Antoni Sureda Vicens

 

Introducció

Amb motiu del gran augment del trànsit rodat durant el darrer terç del segle passat, com a conseqüències també del increment poblacional degut en part al boom turístic, i davant una forta conjuntura d’expansió econòmica, es va obligar a les institucions competents en  seguretat vial i eficiència en la conducció a adquirir un compromís ferme en quant a la regulació i conciliació de la població en general degut a l’augment imparable de vehicles a motor, acompanyat del creixent d’un gran nombre de sinistres amb víctimes mortal en tot l’Estat Espanyol.

Les legislacions varen anar evolucionant de forma paral·lela al grau de consciència que la societat va adquirir en matèria de seguretat vial.

Així doncs el fenomen del boom automobilístic que va tenir lloc a Espanya a partir del anys seixanta del segle passat, va ocasionar un augment imparable de vehicles que circulaven per les vies publiques, s’hagueren de prendre noves mesures i plantejar-se nous retes dirigides a la conscienciació ciutadana.

Les implantacions dels parcs infantils  no es va dur a terme fins a la dècada dels anys seixanta, en plena dictadura franquista. Aquests parcs, al principi foren dissenyats com espais educatius i en els quals es posava en pràctica els coneixements adquirits sobre la seguretat vial. D’aquesta forma en volia convertir l’educació vial en una eina pedagògica de gran utilitat, que fou acceptada i  implantada immediatament en quasi tot el territori espanyol.

No obstant abans de la implantació del parc infantil de trànsit, ja es dugueren tasques d’aprenentatges destinats al·lots i joves sobre les normes de circulació. D’aquesta forma mitjançant les escoles o associacions infantils i juvenils, com per exemple la O.J.E. 

A Manacor per exemple es varen organitzar  patrulles escolars, aquestes patrulles consistien en joves que regulaven  la circulació, durant les entrades o sortides en les seves mateixes escoles, o fins i tot regulant el trànsit dels peatons i vehicles com si fossin agents de vigilància del trànsit urbà. Inclús a la vegada simulaven posar qualque denuncia als conductors que havien pogut infringir alguna norma de circulació.

Un d’aquests dies especials va tenir lloc a l’any 1963 a la ciutat de Manacor, era concretament el dia declarat al principi com dia “sense  accidents”, per després ja anomenar-se “Dia internacional sin accidentes“, en el moment que aquest esdeveniment es va anar desenvolupant en molts d’indrets de l’Estat Espanyol. Cal destacar la gran acollida per part del públic que es va congregar a la plaça de Sa Bassa per veure com un bon grapat d’al·lots que formaven part de l’Organització Juvenil Espanyola de la secció de Manacor i que coordinats per la Policia Municipal informaven al públic sobre les normes de circulació. La gent congregada observava l’esdeveniment,i s’assabentava de les conseqüències negatives dels accidents de trànsit, així com les imprudències dels conductors al volant d’un vehicle.

Els accidents de trànsit varen arribar a convertir-se en una lacra social. Per posar un exemple i segons les dades extretes dels arxius de la Prefectura Provincial de Trànsit i de la Policia Local de Manacor: En tot el territori de l’Estat Espanyol a l’any 1960 hi hagué un total de 58.904 accidents de trànsit en via urbana i interurbana. Quinze anys més tard, es a dir en 1975 hi hagué un total de 92.735 accidentes de trànsit.

A Manacor segons les dades dels arxius de la Policia Local l’any de 1960 hi tengueren lloc dins les vies urbanes competència de la mateixa policia municipal un total de 34 accidents i en 1975 ja hi va haver una augment molt considerable amb 163 sinistres sense especificar si com a conseqüència resultaren haver hagut víctimes greus o tant sols danys materials.

Vint i cinc anys més tard, a l’any 2000 la xifra d’accidents de trànsit en vies urbanes del terme de Manacor ascendia a 918 (138 accidents amb atestat judicial i 780 accidents sense atestat judicial).

La massificació urbana i l’increment com ja hem mencionat de l’ús del vehicle ens duia poc a poc a una pèrdua de la qualitat de vida de tots els ciutadans de qualsevol població. 

La creació dels parcs infantils fou una de les mesures doncs que es varen adoptar per pal·liar la siniestrabilitat viària i a la vegada va servir per projectar una imatge més moderna d’Espanya i de la seva educació cap a l’exterior. La difusió dels parcs infantils va facilitar la creació de iniciatives de caràcter estatal com fou els campionats nacionals de parcs infantils de trànsit.

D’aquesta forma l’educació vial, es va convertir en una estratègia de caràcter preventiu que va ajudar a fomentar una mobilitat més sostenible, eficient i ecològica.

Normativa

No obstant, la inclusió efectiva de l’educació vial en els centres escolars no va tenir lloc fins la dècada dels seixanta. L’Ordre de 29 d’abril de 1961 del Ministeri d’Educació Nacional, va establir l’obligatorietat de l’ensenyança de les normes de seguretat vial regulades pel Codi de Circulació que es trobava vigent.

Aquesta normativa obligava a donar una hora de classe teòrica al mes i la inclusió d’activitats o jocs pràctics vinculats a l’àrea de l’educació física.

Per acabar, hem de ressenyar la gran labor educativa desenvolupada per part de les policies locals en moltes de localitats del territori nacional.

A Mallorca els primers parcs infantils, com a la de resta d’Espanya varen sorgir a arrel de l’aprovació de l’Ordre de 29 d’abril de 1961, una vegada que dos anys abans s’hagués  creat al Prefectura Central de Trànsit del país.

Anys després, mitjançant l’Ordre d’11 de gener de 1967, es regulava per primera vegada la creació i reglamentació dels parcs infantils de trànsit. Llavors varen seguir altres normatives vinculades com les aprovades en 1989, 1992 i 1994, que donaren com a resultat la creació dels parcs infantils d’aquells anys.

