Llorenç Femenias Binimelis
El retorn a Manacor
Després del campionat i després de participar en els dies successius en algunes carreres a diferents països europeus (exigències del campionat) va venir el retorn, triomfal, a Mallorca. Va arribar en companyia de Guillem Timoner i d’altres corredors mallorquins participants al campionat. La premsa havia animat a la gent que participés a la rebuda; com per exemple Diario de Mallorca: “Avui arriba Timoner acompanyat del manacorí Miquel Mas, que va aconseguir el títol d’aficionats. Ni a l’un ni a l’altre no li han de faltar les veus d’alè de tota la massa d’aficionats al ciclisme. Gràcies a Timoner i Mas el nostre Himne Nacional va ser escoltat per milions de televidents en les dues ocasions en què els nostres paisans, Miquel Mas i Guillem Timoner van pujar al podium dels vencedors”. (Beco, Diari de Mallorca 30/09/1965).
El diari Balears (01/10/1965) narrava l’arribada a l’aeroport de Son Sant Joan, on s’havia concentrat gent provinent de Palma, Manacor, Felanitx, Vilafranca i altres pobles. “A les 3,30 va aterrar l’avió Caravelle” procedent de Zuric sent rebuts en baixar de l’avió per representants de l’Ajuntament de Palma, de Manacor, de Felanitx i de Vilafranca, el president de la Federació Balear de Ciclisme; familiars dels campions (a rebre Miquel Mas van acudir els seus pares i la seva al·lota Conchita Pla que havia arribat des de Tortosa).
Després de les salutacions es van posar els jersei arcoiris de campions i es va formar la caravana amb centenars d’automòbils i que encapçalaven els campions amb cotxe descobert precedits pels motoristes de Trànsit anant cap a Palma en direcció a Cort passant per uns carrers atapeïts de gent que volia veure als campions. A Cort van ser rebuts per l’alcalde de Palma i es van pronunciar discursos”.
Mas recorda amb afecte la rebuda a Cort així com el pas pels carrers plens de gent de Palma: “No sé quants de quilòmetres de cotxes hi havia. Parèxia que hi havia tots els cotxes de Mallorca. A Palma totes les avingudes estaven tancades i plenes de gent. Anarem a Cort que estava també petat de gent”.
Després de finalitzar els actes a Palma, la caravana va emprendre el camí cap a Manacor enfilant el Coll den Rabassa, Can Pastilla i Arenal (on van aturar a l’hotel San Diego ja que el seu propietari, Andreu Canals, era el president de la Federació Balear de Ciclisme), Llucmajor, Campos (on també es van detenir perquè tant Timoner com Mas corrien amb assiduïtat al seu velòdrom), Felanitx (actes en honor a Timoner), Vilafranca (lliurament de medalles de l’ajuntament de Vilafranca a Timoner, Mas i al corredor vilafranquer Gabriel Mascaró, campió d’Espanya de Muntanya aficionat. I de Vilafranca a Manacor. Després dels actes a Manacor tornada a Felanitx on van acabar el reconeixements.
La rebuda que Manacor va tributar a Mas i a Timoner es pot qualificar d’apoteòsica. Miquel Mas ho recorda: “Creim que mai hi ha hagut una manifestació d’afecte tan gran com la que ens han donat. I de gent com estava: arribam a El Porron amb dues hores de retràs. Tot ple d’infants amb banderetes i la banda de música. Enfilam cap a l’Ajuntament pel carrer de Ciutat. Tot petat: sa Bassa, fora de l’Ajuntament i el Palau. L’església oberta de bat a bat, l’esquinzell obert, la llumenària encensa… tots els carrers on passàvem estaven plens de gent”.
“D’això sí que tinc un record molt guapo. Va ser un cop molt fort, fins i tot les perleres van sortir dues hores més prest de fer feina per venir a esperar-me. I quan l’acte protocol·lari va acabar, la festa va començar al carrer d’Artà on els veïnats i familiars m’esperaven amb pintades al carrer per donar l’enhorabona”. La premsa de l’època també va posar l’accent en l’explosió d’entusiasme que va provocar a la població de Manacor.
