“Per fer cinema documental és indispensable tenir una gran curiositat pel món”

Roser Corella (Barcelona, 1978) de pare català i mare manacorina, és una documentalista independent que actualment resideix a Berlín. Va començar la seva carrera com a videoperiodista a TV3-Televisió de Catalunya, com a col·laboradora del programa Thalassa. Però el seu interès per les històries humanes darrere els temes globals la va dur a començar a autoproduir-se i desenvolupar una visió personal dins l’àmbit del documental.

Aquest divendres 3 i dissabte 4 a les 19 hores arriben a la Sala la Fornal de Manacor (amb la col·laboració del Cinemaclub 39 Escalons) Grab and run (2017), i Room without a view (2021), respectivament. Dos documentals que s’han mostrat arreu del món, i han guanyat nombrosos premis. Posteriorment hi ha haurà un col·loqui amb la directora.

-En quin moment va conduir la seva carrera fílmica cap el documental i per què l’atracció cap el caire més social?

Contar històries és una necessitat humana bàsica. Les històries ens atrauen, ens commouen i ens inspiren a ser millors éssers humans. Crec que el documental social és sempre atractiu pels espectadors. La gent se sent atreta per les històries reals i deixa sempre un rastre en forma d’aprenentatge. D’altra banda, per fer cinema documental és indispensable tenir un gran interès i curiositat pel món. Però tampoc no cal oblidar que s’ha de tenir una clara actitud sociopolítca i la voluntat d’assumir la plena responsabilitat de les teves pròpies declaracions.

-Conèixer l’esser humà

Això sempre m’ha agradat, aprendre sobre les societats contemporànies, i alhora ser crítca sobre problemes sistèmics, comportaments enquistats, rituals, debilitats i grandeses de l’ésser humà. És sempre un tramat complexe, on no tot és blanc o negre, sino una extensa gamma de grisos per desxifrar. I el documental és una eina poderosa per qüestonar els sistemes i les societats contemporànies. Vaig començar fent reportatges per a la televisió, on vaig aprendre molt sobre el llenguatge visual; però el format televisiu contnua mantenint una estructura narratva molt tradicional i va ser llavors quan vaig decidir començar a autoproduir els meus propis documentals per tenir més llibertat creativa en la manera d’enfocar i narrar les històries que m’interessava investigar a fons.

-D’on treu l’interès primer i la informació després per triar un projecte o història determinada?

Diuen que no ets tu que trobes les històries sino que les històries et venen a trobar a tu. Sempre m’ha fet gràcia aquesta frase perquè qualque cosa de veritat té. En cada moment de la vida tens interès en determinats temes que d’alguna manera connecten amb la teva realitat personal. I això crea certa atracció per determinats temes. En aquell moment et converteixes d’alguna manera en la persona adequada per investgar i tractar una determinada temàtica, que de manera indirecte també parla de tu mateixa. Perquè encara que siguin temes de societats llunyanes sempre et fan de mirall i et qüestionen temes personals o del teu context, que et mouen a aprendre alguna cosa de tu mateixa o de la teva realitat.

-Vénen de la manera més senzilla…

Sovint els temes sorgeixen de la manera més inesperada; un dia vas caminant pel carrer i llegeixes qualque cosa en un cartell que et desperta l’interès, o algú et parla d’un tema determinat, sents una entrevista a la ràdio mentre entres a una botiga a comprar, llegeixes un article, etc. Cada tema sorgeix de manera diferent, i tota situació pot ser el punt de partida per despertar les ganes de començar a investigar sobre un determinat tema o país. A vegades, quan has acabat un documental i mires enrera, sembla increible com va començar aquell projecte i el recorregut que ha fet fins arribar a la pantalla. Després, el procés d’investgació també va molt determinat per la difcultat d’accés al tema, i els reptes en investigar sobre terreny depenen molt del país i del tipus de societat amb la que has de lidiar per obtenir informació i accés a la història. Sempre és una aventura!.

-Encara existeixen mons ‘desconeguts’ en aquest planeta tan globalitzat?. Cal anar-sen enfora o també els tenim aprop?

Totes les històries són importants i poden ser interessants pel públic, de les més petites a les més universals, però sempre hi ha realitats menys representades a la pantalla, problemàtiques menys ateses pels governs o organismes internacionals. Posar el focus en aquestes realitats sempre és un reclam d’atenció, és clar, i encara que els que ens dedicam al cinema documental no tinguem el poder de canviar el món, almenys obrim finestres a aquestes realitats desateses, qüestionam els sistemes imposats, la normalització de l’abús, donam veu als més vulnerables, els qui sovint no tenen l’espai per manifestar-se. És veritat que és dificil trobar històries inèdites en un món tan globalitzat i tan mediàtc, però encara que un tema hagi estat tractat anteriorment sempre hi ha diferents maneres d’apropar-se a aquella determinada realitat, de trobar altres narratves, altres personatges, altres missatges que havien quedat desatesos en altres documentals; així que sempre hi ha feina que es pot seguir fent per donar visibilitat a un determinat tema. Ja sigui a l’estranger o a casa.

