ha una veu femenina, la de Francisca Grimalt, amb un discurs afí però no tan violent, sinó més aviat bleda.
-Quan acaba ‘Arriba’ o comença a haver-hi més publicacions a Manacor?
-El maig del 68, com que ja existia un diari de tirada nacional que també es deia ‘Arriba’, l’obliguen a canviar de nom i passa a ser el ‘Manacor’. El 1963 ja havia nascut Perlas y Cuevas, que com que fou fundat per un capellà no va ser considerat problemàtic.
-Hi havia visions diferents a la premsa pro-franquista? I a la societat local de dretes?
-Hi va haver molts bàndols dins d’una mateixa ideologia: els militars africanistes, els religiosos dominics, els falangistes i els republicans conversos, que per demostrar que havien canviat tenien el discurs més punyent… Per descomptat que hi havia manacorins de dretes que no combregaven en absolut amb la Falange, simplement perquè no eren assassins. Hi ha un episodi documentat a l’anomenat Bar dels Senyors, on omplen de cendres l’urna amb què Falange demanava tabac per enviar al front. En aquells moments no hi havia dues espanyes com se sol dir, sinó quatre: la dreta moderada, la radical, l’esquerra reflexiva i també l’extrema esquerra assilvestrada… més o menys com ara. Així mateix, la Falange no es duia gens bé amb els militars, a qui solia menysprear.
-Si no hi havia un reflex de la veritat, per a què ens poden servir avui aquestes publicacions?
-Durant aquells anys la premsa no era reflex de res més que dels seus deliris. Evidentment hi ha algunes cròniques amb pinzellades de realitat, però sempre acompanyades de les opinions interessadament tergiversades que li deia. El que faig és simplement complementar per descriure el que estava passant a cada moment i no compten, en base a documentació dels jutjats militars, per exemple. És una premsa vàlida com a hemeroteca, que ofereix informació sobre els morts o les baixes manacorines del bàndol Nacional al front de guerra.
-Com de difícil va ser per a la premsa manacorina posterior recuperar el prestigi?
-Aquesta rèmora es manté dins del periodisme local durant molts anys, fins que van sorgint noves veus.
-És un llibre de denúncia?
-No ho és; el que tracto és de reflectir que la guerra és pura propaganda.
-Creu que hi haurà algunes persones que encara s’indignin amb el que s’explica?
-Seran els que sempre diuen que no cal remoure aquests temes, que són els mateixos que no obstant no tenen problemes a parlar de la guerra de la Independència o dels Reis Godos. Tots tenim dret a saber què va passar en realitat.
-Ens pot tornar a passar el mateix? Deixar-nos influenciar de tal manera…
-Abans la base del criteri de la gent era a l’educació que oferia la República, per això la van fer caure, avui dia el sistema és prou pervers perquè ja no faci ni falta fer res. Penso que la gent és manipulable però per una incultura consentida.