Guillem Febrer Fons sempre ha duit la defensa dels drets de les persones amb discapacitat amb orgull. El que el va dur, el 1999, a involucrar-se en l’àmbit de la salut mental amb l’associació Estel de Llevant, de la qual és gerent des del 2008. Durant la seva experiència a l’entitat ha gestionat projectes d’inserció social i laboral, com ara la creació d’un centre especial d’ocupació, projectes dinserció laboral en empreses externes a l’entitat i programes de formació dual. Ara que Estel de Llevant fa 25 anys és un bon moment per a la valoració.
-Quines són les xifres humanes d’Estel de Llevant en aquests moments?
El 2021 vam atendre un total de 271 usuaris, i ajudar 193 famílies. A hores d’ara tenim en plantilla 63 professionals i fins a 150 persones més contractades entre el centre d’ocupació i la formació dual… a més d’un munt de voluntaris.
-I quina és la seva feina?
-Gestionar el dia a dia, crear i seguir un pla estratègic, recursos humans, gestió econòmica i d’infraestructures… és clar que ajudat per tot un equip.
-L’associació es va gestar a una església?
El que va passar en realitat és que quan vam néixer no teníem un espai físic, així que el rector de la parròquia de Nostra Senyora dels Dolors de Manacor el 1996, Miquel Gual, ens va posar una taula a la sagristia per poder anar desenvolupant els primers tallers i així iniciar el camí. Des d’allà, la cosa ha anat evolucionant fins a tot un itinerari de serveis i necessitats, atenció a les famílies, suport a domicili etc.
-Era vostè un d’aquells familiars o va entrar a Estel de Llevant per altres raons?
No, va ser una mica més casual. Aleshores, el novembre de 1996 jo col·laborava en la redacció del full parroquial. Va ser en aquell moment quan el rector em va proposar de fer un reportatge sobre una nova associació per a l’especial de Nadal. Evidentment era Estel de Llevant que, com li deia, van començar a la sagristia amb set o vuit usuaris de diferents municipis com Ses Salines, Felanitx o Manacor. Després d’això em vaig començar a involucrar més, aconsellant-los i ajudant-los a presentar projectes, fins que vaig acabar com a gerent. És cert també que aquells anys tenia un íntim amic que patia una malaltia mental i el tema em tocava de prop.
-Quin és l’objectiu o els objectius primordials per als propers 25 anys?
Precisament fer realitat els 25 desitjos que presentam en aquesta campanya i exposam pels carrers del centre de Manacor. Un argumentari enfocat sobretot a aconseguir que la salut mental passi per damunt de les malalties mentals. Espero veure-ho perquè jo ja tindré 75 anys! [somriu]
-Quines fites o barreres s’han aconseguit tomar en aquest primer quart de segle?
-Evolucionar i ajudar a visibilitzar. Els problemes de salut mental abans quedaven ocults a casa. Hi havia una espècie d’estigmatització per part de la societat i per tant de les mateixes famílies, que preferien encarregar-se’n en privat. Per això crec que la normalització i la conscienciació han estat primordials. Sincerament i encara que queda camí, crec que ho anam aconseguint.
-Sobre quina zona de Mallorca actuen en aquests moments?
-Atenem usuaris de 15 municipis.
-La pandèmia i el confinament consegüent han augmentat els casos de malaltia mental?
-Si fa referència a una gran pujada pel que fa al nombre de malalts mentals de gravetat, no. O almenys no ho hem percebut així a la nostra associació, en el sentit que no tenim més demanda. Què han augmentat els problemes relacionats amb la depressió i l’ansietat? Estic absolutament convençut. Només cal veure com segons els darrers estudis a nivell balear s’han triplicat el nombre de suïcidis…
-Quan és que una depressió passa a ser considerada malaltia mental?
-Quan es cronifica… potser en molts casos acabi passant i llavors tendrem un problema més gran. Passa a ser malaltia quan s’agreuja, necessita ajuda mèdica i invalida el qui la pateix. Quan no el deixa sortir de casa, per exemple.
-Em parlava d’atendre més la salut mental que les malalties. Expliqui’s.
-Em refereixo que fins ara tractam esquizofrènies o trastorns bipolars. És a dir que quan un usuari entra a Estel de Llevant ja ve amb una malaltia que hem de tractar. Treballam per a la malaltia mental. Del que també volem ser protagonistes a partir d’ara és del factor comú, del que ens uneix a les persones, que és la salut mental, perquè tots en tenim una, estigui en millors o pitjors condicions. Es tracta de flexibilitzar el servei. Jo vaig al gimnàs no perquè em faci mal l’esquena ni perquè tengui res especial diagnosticat, sinó per sentir-me millor. Doncs aquesta ha de ser també la nostra finalitat al terreny mental.
-Li estalvien molts doblers a la salut pública, que es recolza en vostès moltes vegades de manera injusta…
-Fa uns anys vam fer un estudi, que ara no estaria malament actualitzar, sobre els doblers que estalviam cada any a la sanitat pública, sobretot en medicació. Ens veuen com uns prestadors de serveis, com un servei públic. És clar que, a poc a poc, això ha d’anar canviant, també amb altres administracions, en determinats temes clau.
-Com quins?
El problema de laccés a l’habitatge, per exemple. Un tema ja de per si mateix complex per a qualsevol persona, però que es complica si tenim en compte que som un sector vulnerable. Ens trobam en un punt en què tenim les estratègies per preparar els nostres usuaris a viure de manera independent, donant-los suport puntual, evidentment, però no tenim l’espai. Tenim usuaris que dormen a l’alberg o habitant en infrahabitatges. Necessitam cases i pisos, però això ha de partir de la feina i de la bona predisposició de les administracions.
-La relació és ara més fluida que fa uns anys?
-Diguem que la comunicació ara és molt més senzilla a causa de la unió de les associacions mallorquines pro-salut mental: Gira-sol, Es Garrover i nosaltres en una comuna anomenada 3 Salut Mental.
-Per cert, ¿D’on ve el nom Estel de Llevant?
-Pel que tenc entès és perquè l’associació volia ser com una estel al cel, una cosa que pots veure al capdamunt.