-Fou molt complicat filmar a països com Kirguistan o al Líban?. Hi ha pressions per no contar determinades històries?

La veritat és que em va sorprendre Kirguistán perquè va ser molt més fàcil flimar del què m’esperava. Hi ha un debat obert a la societat en quant a considerar la pràctica del segrest de dones, una tradició cultural o un acte criminal. La majoria creu que és una tradició ancestral que han de respectar per mantenir la identitat cultural; és per això que l’accés va ser menys complicat del què esperava.

-És a dir que en certa forma encara es veu normal?

És una societat que encara està en transició de recuperar la pròpia cultura kirguis després de dècades sota un sistema soviètc. I promouen tot el que consideren una tradició pròpia. En general, les families que vaig conèixer parlaven obertament del tema i em van obrir les portes de casa seva sense problemes. S’ha de dir que la societat Kirguis és molt hospitalària. I això em va donar un bon accés a les històries. En canvi, el documental que vaig fer al Líban sobre les empleades domèstiques va ser tot un repte en quant a l’accés. Vaig necessitar molt més temps per guanyar-me la confiança de la gent per poder-los entrevistar i més encara per filmar dins les cases privades. A diferència de la societat de Kirguistán, al Líban, la majoria és conscient que hi ha un gran problema en el sistema de contratació de les empleades domèstiques i l’abús que se’n fa d’elles. Encara que l’abús i el racisme està totalment normalitzat, segueix sent un tabú a l’hora de parlar-ne obertament, ja que les famílies saben que hi ha un problema de base mentre segueixen sent còmplices del sistema.

-Encara hi ha un desconeixement de la manca de drets de la dona arreu del món o simplement s’ignoren voluntàriament?

El problema que sempre veig de base no és exactament la ignorància sinó la normalització sistemàtca dels drets minats de les dones. Està clar que en alguns països més que d’altres, però encara hi ha molta feina a fer. Quan una societat viu com a normal que les dones tenguin menys drets, no tenguin veu a les institucions públiques, no tenguin el mateix accés a l’educació o al món laboral, o simplement, no puguin decidir amb qui casar-se, és molt complicat canviar la mentalitat de la societat perquè és un problema sistèmic de base. I sovint, està tan enquistat, que les mateixes dones normalitzen aquesta situació i l’accepten com a natural, perquè no veuen que pugui ser d’una altra manera. Mostrar-los que hi ha altres maneres d’estar a la societat com a dones, tenir un rol més actiu i respectat, empoderar-les a sentir que tenen veu i vot dins la família i la societat, és molt important. Perquè la meitat de la societat mundial (o inclús més) està formada per dones. Si no cuidam aquesta meitat tant com cuidam la resta, serem sempre una societat malalta, desequilibrada, que no evolucionarà amb una bona base per créixer a tots els nivells: econòmic, social, polític o cultural.

-En qualque moment té previst passar-se a la ficció més convencional?

La veritat és que m’agrada massa el cinema documental. Hi ha tantes històries per explicar en el món real que de moment no tenc necessitat de crear-les en ficció. I m’agrada massa el procés d’investigar sobre el terreny, que aquesta part de la feina es traduiria en treballar asseguda davant l’ordinador escrivint el guió de la pel·lícula de ficció. Així que de moment no m’atreu massa la idea.

Manacor – Sala La Fornal:

Divendres, 3 de juny a les 19h – GRAB AND RUN

Des que el Kirguizistan va obtenir la seva independència el 1991, ha ressorgit l’antga pràctica de l’Ala-Kachuu, que es tradueix aproximadament com “agàfala i córre”. Més de la meitat de les dones kirguises es casen després de ser segrestades pels homes que es converteixen en els seus marits. Algunes escapen després de situacions violentes, però la majoria són persuadides a quedar-se per la tradició i la por a l’escàndol.

Dissabte, 4 de juny a les 19h – ROOM WITHOUT A VIEW

Un retrat coral de la crua realitat de les dones estrangeres que fan de treballadores domèstques al Líban. Combinant una multitud de perspectives, el documental ofereix una visió íntima de la vida privada d’ocupadors, agents i criades. Exposant formes modernes d’esclavitud, també refexiona sobre el paper de la dona i el treball domèstic en general a les societats capitalistes.