El setmanari Arriba del 02/10/1965 descrivia així l’arribada a Manacor: “Manacor va honrar com es mereixien els dos campions del món de ciclisme després de moto stayer Miquel Mas i Guillem Timoner que van arribar abans-d’ahir a la nit després d’un recorregut triomfal per Palma, l’Arenal, Llucmajor, Campos, Felanitx i Vilafranca. A tot arreu van baixar i van ser aplaudits per multituds. A la nostra ciutat tot el poble es pot dir es va llançar al carrer per aclamar els dos grans corredors que tan alt han deixat el pavelló esportiu d’Espanya en els darrers campionats mundials de ciclisme”.
“Miquel Mas va honrar Manacor amb el seu triomf i Manacor va enaltir el seu jove campió amb una rebuda com es mereixia. Guillem Timoner va ser, igual que Mas, frenèticament ovacionat en tot el recorregut per la ciutat. Després de rebre les felicitacions i trofeus de les autoritats locals, van saludar el poble des del balcó de l’Ajuntament i van resultar imponents els aplaudiments que es van tributar als dos corredors que van marxar després a la Reial Parròquia de la Verge dels Dolors, on es va cantar un Te-Deum en acció de gràcies”.
Diario de Mallorca (01/10/1965) narrava la rebuda de Manacor amb el titular de “20.000 persones van rebre ahir a la nit a Manacor els campions mundials” que encapçalava la seva crònica: “Ahir a la nit vint mil persones van rebre a la ciutat de Manacor als campions mundials Guillermo Timoner i Miguel Mas que, després d’un recorregut gairebé esgotador, van arribar a la ciutat de les perles amb un retard de dues hores sobre l’horari previst”.
“La caravana va arribar a Manacor a les 21,30h i va ser rebuda a l’entrada de la població per la banda de música que va formar al costat dels cotxes dels campions. La caravana, precedida de la policia motoritzada, es va dirigir pels carrers de Juan Lliteras i 18 de Juliol cap a l’Ajuntament, rebent els campions i els seus familiars que anaven en cotxes descoberts, una ovació constant i estrepitosa. Amb Mas i Timoner anaven els respectius senyors batles i delegats de les seves poblacions natals”.
Rebuda a l’Ajuntament
Al peu de l’escala de l’Ajuntament donaven guàrdia d’honor els macers de la ciutat. A dalt, a la sala de plens, van ocupar la presidència les primeres autoritats civils, religioses, militars, judicials i sindicals de Manacor i també a llocs de preferència la corporació en ple de l’Ajuntament de Felanitx.
El batle interí, senyor Segura Fuster, va oferir l’homenatge i va fer entrega a Mas i Timoner d’uns monumentals trofeus amb plaques de plata commemoratives del seu triomf. Els hi van lliurar dos collarets ‘Majorica’ donats per Perlas Manacor per a la senyora Timoner i l’al·lota i mare de Miquel Mas. Després els campions i les primeres autoritats es van traslladar al balcó principal de l’Ajuntament, des d’on van rebre novament l’homenatge enfervoritzat de la població.
Parlà en primer lloc el delegat d’esports Tinent de batle senyor Alcover Llobet, que glossà la gesta esportiva dels dos mallorquins. Tot seguit Mas i Timoner van fer l’ofrena dels seus triomfs, essent interromputs amb clamoroses ovacions.
Te-Deum a la Reial Parròquia
”Després de ser servit als assistents un vi espanyol, la comitiva que es va dirigir a la reial Parròquia de la Verge dels Dolors, entre una ingent munió que seguia ininterrompudament l’itinerari. Al sumptuós temple, que lluïa la seva millor il·luminació, es va entonar un solemníssim Te-Deum en acció de gràcies pel triomf d’aquests dos homes, finalitzat el qual la caravana es va dirigir de nou cap a Felanitx per acompanyar l’hexacampió Guillem Timoner”.
Mentre Última Hora ressenyava: “L’hora prevista d’arribada a Manacor eren les 8 del vespre però no van arribar fins a les 10. Davant l’hospital els esperava la banda de música dirigida pel mestre Rafael Nadal. A la plaça de l’Ajuntament van saludar la multitud des del balcó. Els va donar la benvinguda el delegat d’esports Sr. Alcover. Va posar fi als discursos a Miquel Mas i l’ovació que va rebre es va poder escoltar des de tots els punts de la ciutat”.
