Pau Tomàs Ramis
La publicació del llibre Els mallorquins a l’Olimpíada que no fou ha permès desvetllar la història de més de mig milenar de mallorquins que acudiren a l’Olimpíada Popular de Barcelona l’any 1936 i que es trobaren amb l’inici de la Guerra Civil mentre eren a la mar, entre Mallorca i la Península.
Les circumstàncies en que es trobaren vesteixen l’odissea que varen haver de viure amb traços anguniosos i tràgics. Una trobada que havia de ser un gran esdeveniment esportivocultural, festiu i antifeixista i es convertí en un malson de separació familiar, mancances, pors i incerteses.
La partida
Així, el vespre del 18 de juliol, sense que encara haguessin arribat notícies clares del cop d’estat militar que dia 17 ja s’havia produït al protectorat espanyol del Marroc, l’expedició olímpica mallorquina salpà rumb a Barcelona amb la motonau Ciudad de Barcelona, el vaixell que habitualment feia el trajecte entre Palma i la capital catalana.
En aquell vaixell entre esportistes, folkloristes, representants institucionals, aficionats i curiosos hi viatjaven unes 650 persones, la majoria formant part d’una delegació olímpica popular força important pel poc temps que hi havia hagut per organitzar-la.
La travessia nocturna cap a Barcelona fou tranquil·la i sense assabentar-se de res del que estava passant ja a la Península o a la pròpia illa que havien deixat enrere. L’expedició comptava arribar el matí de dia 19 a Barcelona, desembarcar i estar preparats per l’horabaixa poder acudir als actes inaugurals de l’Olimpíada Popular, però tot el que havien imaginat les setmanes anteriors quedà en no res quan amb la primera llum del dia arribaren a la Ciutat Comtal. Un grup de militars rebels ja havien intentat fer-se amb el control de Barcelona i la població, juntament amb algunes dotacions de forces de seguretat lleials a la República, els havien fet front. Des del vaixell, que quedà aturat enmig port, els mallorquins sentien els tirotejos i veien columnes de fum que sortien de l’interior de la ciutat. El cop d’estat feixista s’havia estès ja per tot l’Estat. Havia començat la Guerra Civil.
El manacorí Esteve Caldentey recordava que hi havia molts de tirs per dins el moll quan nosaltres arribàrem(…). N’hi va haver dos que amb una metralladora pujaren damunt l’estàtua de Colom. Això m’ho varen contar, però jo vaig veure els jaços d’aquí on havien caigut. Perquè hi pujaren damunt l’estàtua de Colom amb un ascensoret i quan eren allà a dalt els tallaren la corrent i als tres dies que els havien tallat la corrent es tiraren a baix i encara hi havia el jaç a la gespa del cop d’haver caigut.
Davant la situació de perill, i quan feia unes hores que el vaixell dels mallorquins era allà, es decidí fer mitja volta i retornar a l’illa. Alguns passatgers poc a poc s’anaren assabentant del que havia passat a la Península i el retorn degué ser tens i poc encoratjador.
Ja entrada fosca, quan el vaixell era a l’altura de sa Dragonera, quan els mallorquins ja es veien casi amb els peus a terra illenca, el Ciudad de Barcelona rebé un radiotelegrama d’un vaixell que fugia del port d’Alcúdia, el Ciudad de Tarragona capitanejat per Pedro Riutort Julià, avisant al capità del vaixell olímpic, Francisco Nadal, que a Mallorca s’havia declarat l’estat de guerra i que el general Goded, cap militar de l’illa, s’havia posicionat al costat dels rebels, a favor dels que s’havien aixecat contra la República.
Aquesta comunicació salvà la vida a molts dels passatgers. Molts d’ells eren dirigents de partits esquerrans, sindicalistes, llibertaris, comunistes, anarquistes, etc. que quedarien en un evident perill si desembarcaven a Mallorca. Les noves autoritats els esperaven per detenir-los i confiscar el vaixell. Per això es decidí tornar a fer mitja volta i retornar cap a Barcelona. La tensió ja era més que evident i els queviures començaven a escassejar.
