Pedro Riera (Manacor, 1962) és instructor, pescador i sobretot, fotògraf subaquàtic. Un art que des de fa anys enfoca a l’ajuda i al testimoni d’un món fràgil
Fer fotos estèticament guapes per conscienciar sobre el problema i el perill que creen les xarxes i els residus humans en l’equilibri de l’ecosistema submarí. Pedro Riera Llompart (Manacor, 1962) duu dins l’aigua pràcticament des que va néixer. La seva mare sempre li recordava que abans va aprendre a anar per davall que a nedar sobre la superfície. Ja de jove, va fer la mili entre Saragossa, Osca i Girona com a bussejador d’assalt especialitzat en rius i pantans.
Més tard es va convertir en instructor de busseig pel Club Perlas Manacor, a més de ser un expert pescador a pulmó. “Amb tot això vull dir que duc tota la vida a la mar i per això pens que se n’ha de tenir molta cura, ser respectuosos i lluitar perquè es mantingui en bones condicions”. És així com a través de la seva altra gran passió, la fotografia, vol incitar les administracions perquè lluitin, d’una vegada per totes, contra les xarxes fantasma que cada any causen a la Mediterrània la mort de tortugues, dofins, taurons o fins i tot balenes.
De fet, Riera va ser qui, el passat mes de maig, es va encarregar d’immortalitzar el rescat d’una balena geperuda d’un embolic de xarxes a prop de la Punta de n’Amera. “Va ser una cosa molt especial per a tots els que vam poder ser-hi i ajudar-la. Va ser impressionant estar a prop d’una balena d’aquesta magnitud (no se n’havia vist cap des del 2010) i notar com es deixava ajudar i col·laborava en veure que, a poc a poc, anàvem tallant la xarxa que l’estrangulava”.
Pedrosubb (com se’l coneix també dins del món de la fotografia subaquàtica) recorda la seva mirada, aquella que va plasmar en fotografies que van fer la volta al món i que fins i tot van arribar a les pàgines de la prestigiosa National Geographic, tota una fita “que no vaig cobrar, perquè, com li dic la principal intenció és difondre el problema”.
Aquestes xarxes de deriva estan prohibides per la Unió Europea a la Mediterrània des de l’any 2000, encara que per a alguns països com Itàlia o molts del nord d’Àfrica això sigui vist com una simple recomanació. O per alguns pescadors japonesos, que arriben fins a les nostres aigües per pescar la tonyina vermella, de forma irregular i utilitzant aquestes xarxes.
Però no són les úniques. Paral·lelament també proliferen, enrocades al fons marins (voluntàriament o involuntàriament), les anomenades xarxes fantasma, aquelles que ningú reclama per no tenir ja una vida útil; o tan velles que ja no podrien ser arreglades, o perquè la denúncia de pèrdua de les quals comportaria més problemes que beneficis pel suposat pescador.
Taurons en perill
Riera també col·labora activament a través de la seva càmera amb Sharkmed, l’associació científica que mitjançant estudis intensius realitzats al seu hàbitat natural, treballa per aconseguir dades científiques sobre la crítica situació de les poblacions de taurons a les aigües de Balears i la Mediterrània Occidental, i així quantificar el mal que els produeix la pesca accidental.
Tot plegat desmuntant també el mite que els taurons són perillosos per a l’ésser humà i demostrar que la seva presència no només no és un obstacle pel turisme, sinó que són fonamentals de cara a la conservació de l’equilibri del nostre ecosistema .
Netejar les conseqüències
No només els ploms i les xarxes són motiu de denúncia. Les fotografies de Riera tenen més vessants. Un d’ells s’enfoca en la passivitat mostrada per les administracions a l’hora de netejar amb diferent celeritat els residus visibles dels ‘invisibles’, els de terra o els de la mar quan passa una desgràcia com les torrentades.
A la darrera de greus conseqüències, la d’octubre del 2018 a Sant Llorenç, es van trigar fins i tot anys en acabar de treure la gran quantitat de residus, motos, cotxes, rentadores o restes d’obra que l’aigua del torrent va arrossegar fins a la platja de s’Illot, destí final del desastre, però al qual gairebé ningú va prestar gaire atenció, excepte veïns i voluntaris com Riera, que, a través de les seves fotos, també va visibilitzar la necessitat de recompondre el llit marí més proper.