A la nostra illa doncs, es crearen i posaren en marxa entre els anys 1962 i 1975 un total de cinc parcs infantils: Palma (1962), Campos (1963), Sa Pobla (1965), Felanitx (1969) i Manacor (1974). 

El proyecte del Parc infantil de trànsit a Manacor

La Corporació Municipal de l’Ajuntament de Manacor  l’any 1971 amb  el Batle Sr. Pere Galmés Riera al capdavant, acordà la construcció d’un parc infantil de trànsit en la plaça Cardenal Pou, situada entre els carrers Hernan Cortés, Pelayo, Pizarro i pintor Solana d’aquesta Ciutat.

La idea del Consistori manacorí era donar un impuls i conscienciar especialment als al·lots i a la joventut sobre la importància del compliment de les normes del codi de circulació, tenint en compte que la siniestrabilitat dels accidents de trànsit que fins aleshores no s’hi donava importància de cada dia anava en augment tant dins les vies urbanes com en les carreteres.

Així doncs, es va donar l’ordre de dur endavant un parc infantil de trànsit per ensenyar les normes bàsiques de conducció, baix la supervisió de la Policia Municipal de la Ciutat.

El parc infantil es construiria en la placa Cardenal Pou; un solar on no hi havia cap tipus d’edificació. El projecte fou redactat per l’Arquitecte Joan Ginard Mas, el dia 24 de març de 1972. I el Batle signa un ofici a la Comissió Provincial de Serveis Tècnics de Balears sol·licitant l’autorització i assessorament per dur endavant el projecte del parc infantil, l’escrit consta com nombre de sortida 1137. El cost total per dur a terme les obres ascendia a 1.828.368 pessetes.

En data 23 de Juny de 1972, la Comissió Permanent de Serveis Tècnics de la Comissió Provincial va notificar a l’Ajuntament el vist i plau del projecte que es va aprovar en data 17 de juny de 1972.

El 3 de desembre de 1973 el Batle Sr. Pere Galmés, envia un ofici signat pel Secretari Sr. Bartomeu Tous Aymar, dirigit al Sr. Tomàs Sastre Juan, Cap Provincial de Trànsit de Balears; sol·licitant una subvenció per finalitzar les obres del parc infantil  i poder dur endavant la seva inauguració durant els transcurs de les Fires i Festes de la Ciutat.

El Ministeri d’Hisenda va acceptar l’aprovació d’un préstec que havia sol·licitat l’Ajuntament de Manacor per poder dur a terme conjuntament amb un pavelló d’Exposicions en el futur parc municipal (on abans hi havia l’antic cementiri del Pla de Son Mas) i la construcció del parc infantil de trànsit de la plaça Cardenal Pou. El préstec fou concedit pel Banc de Crèdit Local i la totalitat del mateix ascendia a 17.724.725 milions de pessetes.

Les obres es varen poder acabar durant el plaç acordat i la inauguració oficial del parc infantil de trànsit de Manacor, fou el 19 de maig de 1974.

El dia 6 de Juliol de 1974 el Tinent de Batle de l’Ajuntament de Manacor, Sr. Rafel Muntaner Morey amb una carta dirigida al Cap Provincial de Trànsit de Balears Sr. Tomàs Sastre, demanà assessorament respecta a la potència dels vehicles anomenats Karts, i el lloc més adequat on dirigir-se per gestionar l’adquisició d’aquest vehicles, propis d’aquest tipus de proves i competició.

Després d’intercanviar-se diversos escrits entre els dos Organismes, el 24 de maig de 1974 la Direcció General de trànsit sol·licita a l’Ajuntament la certificació de les obres per poder concedir la subvenció que es va sol·licitar quasi un any després.

El 20 de juny de 1974  l’Arquitecte Municipal Sr. Carles Terrassa, Director de les obres del parc infantil certifica l’acabament d’aquestes. El contractista de les mateixes fou l’empresari Josep Pons Caimari i contava amb un cost pressupostat de 1.828.368 pessetes, tal com ja hem mencionat.

Bartomeu Tous Aymat, Secretari del Ajuntament de Manacor certifica que en data 9 de novembre de 1974 la Direcció Provincial de Trànsit havia concedit una subvenció de 182.837 pessetes a l’Ajuntament de Manacor per ajudar a la realització del parc infantil de trànsit de la Ciutat, el que representava tant sols un 10% de la totalitat del cost de la construcció.

L’estructura de la plaça

L’estructura de la plaça va ser considerada en aquells temps molt avantguardista, de forma quadrada, les pistes estaven adaptades a la mateixa estructura de la plaça. L’entrada era coberta amb una membrana de formigó armat i un arc en forma paraboloide (superfície no reglada). 

La pista es va confeccionar per poder adaptar totes les variants possibles, destacant un pont que travessava la pista, petites zones enjardinades i la construcció d’un petit xibiu, en la mateixa corba de caragol que havia estat construïda.

Dins els espaïs de la mateixa pista, hi havia instal·lat mobiliari urbà, així com alguns bancs per seure, a mes de vegetació baixa i d’arbres.

El problema principal de l’estructura de la plaça era la manca de diafanitat, que no deixava veure d’un lloc a l’altra del carrer i al no estar tancada al públic durant les nits, afegint a tots aquest problemes la poca il·luminació en que estava dotada, eren els problemes principals de l’estructura. 

Segons versions facilitades per alguns veïnats, hi havia deficiències greus en la construcció en determinants llocs de la placa que ocasionava quan plovia que el clavegueram no donàs a abastament per absorbir l’aigua i aquesta quedava embassada, el que evidentment provocava algunes molèsties, especialment d’olor.