El matí de dia 20 de juliol, d’aquesta forma, arribaren a Barcelona però no pogueren desembarcar i el vaixell fou dirigit a Tarragona. Esteve Caldentey recordava que A les dues de s’horabaixa es barco es va posar en marxa i una comissió va anar a xerrar amb el capità a veure a on anàvem, perquè no havíem menjat res del dissabte. I el capità digué “ara de moment m’han dit si a Tarragona està tranquil. Si Tarragona està tranquil desembarcarem a Tarragona i si hi ha lio a Tarragona anirem a desembarcar a Portbou. Aquests passatgers que duc jo no els vull desembarcar a cap lloc que hi hagi lio” i vàrem desembarcar a Tarragona.
Una vegada al port tarragoní molts dels passatgers pogueren davallar a terra i cercaren fondes i locals on poder comprar una mica de menjar.
A Tarragona presenciaren la crema d’algunes esglésies inclús l’afusellament d’alguns religiosos. Era el primer contacte que tenien amb la nova situació de l’Estat. La Guerra Civil havia començat i a aquells mallorquins els havia aplegat al mig de la mar. Començava una odissea que per molts s’allargaria tres, quatre, cinc o més anys.
Després de tres dies de ser a Tarragona l’expedició mallorquina rebé l’ordre de retornar a Barcelona amb el vaixell. Un cop allà alguns dels passatgers davallaren a terra i començaren a cercar-se la vida, però la majoria quedaren a viure al mateix vaixell que es va convertir en una mena d’hotel flotant.
El desembarcament del capità Bayo
Al cap de poc temps els expedicionaris mallorquins saberen que el capità Bayo estava reunint tropa per tal de fer un desembarcament a Mallorca i prendre el control de l’illa. Molts de joves i algunes al·lotes que anaven a aquell viatge s’hi apuntaren voluntàriament. Milicians i milicianes que conformaren el que es conegué com la Centúria dels Mallorquins. Tal i com contà l’ugetista i socialista Gabriel Cerdà Mulet al jutge que l’any 1939 l’investigava en una causa sumaríssima:
(…) Que a los ocho días de permanencia en la Ciudad Condal y agotándosele los recursos de que disponía aprovechó la propaganda que se estaba haciendo para que los mallorquines residentes en la mencionada Capital se alistaran a la centuria mallorquina con el fin de ir al frente de Manacor y se alistó y que una vez armados se embarcaron y fueron a Mahón donde permanecieron unos diez días hasta que en un nuevo embarque fue a Mallorca permaneciendo hasta un día antes de la retirada de las tropas del Capitán Bayo, que después marchó a Barcelona (…)
Molts d’aquells que s’allistaren no ho feren, però, tant per conviccions i compromís polític sinó perquè veren l’oportunitat de poder retornar a l’illa i anar-se’n a casa amb les seves famílies.
Un dels que s’allistà, segons escrigué Tomeu Ferrer, fou el manacorí Rafel Carboner. Aquest jove havia arribat a Barcelona procedent d’Alger on hi havia anat per treballar de guixaire amb son pare i que cercant manacorins a la Ciutat Comtal es topà amb el vaixell olímpic. Ben aviat feu colla amb el ciclista Esteve Caldentey i el futbolista Andreu Serra. Rafel, al vaixell, conegué a Maria Teresa, una al·lota de Palma que treballava rentant roba dels expedicionaris, amb la que s’acabà casant. Era un jove amb empenta i decidit. Després de la guerra morí en un camp de concentració.
Tal i com vèiem a la declaració de Gabriel Cerdà, la tropa procedent de Catalunya, abans de fer l’intent de presa de Mallorca, es va concentrar a l’illa de Menorca on hi estaren una mica més d’una setmana rebent instrucció i un mínim de disciplina militar.
Com és ben sabut el desembarcament es produí la matinada del 16 d’agost i foren les costes de Son Servera, de Sant Llorenç des Cardassar i de Manacor les que els republicans volgueren recuperar en primer lloc per a partir d’aquí endinsar-se cap al centre de l’illa, arribar a Palma i fer-se amb el control de Mallorca.
