Ara que el CE Manacor està a punt de fer 100 anys és un bon moment per parlar amb un dels jugadors històrics del club. Xisco Riera Pol (Manacor, 1959) va ser un extrem fi, de tècnica i velocitat, a un equip ple de bons jugadors que a mitjan dels anys 80 es van mantenir a 2B, en un temps on el futbol era prestigi i Na Capellera s’omplia cada diumenge.
-Què significa el CE Manacor per a vostè?
El Manacor és l’equip del meu poble. Sempre m’ha estirat i m’estira. Vaig a veure’l i en som soci.
-Tot i que vostè no va començar al Manacor sino al Felanitx… Per què?
Vaig ser dels primers jugadors que va formar part de l’Olímpic després de la seva fundació. Era el més jove de tots els que començàrem. Després entraren a l’equip Pedro Llull, Toni Mesquida, Jaume Salas o Toni Pastor. Vaig haver de fitxar pel Felanitx perquè no hi va haver un acord amb el CE Manacor per desavinències amb determinats directius. Tothom se pensa que jo imposava el meu germà allà on anés… i això no era vera. Precisament va ser al revés, perquè jo vaig acabar al Felanitx perquè primer van venir a cercar al meu germà Joan. Després també anarem junts al Binissalem. Hi vaig fitxar al 1979 quan feia el servei militar. Me va saber molt de greu quan acabat el meu cicle a l’Olímpic no vaig poder fitxar per certes enveges internes que hi havia en aquells moments al club.
-Quin any va ser que va tornar per quedar?
Vaig venir amb don Pedro Parera, un gran president, al 1981. Del 81 al 84 que fou quan vàrem pujar, varem jugar a Tercera amb dues promocions d’ascens. La segona va sortir bé i les temporades 1984-1985 i la 1985-1986 poguérem disfrutar de la Segona B, que en aquells temps era una categoria complicadíssima amb només dos grups.
-Com van ser aquelles dues eliminatòries?
Al primer partit de playoff del 1984 vam perdre a Na Capellera 0 a 1 amb el Díter Zafra, i allà guanyàrem 3-4 a la pròrroga amb un partidarro. Després amb el Pegaso, la eliminatoria final va ser més senzilla: a Na Capellera ja guanyàrem 4-0 i a Madrid per 1-2, un partit on va jugar el després lateral de València i Reial Madrid, Quique Sánchez Flores. Jugàrem amb una calorada de 50 graus, a les 12 del migdia el dia de Sant Joan… imagini’s.
-Fou molt gran el bot a la nova categoria?
El bot a 2B no va ser tan gros perquè el grup estava format i funcionava. Hi havia molts de jugadors de Manacor… així que érem una família. I després van venir jugadors de fora que es varen adaptar molt bé. El primer partit el guanyàrem 3-0 contra l’Alcalà i ens van posar primers de la classificació, cosa que no va tornar a passar… Vaig fer el primer gol. El resultat ens va donar confiança. Aquella temporada va pujar el Rayo Vallecano. Però hi havia molts altres equips importants, entre ells el Betis B, el Marbella, el Plasencia etc.
-La segona temporada va venir la desgràcia de la reestructuració de la categoria
El primer any a segona ens va venir justet. Però la temporada 85-86 teníem un millor equip… la desgràcia és que en baixaren la meitat perquè van reduir la 2B a un sol grup, una cosa incomprensible perquè ho varam saber començada la temporada. A Na Capellera sempre jugàvem a guanyar, mentre que a fora era una táctica d’aguantar més el partit. Aquí sortíem amb dos davanters i a fora camp amb un, en Pedro Llull, a qui li tiràvem pilotes per envant. Torreblanca i jo solíem sortir al descans. La combinació de manacorins i aquells jugadors que van venir de fora va ser especial… fèiem poble, no ciutat, poble.
-Com es definiria com a jugador?
Jo sempre m’he considerat un jugador més de l’equip, que mai discutia amb ningú. El meus forts és cert que eren la técnica i la velocitat jugant d’extrem o mitja punta. Era més tècnic que picapedrer. El cap era per pensar. El xerrar està a l’alçada de tothom. Sempre he sortit amb bons records per tot allà on he estat… també vaig jugar després amb el Port amb Pedro González d’entrenador, una eminència. Un equip, per molt dolent que sigui, si et diverteixes, passes gust i fas les coses bé, tot funciona. Ara si hi comença a haver-hi gallets l’has cagada.
-D’on li venia aquella facilitat amb la pilota?
La tècnica la vaig aprendre al carrer, quan la pilota et pegava al ‘bordillo’ tu ja havies d’anar viu per saber cap a on sortiria. Munpare, que era fuster, ens va fer dues porteries i vam arribar a ser vint jugant enmig del carrer Fe. Tots els veïnats sortien… Els capvespres no anàvem a fer deures, anàvem a jugar. Avui ja pràcticament no es pot jugar al carrer.
