Joan Caldentey Brunet

A la memòria de Tomeu Maimó.

Fins a la victòria de les teories futbolístiques del futbol total a principis dels anys 90, els estils ultradefensius estaven de moda. El zerocedisme, el catenaccio d’Helenio Herrera, l’autobús de Maguregui, la fórmula anglesa de cercar sortir a empatar a fora. El joc amarretegui que feu campions de lliga l’Athletic club i la Reial Societat.  La figura del líbero per darrera de la línia de defensa, el volante tapón de Bilardo…… Eren termes força utilitzats i lloats dins els àmbits futbolístics.

Aquelles tàctiques,avui dia satanitzades, marcaren una època com també suposaren èxits esportius a equips modestos. Eren temps en els qual la capacitat defensiva d’un equip era molt més valorada que avui en dia. Des d’aquest punt de vista el Club Esportiu Manacor no en va ser una excepció.

Per la temporada 1980-1981 el club presidit per Toni Puigrós apostà per Pedro Ríos a la banqueta. Home de la casa i defensor del 4-4-2 que anys després popularitzà Arrigo Sachi. L’objectiu inicial de la temporada era (com sempre) l’ascens a 2B i per aquesta raó el club es reforçà amb diversos jugadors entre el que destacà l’extrem Juan Lorenzo Loren que arribava (amb només 22 anys i un futur prometedor) des del filial del Salamanca. Davanter que s’acabaria convertint en tot un ídol per l’afició. Igualment es fitxà a Joan Quetglas, Joan Galmés, Francesc Picó i Xisco Munar.

A la vegada Pedro Llull s’incoporava de les categories inferiors de manera definitiva al primer equip. Apart d’aquestes sis incorporacions seguien a l’entitat un nodrit grups de jugadors com: Antonio Alcaraz, Tomeu Alcover, Esteva Caldentey, Toni Cánovas, Miquel Estrany, Francisco Forteza, Juan Lorenzo, Pedro Llull, Tomeu Maimó, Jaume Mascaró, Toni Mesquida, Jaume Mesquida, Jeroni Mira, Miquel Mondéjar, Sebastià Nadal, Toni Nicolau, Biel Padilla, Miquel Santandreu, Manuel Suárez ,Pere Timoner i Juanito. 

S’ha de dir que l’equip venia de superar una crisi esportiva prou significativa que el feu descendir a Regional Preferent. Pel que ,el nou projecte de la directiva del “sastre” Puigrós generà una eufòria substancial entre l’afició.Prova d’això és que el dia de la presentació de l’equip al mes d’agost, na Capellera s’omplí.

La pretemporada arrencà amb diversos amistosos contra el Porreres,Vilafranca, Porto Cristo que acabaren en victòria. El plat fort però fou la participació en el Trofeu Brondo contra l’Atlètic Balears, equip que s’imposà per 1 a 0 als manacorins.

Començada la temporada el potencial del CE Manacor, sobretot defensiu, es feu palés. I és que en les 5 primeres jornades de lliga l’equip no encaixà cap gol. Entrat el mes d’octubre era l’únic equip de Categoria Nacional que encara tenia la porteria imbatuda. D’aquest fet en feu ressò la premsa d’àmbit estatal que destacà que el Manacor tenia “La mejor defensa de España”.

Els protagonistes d’aquest fet foren els dos porters Nadal i Juanito (que s’alternaren a la titularitat) i una fèrria línia de defensa formada per Maimò. Mesquida, Santa i Alcover. Setmanes després, en una derrota contundent contra el Margaritense el caseller de gols en contra s’estrenava. Això no obstant la solidesa defensiva del d’aquella temporada Manacor ja havia fet història. 

L’equip feu una primera volta competint a gran nivell acabant en places  de lligueta d’ascens però passat el parèntesi nadalenc es succeiren una sèrie de fets que invertiren la dinàmica.

Per una banda durant els mesos de gener i febrer un epidèmia de grip afectà successivament a quasi tota la plantilla. Per altra, les lesions de llarga durada deixaren fora de joc a alguns jugadors clau. A n’aquests factors s’afegiren les absències de futbolistes degut a motius laborals (la plantilla era amateur) o militars, ja que alguns realitzaren la mili i no sempre obtingueren permisos per poder jugar.

Tan greu arribà a ser la situació que, tot i comptar amb una plantilla àmplia, en alguna jornada Ríos només tengué disponibles 8 jugadors del primer equip. Fet que obligà a fer jugar futbolistes en demarcaciones que no eren les seves naturals i a convocar joves del planter.

Aquestes circumstàncies desafortunades provocaren una sèrie de resultats negatius que feren caure l’equip fins a mitjan taula i a perdre tota opció d’ascens. Superada la plaga de lesions i absències el Manacor recuperà el nivell i guanyà amb bon joc alguns partits com un 0 a 2 contra l’Sporting Mahonés. Victòries que de cara a la classificació final foren del tot estèrils.

Acabada a l’abril la lliga regular diversos equips de la comarca disputaren entre sí el Torneo de Primavera, que s’allargà fins el juny del 1981. Competició que, no havent complit l’objetiu inicial, es disputà sense pena ni glòria. No fou de les millors temporades de la història del club però el balanç global no fou del tot dolent.

El CE Manacor recuperà la massa social perduda amb el descens a Regional anys abans, les entrades a na Capellera foren bones i inclús un nodrit grup d’aficionat acompanyà l’equip en els desplaçaments.

D’igual manera la norma federativa de l’època que exigia convocar dos jugadors sub-20 per partit, juntament amb l’elevat número de baixes del primer equip, obligà al míster a fer debutar juvenils de l’Olímpic com Jaume Salas, Toni Pastor i Miquel Mesquida (que anaren a prova al Barça) entre d’altres. Futbolistes tots ells que, més experimentats, serien artífexs d’aquell l’aposteòsic ascens a Segona B tres anys després contra el Pegaso. Club Esportiu Manacor 1923; Orgull manacorí!