Les operacions de les tropes republicanes manades pel capità Bayo, però, estaven pràcticament exemptes de suport per part del govern de la República i l’ajut per part de la Generalitat resultà limitat i insuficient. Com és ben sabut el desembarcament republicà fracassà i el 4 de setembre hagueren de retornar, derrotats, cap a la península.
Ja des d’un primer moment els diaris mallorquins publicaren, amb un elevat to propagandístic, que Una columna de marxistas catalanes desembarcada en aguas de Manacor fue completamente destrozada y aniquilada por nuestras valientes tropas y milicias.
Segons es desprèn dels testimonis de dos d’aquells olímpics, el socialista ciutadà Miquel Rigo i el llucmajorer Climent Garau, el primer publicat per Llorenç Capellà a la col·lecció Memòria Civil i el segon publicat per Rafel Ferrer Massanet a Perlas y Cuevas, sembla que el radi d’actuació de la Centúria dels Mallorquins fou a terres de Son Servera i Sant Llorenç des Cardassar. Als seus relats parlen d’accions i operacions a Cala Bona, Son Carrió, Sa Coma, Punta de n’Amer, sa Torre Nova, sa Torre Vella… però, sens dubte, totes aquelles actuacions també degueren tenir conseqüències, per extensió, al terme de Manacor.
Després del reembarcament les tropes milicianes foren portades cap a la península, majoritàriament a València i alguns mallorquins s’integraren a la columna de milicians de la CNT-FAI Rojo y Negro per anar al front d’Aragó o a la columna Porto-Rojo, manada per Marcel·lí Zapatero, que fou destinada a Osca, on es convertí en el Batalló Stalin. Altres s’incoporaren a altres fronts de guerra i altres, la majoria, hagué de cercar feina per subsistir fins que les seves lleves foren cridades a files i s’hagueren d’incorporar, un altre cop, aquesta vegada de manera obligatòria, a l’Exèrcit Popular i posar-se l’uniforme republicà.
Mentrestant, a Mallorca, l’expedició de Bayo, des de la retirada, fou menyspreada i denigrada per part de les forces militars i polítiques nacionals. El batle de Manacor, Jaume Jaume, transmetia l’agraïment pel suport durant els combats als demés consistoris i incidia en els oprobis i desqualificatius cap als republicans:
Pasados los dias de intenso dolor producido por la Malhadada aventura catalana-marxista en tierras de este Municipio, durante los cuales se puso de manifiesto el espíritu patriótico y fraternal de todos los pueblos de la Isla que con tanta generosidad prestaron su ayuda material a las valerosas tropas de toda clase que con admirable arrojo supieron expulsar a los invasores de la tierra querida que jamás debieron haber hollado, esta Comisión Gestora, acordó, expresar a todos los pueblos hermanos sus más sinceras y sentidas gracias por su desprendimiento y repetidos envios en especie a esta ciudad, destinados al sostenimiento de los combatientes.
A la Península
Molts d’aquests joves foren mobilitzats i enviats als fronts de guerra peninsulars, mentre que una bona part de les famílies mallorquines que havien acudit a l’Olimpíada foren allotjades a un convent de salesians que havia estat desallotjat de religiosos a la barriada de Sarrià, on també hi havia refugiats d’altres indrets, sobretot aragonesos. Allà hi passaren alguns mesos fins que dins les mesures que la Generalitat aplicava als refugiats de guerra, condició que ja tenien els mallorquins olímpics, la majoria foren enviats a diferents parts de Catalunya, sobretot a Vic.
Esteve Caldentey també s’hi va allotjar a Sarrià. Havia aconseguit feina d’estafeta a unes oficines internacionals on havia de recollir i repartir cartes i paquets amb bicicleta per tota la ciutat. Allà hi va perdre la seva bicicleta de corredor. Feia poc més de dos anys que la tenia i l’havia pagada a terminis. Li havia costat 30 duros, a duro per mes.
