Records de Baix des Cós entre 1945 i 1957. Negocis i oficis… desgraciadament perduts
Marc Juaneda
Fem un recorregut per la part de l’ombra, la part humida de l’avinguda, és a dir, la part dreta tornant de missa i cap a ca nostra.
A la primera illeta, a sa costa de Baix d’es Cos, abans de l’obertura del bar de can Andreu, només hi havia un portellonet. Era l’entrada del local on l’amo en Jaume Perelló “Patró” hi venia calç i granaretes per emblanquinar, així com petites quantitats de petit material d’obra.
Ja a la segona illa de cases, la més anomenada del barri, hi havia dues empreses que foren més que això, foren institucions durant molt de temps.
“Sa Geladora” o “Sa Torradora”, els dos noms feien honor a l’activitat perquè en aquesta, fàbrica o el que vulgueu dir-li, s’hi fabricava i comercialitzava sa gel – per pesa grossa o a trossos. També era torradora i comercial de cafè.
Durant molts d’anys, vaig anar a dur un tros de gel per posar a la màquina geladora, pel dia de Sant Pere (el meu padrí era Pere), per fer un bon gelat d’ametlló. Gestionaven la fàbrica la mateixa família que encara ara hi viu. L’amo en Joan, el pare, en Joan i en Vicente, els fills; aquest darrer encara es viu. Eren de caràcter més aviat rogenc i socialista, però per damunt tot bona gent i bons veïnats. En Vicente a més era molt avançat en el temps. Li agradava la música, tocava la guitarra, era amant de les lletres i estudiava idiomes, qualitat que el dugué a ser uns dels primers guies turístics a les primeries del turisme a Mallorca així com afamat picador. Tota una novetat.
Al costat de ca seva una altra institució com he dit abans, ca l’amo en Jaume Bover ”Cama”. De color molt diferent dels seus veïns, fidel i fervorós defensor del “Regimen”. Donya Carmen Polo de Franco i la seva filla eren “com de la família”. Es dedicaven a la fabricació i restauració del moble antic.
També tenien una tenda d’antiguitats al carrer d’Artà, que era molt visitada per personatges de “alta graduación”.
Damunt la següent vorera, una gran cotxeria, on romania la “camiona” de Palma, d’en Tafal, fins que un dia es calà foc i tot acabà aquí. Després d’anys, aquesta instal·lació es convertí en restaurant. “El Restaurant es Cos” de trist record.
L’amo en Pedro Riera “Tafal”, personatge singular en aquell temps, era un dels pocs que dins la butxaca hi duia doblers i no pols de palla com la majoria. Era molt discutit i a vegades posat en quarantena, ja que duia una vida un poc turbulenta en comparació a les gents del seu entorn. Anava molt de nit i li agradava barrejar-les.
Vaig conèixer-lo al llarg de molts d’anys i moltes situacions. Per riure’n unes i molt dramàtiques altres, com quan succeí l’assassinat de la seva dona, fins el final dels seus dies, ocorregut a la Residència d’ancians de Manacor.
Els seus veïnats i sempre tirant per avall era la família “Garba”. L’amo en Juan Gaià i tots els seus fills i filles. En Toni, en Juan, na Maria, en Bernat, en Sebastià, en Miquel i en Damià. Gent que tiraren endavant un dels tallers de mobles més anomenats d’aquell temps que us cont. Uns quants dels fills pertanyen a la banda de música del poble, i sovint, els veïnats podíem escoltar-los assetjar els horabaixes d’estiu. Record amb tristor, que tingueren unes quantes desgràcies familiars que els afectaren molt a tots.
A veïnat de ca seva i fent cantonada, podíem comprar-hi una grapada de carxofes, un entrepà, una beguda, o llogar un parell de novel·les per llegir l’horabaixa a la fresca. Era ca na “Pastureta”, dona gran i grossa, però simpàtica i riallera. Havien muntat la botiga feia poc temps però aviat va fer una bona clientela amb el tema dels tebeos i novel·les, i també dels queviures. Tenien dos fills, una nina n’Antònia, un poc major que jo i en Tòfol, de la meva edat.
La següent illeta, la de davant can Corem, hi trobàvem en primer lloc ca sa madona “Guixona”, mare d’en Salvador Guixó, vidrier, de na Llúcia, peixetera, na Catalina, i en Tomeu, militar. El record que tinc d’ella es un gran moix d’angora que romania endormiscat tot el dia damunt la taula camilla.
Després d’ells ca sa madona Maria Juan “Meu”, mare d’en Guiem Duran “Meu” el millor torrador i repartidor de cafè que he conegut.
Ja situats davant ca nostra… la família que crec més ens hem estimat de tot el barri, ca “Na Pou”. Era una família composta de pare, mare, dues filles i un fill.
L’amo en Juan Ordines “Confit”, sa madona Sebastiana Jaume “Pou”, na Petra, na Juana i en Juan.
De l’amo en Juan, no sé ben bé si lo de “confit” de malnom, li venia d’enrere o si realment l’anomenaven així perquè això era: un confit d’home. Bo fins a les ungles dels peus… i molt amic de mon pare. I si un era de sucre, l’altre era de mel.
Na “Pou”, sa mare dels al·lots, petiteta i eixerida, era l’ànima de la família i motor del negoci familiar. Tenien un botiga de queviures de lo més ben sortit.