“A l’església dels Dolors es va cantar un Te-Deum davant la imatge del Sant Crist al qual Miquel Mas va oferir el seu jersei arcoiris de campió. A la nit es va fer una revetlla completament gratuïta presidida per Miquel Mas. El qual demostrant la seva gran senzillesa, va fer gala de les seves qualitats cantant davant del micròfon per a tots els seus paisans; d’aquesta manera es tancava una de les gestes més grans del poble de Manacor en saber tributar l’homenatge que mereixia el que va saber conquistar el títol de campió del Món de mig fons amateur, primer espanyol que va aconseguir aquest títol”.
“Els carrers de Manacor, especialment el d’Artà on residia Miquel Mas, havien estat decorats. Hi havia moltes pancartes amb motius al·lusius a la benvinguda dels campions. Milers de banderetes onejaven al pas de la comitiva. Miquel Mas acompanyat dels seus familiars va recórrer els bars de Manacor donant les gràcies per les seves atencions rebudes” (crònica de Sebastià Riera a Ultima Hora 01/10/1965).
El diari Balears (01/10/1965) destacava el fet curiós que per s’Arenal també va fer acte de presència un grup de turistes a felicitar els campions. A Manacor subratllava les paraules del batle accidental i del delegat d’Esports, Alcover Llobet, que va dir entre altres coses “Manacor que és universalment coneguda com a ciutat de les perles serà també coneguda com a bressol de campions”.
Posteriorment Miquel Mas va ser objecte de diferents homenatges com el que se li va tributar el dissabte següent al Socavón dels Hams en el transcurs del qual la senyora Caldentey va lliurar una safata de plata gravada amb una dedicatòria; i per part del vicepresident del Bàsquet Perlas Manacor se’l va nomenar soci d’honor del club i se li va lliurar un trofeu commemoratiu.
Els fills de Joan Santandreu, propietari de les coves, van lliurar a la mare i a l’al·lota de Mas dos rams de flors i també va ser nomenat mallorquí de l’any (juntament amb Bartolomé Siquier Bauza i Miquel Vidal Seguí) lliurant-li el premi de Siurell de Plata a la gala que organitzava Última Hora i que li va ser lliurat a un sopar al restaurant El Patio del Port de Pollença.
Després del campionat Miquel Mas va continuar competint durant uns dos anys, però el 1967 va haver de retirar-se degut a l’hepatitis que havia agafat i que li impedia competir amb normalitat. “Em va fallar el fetge. Ens subministraven compostos vitamínics en vena, ens feien controls en sang… I els sanitaris utilitzaven la mateixa xeringa per a tots”.
Però encara que deixés les competicions sempre ha continuat vinculat al ciclisme tant des del taller mecànic que va continuar regentant al carrer Artà, fins que el consumisme va fer més fàcil canviar de bicicleta que arreglar-la; tant pedalant per les carreteres i participant a diferents competicions locals, com ensenyant i animant els joves a practicar l’esport del pedal fent cursets, conferències… com al capdavant de la Penya Ciclista de Manacor que organitzava sortides cicloturístiques.
Tractant sempre de compartir amb els altres tot el que havia après i intentant aplicar la filosofia del ciclisme a qualsevol esport o treball i col·laborant també amb diferents associacions com Aproscom que és una de les coses de les que més orgullós se sent. A més, va ser conductor de tàndem amb el seu amic Juan Caplloch de l’ONCE durant tres anys.
El 2015, durant el primer mandat de Miquel Oliver i amb motiu del 50è aniversari de la consecució del campionat del món, Manacor li va tributar un altre homenatge amb una pedalada popular que va congregar uns 200 ciclistes que van recórrer Manacor fins a Sa Bassa, on es va tributar un homenatge presentat pels glossadors Joan Toni Sunyer i Roca i en què també van prendre la paraula el batle Oliver i les dues filles del corredor.
Per acabar la celebració, a manera més familiar, va tenir lloc un sopar al llarg de la qual diferents clubs, associacions, amics i familiars el van obsequiar amb una rèplica de la medalla d’or aconseguida, ja que li varen robar de la casa dels seus pares.
I ara, als 78 anys continua gaudint de la bici quilòmetre a quilòmetre. I si encara no n’hi ha prou, s’ha convertit en l’entrenador dels seus dos néts ciclistes que han començat recentment al món ciclista i de la competició. Segons Mas: “que ara els dos menuts corrin i tenguin la il·lusió per la bici és la darrera alegria que puc tenir en aquesta vida. Em fa feliç i m’emocion. No puc demanar res més”.
Notícies relacionades:
Miquel Mas: el manacorí que va volar per ser campió del món (primera part)
