El manacorí Joan Francesc Cortès va ser ordenat sacerdot aquest passat 7 de maig. El vicari de la catedral de Sant Feliu de Llobregat ha estat el pregoner de les festes de Sant Domingo de Manacor.
Joan Francesc Cortés (Manacor, 1984) va deixar la seva ciutat natal als 22 anys per emprendre una prometedora carrera musical a Barcelona. El seu pla inicial era estudiar al Conservatori del Liceu, treballar, viure uns anys a Catalunya i tornar a l’illa. Els seus plans van canviar quan va sentir que en comptes de ser organista de la parròquia havia d’entrar a la vida religiosa.
Confessa que “és una passada” i no té paraules per explicar què va sentir el 7 de maig passat quan va ser ordenat sacerdot. Si un li demana pel repte que suposa integrar-se en les responsabilitats d’una parròquia, no dubta a respondre que la clau és «la fidelitat». «Quan un és fidel, podrà dur a terme tot allò que el Senyor li posi davant», respon categòric.
-El 7 de maig va rebre l’ordenació sacerdotal…
És una sensació inexplicable. T’adones que hi ha un canvi al teu interior, però no es pot explicar amb paraules. Veus que continues sent tu però deixes de ser-ho. És una cosa fora de sèrie. No ho puc explicar, però és una sensació que he pogut compartir amb altres companys. És inexplicable.
-Quins reptes se li plantegen com a nou sacerdot?
Fidelitat. Punt. Quan un és fidel, podrà dur a terme tot allò que el Senyor li posi per davant. Per ser fidel, he de deixar-me acompanyar, cuidar la pregària i he de fraternitzar amb els altres germans capellans.
-Aquesta passada setmana ha estat marcada per la mort del senyor Pep Caldentey, el rector de Porto Cristo.
Don Pep va ser la primera persona que va saber que jo volia entrar al seminari, per tant, ha estat una mort molt sentida per a mi. Cada dia li he ofert la missa.
-Com es percep la Diòcesi de Mallorca des de la distància?
Falten capellans, però falten a Mallorca i a Barcelona. En general, la gent no es compromet en res. La manca de compromís és una sensació generalitzada dins d’Europa, però l’Església no desapareixerà.
-Per què Barcelona?
Estudiava la carrera de piano i d’orgue. Coneixia Barcelona des dels 14 anys i em vaig enamorar de la ciutat. Als 22 vaig tenir l’oportunitat d’estudiar al Conservatori del Liceu la carrera de piano, vaig acabar la d’orgue. Treballava a diferents escoles de música i col·laborava sempre amb diferents parròquies. Va arribar un moment que vaig saber que Jesús em volia per a altres coses en comptes de tocar l’orgue a les misses. Que no se’m mal interpreti, el servei de música és súper important. Vaig arribar a Barcelona per estudiar música, treballar i viure uns anys i tornar a l’illa, però ara els plans han canviat. Estic a Sant Feliu de Llobregat, feliç. Hi estaré fins que Jesús em digui que he de canviar de lloc.
-Com va notar la cridada de Déu?
Només ho pot entendre una persona que té fe. Però perquè una persona sense fe ho entengui, es pot comparar a quan una persona està enamorada. Un ho sap.
-Continua amb la música?
Ara sóc vicari però com que no tenim organista, toc l’orgue per acompanyar a la part musical de la catedral i també allà on m’ho demanin. També sóc el director del cor del seminari.
-Com inspirar noves vocacions?
Tot cristià ha de resar Testimoniar al món. La societat va en contra de nosaltres, però nosaltres hem d’estimar la societat. Si algú es planteja la vocació s’ha de posar en contacte amb un bon acompanyant, un pare o una mare espiritual i que es deixi guiar. No ha de tenir por d’entrar a la vida religiosa, és una passada.