El jove manacorí, aquells mesos d’aventura catalana, intentava fer saber a la seva família que es trobava bé i, sobretot, viu. Les comunicacions amb Mallorca dels que havien quedat a terra republicana eren gaire bé impossibles, però tal i com Esteve contà: Jo me n’anava cada setmana a l’emissora de Barcelona i anunciava Fulano de tal, natural de Manacor, que va sortir per les Olimpíades, es troba en bon estat. El qui ho sentí que faci el favor de comunicar-ho a la seva família… i qualque vegada els va arribar. Tal fou la seva insistència i perseverança que d’alguna manera, i a través de gent que captava els missatges de les emissores catalanes, les notícies arribaren a ca seva.
Mentrestant, a Mallorca, la seva germana Sebastiana, quatre anys més gran que ell, treballava a la sastreria manacorina de ca na Quatre Ulls, situada al que avui és el carrer de Joan Lliteras, cosint uniformes pels soldats del bàndol nacional mentre els vespres, a ca seva, ajudava a republicans i esquerrans que s’havien hagut d’amagar per intentar evitar les represàlies.
El jove ciclista manacorí, mentre fou a Catalunya, participà en algunes curses que s’organitzaven per tal d’arreplegar fons per la lluita antifeixista, per les milícies, pels hospitals de sang, pel Socor Roig Internacional…
La que tenim ben documentada, i a la que participà tot l’equip ciclista mallorquí, fou una que es va celebrar a la ciutat de Martorell on l’Ajuntament, que era qui l’organitzava, oferia com a premi 15 pessetes a cada un dels ciclistes de l’equip que aconseguís situar a dos integrants entre els tres primers corredors que arribassin a la meta. Per tal de fer-se amb el premi, i aprofitant les amistats que els ciclistes mallorquins havien fet a Sarrià amb els integrants de l’equip ciclista aragonès, van unir forces i formaren un quadre mallorquinoaragonès. Sabem que Caldentey arribà en segona posició i que aquell equip format per refugiats se’n dugué el premi.
L’etapa menorquina d’Esteve Caldentey
Des de Barcelona, mentre la Generalitat repartia els refugiats mallorquins per la geografia catalana, majoritàriament, com ja dèiem a Vic, Esteve Caldentey va aconseguir anar-se’n cap a Menorca juntament amb els seus companys corredors Maimó i Monmany que també havien estat aquell temps refugiats al convent dels salesians de Sarrià. A Menorca, encara republicana, treballaren durant dos mesos a Sant Lluís, a un camp d’aviació que s’estava construint. Després, per tal de guanyar-se la vida i subsistir, es van presentar voluntaris per ingressar a l’Exèrcit Popular on Caldentey hi va estar fins que les tropes nacionals ocuparen l’illa el febrer de 1939.
Quasi tot el servei el feu a Ciutadella on hi havia cinc manacorins més. Alguns ja hi eren fent el servei militar quan va esclatar la guerra i altres hi anaren, com ell, un cop el conflicte ja era en marxa. Hi havia, per exemple, en Toni Marçal que hi tenia un mostrador de mobles.
A més, per una de les platges a la que Esteve estava destacat va passar el mes d’abril de 1937 la barca de bou del Port de Manacor que fugia de Mallorca i que va arribar al Port de Ciutadella. Era capitanejada per Guillem Barceló i hi duia el seu cunyat, en Monserrat Artigues Fosc de mariner, i a Mateu Genovart Rosselló Confit de maquinista. Aquella barca havia estat militaritzada per Falange Naval després del desembarcament fallit de Bayo i els falangistes l’havien destinada, com altres barques de bou de Mallorca, a fer servei de vigilància de costes, inclús amb una metralladora a coberta. Pràcticament cada vespre anaven del Port de Manacor a Cala Murta i Cala Magrana i d’allà al far del cap Salines. D’allà, i un cop degudament identificats a través de senyals lluminoses, partien cap a Na Plana o l’illa dels Conills, a l’arxipèlag de Cabrera, on es tornaven a identificar. Després voltaven i tornaven a Mallorca, cap al far de Cala Ratjada i de vegades al de Formentor.