-Abans de la creació de l’Olímpic on jugava?
Entrenàvem amb Pedro Ríos, un altre gran tècnic, a les categories inferiors a l’equip de la OJE. entrenàvem a les 7 del dematí i després ens anàvem a La Salle a escola. Record que la meva padrina ens duia la bossa amb el suc i l’ensaimada per berenar. L’equip de la OJE Manacor, després va derivar finalment en l’Olímpic. La camiseta la vàrem dissenyar un poc entre tots, fins que trobàrem que la combinació era guapa… va quedar preciosa. Encara conservo la primera amb el número 9, que és el que vaig dur sempre que sortia de titular. Quan era suplent jugava amb el 14.
-Quin partit recorda que fos especial?
El partit que més record per l’ambient que es va crear va ser amb el Pegaso a Na Capellera… i a Zafra, al mateix any de l’ascens. També els que jugàvem contra el Poblense.
-I quins jugadors li agradava més tenir devora?
Els jugadors amb qui més m’ha agradat jugar han estat Toni Mesquida, Toni Pastor, Jaume Salas, Jaume Bauçà, Torreblanca, Pedro Llull… i després en Miquel Àngel Nadal. És un gran amic. Vaig estar molt content quan Joan Julve el va dur per jugar la lligueta d’ascens. El criticaren molt per aquella decisió perquè no l’entenien… de la ràbia que va agafar sen va anar i no va tornar a entrenar pus. La vida esportiva és una especie de loteria on també has de dur sort, no basta saber-ne. Hi ha qualque home que juga a Tercera divisió millor que algun que juga a Primera.
-Quan el Manacor va baixar, no va tenir ofertes d’altres equips de major categoria?
Clar que em van temptar per poder quedar a 2B, però abans no era com ara. Les connexions no eren bones, jo ja tenia dos fills, tampoc podía arriscar-me a que no m’anés bé. El meu germà gran, Pedro, que tècnicament era molt bo, del millor que hi ha hagut a Manacor, se’n va anar als 15 anys a jugar amb el FC Barcelona i a ca nostra vàrem haver de posar el telèfon per poder xerrar amb ell qualque dia. Perquè no hi podies anar cada setmana com hi vas ara, pareixia que Barcelona que enlloc d’estar a 200 quilòmetres estava a 4.000. Van venir uns quants equips, però no me vaig decidir.
-I tenc entès que també el RCD Mallorca…
El RCD Mallorca me va venir a cercar tres pics, però no ens entenguérem. Les ofertes eren molt barates. Era a 2A; me deien que si arribava a 25 gols me donaven una certa quantitat de doblers… si no, el sou era ridícul. Els vaig dir que per aquells doblers anessin a cercar en Quini a veure que els deia. També volgueren fitxar el meu germà del Barça, però tampoc va anar bé.
-Per què al futbol actual ja no hi ha extrems com vostè?
Actualment només hi ha un equip de jugui ja amb extrems, que és el Barça. La figura de l’extrem ha desaparegut perquè físicament ara tothom está bé. Quan era davanter jo passava davant perquè corria més que el defensa… ara són els defenses que els guanyen en velocitat. Tal volta avui en dia hi hagi més físic que técnica. En aquells temps els jugadors es cuidaven pel que hi havia, perquè molts tenien professions dures com les de picapedrer o fuster i després encara havien d’entrenar. No hi havia massa temps d’anar al gimnàs. El qui feia una feina d’oficina o un picapedrer no podien fer després la mateixa feina a l’entrenament. Feien 10 hores diàries, era normal que els jugadors ja arribessin cansats. A 2B Alberto Giràldez ens adaptava una mica els entrenaments en aquest sentit. Els que fèiem feina només entrenàvem els capvespres.
-Quin va ser el seu millor gol?
El meu millor gol que recordi va ser un dins Andratx. El vaig fer rematant de tacó una centrada alta. Vaig pegar un bot en carrera entrant de tacó, ja dins l’àrea petita.
-On seria el CE Manacor si no hagués baixat d’aquella manera?
S’hagués pogut mantenir més anys a 2B, perquè hi havia jugadors. Però crec que la cosa hagués aguantat fins que la directiva s’hagués cansat de posar doblers… s’ha de tenir en compte que hi havia poques ajudes i els desplaçaments costaven molt. Moltes vegades partíem en dijous i no tornàvem fins el dilluns, depenent dels vols, de les connexions amb determinades ciutats. A Ceuta el millor hotel que estava obert era un quatre estrelles… a més d’agafar avió i vaixell. Jo vaig dur la sort que feia feina amb el meu sogre i podia faltar segons quins dies.
