Catalina Vadell és oncòloga i la directora gerent de l’Hospital de Manacor, un centre que dijous passat va fer els primers 25 anys, amb la vista posada en l’ampliació que doblarà la seva superfície
-Com recorda els primers dies de l’Hospital de Manacor des de la distància?
El 1997 vivia a Barcelona. Però li puc parlar de la il·lusió que em transmetia la meva família des de Mallorca, que m’explicaven com per fi a Manacor ja hi havia un hospital amb tot el que això significava. Els companys que van estar des dels inicis i ho van obrir m’expliquen la il·lusió immensa que van sentir. Fixi’s que la mitjana d’edat dels primers treballadors era de 31 anys, cosa que significava que per a molts era la seva primera feina; pensar que començaven un projecte allà on tot estava per fer, per organitzar. I també de com sentien una gran proximitat amb la població, que agraïa moltíssim tot allò que se’ls donava, i això va en relació al que hem dit sempre. És un hospital estimat per tota la comarca perquè va ser un hospital molt lluitat.
-Fins a quin punt la manifestació de 1987 va ser important per aconseguir-ho?
La manifestació va ser fonamental… tengui en compte que la decisió a nivell polític ja estava presa, i ho diuen persones que ho van viure en primera línia. El segon hospital públic de Mallorca, el Palma II, havia de ser allà on després es va construir Son Llàtzer. Per tant, si no hagués estat perquè a Manacor hi va haver un grup de persones que va lluitar molt per l’hospital i per la gran manifestació del 31 d’octubre del 1987, evidentment l’any 1997 no hi hagués hagut un hospital a Manacor. Per tant, crec que sempre hem d’estar agraïts a aquesta generació.
-Era una responsabilitat ser el primer hospital públic fora de Palma?
Jo em vaig incorporar a l’Hospital de Manacor el 2006 com a responsable del servei d’Oncologia i no vaig viure els primers nou anys. Penso que la responsabilitat era important, perquè s’havia de demostrar que un hospital on els polítics de l’època no hi creien gaire era necessari, que les coses es farien bé. La història ha demostrat que ha estat així. Tenien aquest plus de responsabilitat addicional, perquè allò no era un caprici sinó una necessitat.
Ara la plantilla és de 1.273, pràcticament el triple que quan va obrir
-Amb quants treballadors va començar i quants són ara?
Parlam de dades del 1998, perquè l’hospital va obrir l’abril del 97 i encara hi havia serveis que tot just s’estaven començant a posar en marxa. Amb les dades ja estabilitzades sabem que la plantilla era de 478 treballadors, quan en aquests moments l’autoritzada és de 1.273, és a dir, que pràcticament l’hem triplicada.
-Quantes intervencions es duen a terme anualment en aquests moments?
Pel que fa a activitat, les intervencions quirúrgiques realitzades el 1998 van ser 5.745. Segons les darreres xifres anuals que tenim, que són les del 2021, han estat 6.738, però també hem de tenir en compte que l’any passat encara estàvem vivint una pandèmia que ha afectat moltíssim l’activitat del centre. Per tant els números reals en un any normal de l’hospital com podria ser el 2019, les intervencions van ser 7.912. No són el doble, però gairebé. Amb les consultes passa una mica el mateix. Durant el 1998 van ser 106.685, mentre que el 2019 se’n van realitzar 172.909 i el 2021 163.827. El nombre ha augmentat més d’un 70%. Amb les urgències ha passat tres quarts del mateix; al 98 van ser 48.600 mentre que ara anualment estam per sobre de les 72.000… i tot això amb un hospital que ha canviat poc de mida.
La gran incomoditat de la manca d’espais s’ha suplert amb humanitat
-Com ha canviat l’hospital mèdicament parlant? Quins han estat els principals avenços?
És cert que Urgències ha crescut i que a Radiologia tenim una ressonància que no teníem, però els grans espais són els mateixos. Què com ho hem pogut fer? Reinventant-nos i cercant espais allà on se suposa que no n’hi havia, adaptant consultes on hi havia passadissos, però sobretot la gran incomoditat de la manca d’espais s’ha suplert amb humanitat, amb un tracte humà extraordinari per part dels professionals, que ha fet que la gent ho acceptés i no es queixés gaire dels problemes d’espai. Recordo quan durant molts anys durant el període de grip a l’hivern quan estàvem gairebé saturats, havíem de tenir malalts als passadissos i els oferíem poder anar a un altre hospital, a Muro o a l’Hospital de Llevant… i ells deien que volien quedar. Això és estimar i tenir confiança en un hospital. Tot això és gràcies a la part humana.
-El factor humà han compensat idò aquests anys d’estretor de la infraestructura?
Hi ha hagut molts de canvis. La gran majoria han estat positius. Més que parlar de màquines i espais el que destacaria és com es va adaptant l’activitat sanitària als nous temps, com de cada cop es fa més feina en equip i en equips multidisciplinars: metges, infermeres, fisioterapeutes. Com aquesta cultura de la humanització, de la que l’hospital de Manacor n’ha pogut presumir sempre, s’està consolidant. Tenim una comissió d’humanització de l’atenció sanitària, cercam l’excel·lència entre tots. Com apostam per eines de gestió més eficients i per la modernització.
Esper d’aquí 25 anys ser una velleta que necessitarà molt l’hospital
-Com s’imagina l’Hospital de Manacor d’aquí a 25 anys?
Un dels objectius pels quals hem lluitat durant molts anys tots els professionals i jo particularment com a gerent, ha estat la necessitat de crèixer en espais, però no només per ser més grans sino per donar una millor atenció. Els espais signifiquen confort, poder donar a professionals i pacients les eines de qualitat per millorar l’atenció sanitària. El Pla Director ja és una realitat i al mes de juliol començaran les obres. No d’aquí 25 sino d’aquí 5 anys serà un hospital molt més gran, més modern i desig que amb la incorporació de noves tecnologies i sense perdre la il·lusió i la humanitat. Jo particularment esper d’aquí 25 anys ser una velleta que necessitarà molt l’hospital.
Cercador d’històries. Redactor durant més d’una dècada a la delegació de Manacor de Diario de Mallorca