A la barca, a més de la tripulació i mariners necessaris per manejar-la, hi solia anar un escamot de falangistes que es dedicaven a controlar el bon funcionament del servei. El vespre que la barca fugí eren de guàrdia en Pedro Fullana de Son Manxo, en Joan Terrassa Bonet Mosset i en Jaume Rosselló es Paitoni.
Sembla que els mariners aprofitaren que els tres vigilants anaren a dormir després d’haver sopat i begut arreu per desarmar-los i tancar-los, sense que s’entemessin, al cubicle on dormien. Posaren rumb a Ciutadella on arribaren el sen demà dematí. Els falangistes, a Menorca, foren interrogats i portats a la presó d’Alacant. El vaixell fou entregat a les autoritats republicanes. Un cop les forces nacionals prengueren l’illa de Menorca els tres mariners del bou del port de Manacor foren reclosos a diferent presons i contra tot pronòstic, afortunadament, salvaren la vida.
Quan Esteve Caldentey estava a Ciutadella anava a la Creu Roja per tal d’intentar fer arribar notícies a la seva família de Manacor i comunicar-los que es trobava en bon estat. Ell va estar dos anys a rebre notícies de ca seva. Va ser estant a Ciutadella on va arribar una família que havia fugit de Manacor, els Guardioles. Eren emigrants argentins que anys enrere havien retornat del país sudamericà a Mallorca. El cap de família feia de mestre de picapedrers a les perles. Des de Menorca pogueren anar-se’n una altra vegada a l’Argentina i la família d’Esteve envià una carta al país sudamericà i des d’allà, els Guardioles, la varen remetre a Governació a Maó.
Un tinent que estava a la mateixa pensió on vivia el ciclista manacorí l’avisà que al diari s’havia publicat que en Caldentey que se’n va anar per les Olimpíades es troba en bon estat a l’illa de Menorca, que faci el favor de passar per Governació per un assumpte que li interessa. Allà, a Maó, li entregaren la carta de la família.
Els que pogueren tornaren com pogueren
Quan els nacionals entraren a Menorca el feren presentar a les forces franquistes. Esteve Caldentey fou enviat a Jaca (Osca), possiblement al camp de concentració, però als tres mesos el varen llicenciar per tenir tres germans a files, un d’ells l’havien declarat inútil pel servei perquè estava tuberculós, malaltia que havia contret lluitant al front, i el 14 de juliol de 1939 el ciclista de na Xicamunda tornava a Mallorca.
Com n’Esteve Caldentey, en acabar la guerra molts dels refugiats olímpics populars pogueren retornar a Mallorca i es reuniren un altre cop amb les seves famílies. Altres, els més significats políticament, s’exiliaren sense poder retornar a l’illa, mentre que la situació dels joves que havien estat mobilitzats a la Península i havien lluitat formant part de l’exercit republicà fou ben diversa.
Alguns aconseguiren retornar a Mallorca i, tot i ser investigats, se’n sortiren sense gaire conseqüències com fou el cas dels llucmajorers Climent Garau o Bartomeu Sastre, en canvi altres fugint de les tropes franquistes travessaren la frontera cap a França on esperaven trobar una acollida amable.
No s’havien equivocat tan mai. Al país francès, davant l’allau de refugiats que hi arribaven, es montaren camps de concentració on s’anava internant els que arribaven a França. Durant dos o tres anys, es veren obligats a fer un recorregut de camps de concentració, batallons de càstig i batallons de treball tant per França com després pel territori espanyol, fins que eren llicenciats i podien retornar als seus llocs d’origen, on encara serien investigats per si tenien alguna causa pendent o si se’ls assignava alguna responsabilitat d’actuació contra el nou règim.
Conclusió
Una excursió olímpica i d’esbarjo que havia de durar tres o quatre dies, nou com a molt si anaven a competir, i que es convertí en una odissea on la guerra, la fam i la llunyania de la família marcaren per sempre el caràcter i la vida de molts dels integrants d’aquella expedició mallorquina a l’Olimpíada Popular de Barcelona de l’any 1936.
Apunts manacorins de l’Olimpíada Popular de Barcelona 1936 (primera part)