Hi havia de tot: arrossos, pastes, llegums, melmelades, xocolates de s’angelet i qualcuns més fins, llepolies pel més menuts, fruites de temporada, violes de plàtans que embellien, olis, vins i vinagres, espelmes, lleixiu, carburs, embotits, envinagrats, codonyats, sabons fluixos, forts i perfumats, tots els productes de neteja que s’usaven en aquell moment, un gran bacallà penjat i una bona bóta d’arengades, i un llarg etc. que necessitaria pàgines per ressenyar. No hi faltava res, i tot al seu preu just i moltes vegades a quedar a deure, sense posar-hi cap emperò per part de sa madona Sebastiana. Tant les filles com el fill, foren molt primerencs en independitzar-se del negoci i aprendre a volar sols.
Mentrestant, jo anava creixent i manjusetjant per ca na Pou, en Juan, el fill, ho feia per ca nostra. L’amo en Juan, en Confit, era gran caçador i bon esclata-sanquer, i esquerrà de tota la vida, de les mans em refereixo, no d’ideologia. Era amic, com germà diria, de mon pare. Junts sortien de caça, i junts anaven a cercar esclata-sangs o caragols amb el llum de carbur.
Al seu costat el taller de la família “Quixeta”. L’amo en Sebastià Matamalas i sa madona Magdalena Febrer, els seus fills Rafel i Mateu i les filles, na Bel, n’Antònia i na Magdalena, que es va fer religiosa.
Era un taller de fusta molt diferent dels altres. A cap lloc ni racó es veia ni pols, ni serradís, ni llavori, ni tares de fuster. Podien menjar-hi a terra. La feina era feta amb cura, fina i de qualitat.
Quan ells sa mudaren al taller i pis de nova construcció, a l’antiga posada, a la part de ca nostre, s’hi instal·là una gent que no eren del barri, era la família Barceló, que es van instal·lar i muntaren un forn. Hi varen estar una partida d’anys. El forner era l’amo en Tòfol i l’ajudaven la seva dona, n’Antònia, en Rafel i na Bel, fills. Després es canviaren de barri i donaren forma a la gran empresa que es ara. Can “Tòfol”, avui uns dels forns més importants i productius de la comarca.
La cantonada de la propera illeta era ca na Beia. Ca sa madona Catalina Monjo, vídua, i mare d’en Sebastià i na Catalina, que per la seva especial manera de ser la duia a passar pena per tot.
Al seu costat uns veïns molt especials i mals de qualificar, ca l’amo Matgi i família. Dels pares no contaré res perquè eren un misteri igual que el fill. En Matgi fill arribà bastant amunt jugant a futbol, i caigué ben avall jugant amb femelles. D’en Juan, el fill petit, no s’ha escrit cap pàgina gens important.
I per acabar aquesta part d’avinguda de Baix d’es Cos, només em resta, anomenar a la família “Cabanetes”, abans de botar la vorera, per arribar a sa fàbrica de bigues i bovedilles de can Sebastià “Guaita”.
Sa madona Antònia, vídua, i els seus fills: en Sebastià, en Toni, na Margalida, n’Antonia i en Biel (amic meu d’aventures pel cementiri). Era una família de molt bona gent, feinera i religiosa. També muntaren un petit taller de fusters, i n’Antònia un taller de pintura artística.
L’altra cantonada ja només eren solars voltats on els propietaris tenien sembrats alguns fruitals, parres, o gallines a lloure.
Però quedava un ofici, dels que desaparegueren molt aviat, Can Parot. Can Francisco Parot, de professió mercader de muls, someres i cavalls.
A partir d’aquí res més. Uns solars buits i allà pel 52 o 53 s’inaugurà un petit camp de futbol. Petit i maco amb tribuna per a dues-centes i pic persones, l’anomenaren “Las Moreras”, per allò d’haver-se sembrat les moreres del carrer aquests anys.
Bé, continuaré el recorregut empresarial del barri seguint pel nostre carrer, el carrer d’en Mas, el meu carrer de tota la vida (hi vaig néixer i voldria morir-hi).
Des de ca nostra, i per damunt l’estreta vorera, i en direcció a na Camel·la, el primer ofici que hi trobem és el de l’amo Antoni
Llinàs “Llarg”, havia fet feina a l’escorxador i es dedicava a adobar les pells de xot. No vegeu com les deixava. Blanques com la neu, si eren d’aquest color, pentinades i estufades com si sortissin de la perruqueria, fins i tot pareixien perfumades.
També era molt amic de l’amo en Confit i de mon pare. Amb ell hi vivien sa seva dona madò Maria Fullana “Fumet” i sa seva filla n’Antònia, que pocs anys després es casaria amb un fill dels propietaris de l’hotel Perelló del Port.
Els altres veïns eren gent de la pagesia que solament venien els dissabtes.
Prop del cap de cantó restaven dues famílies que també tenien el seu propi negoci. Era ca “Ses Fusteres” i can Tianet des “Turisme”.
Ca ses “Fusteres”, era una casa petita i estreta que disposava d’un quartet on s’hi cordaven cadires de “bova”. Record la gran quantitat de feixos de bova que els duien i deixaven ben humits damunt la vorera, per després amb un ganivet anar tallant els brins, torçant-los i anar cobrint el seient de la cadira o tibulet. Feien molta feina i ben feta. Tenien un germà, en “Paco”, que fou molt bon futbolista i va jugar molt de temps a la península. Després obriren una petita pastisseria als baixos de la fonda “Can Jacinto”.
L’amo en Sebastià Sansó, en “Tianet des turisme”,(malnom que li venia de haver tingut un bar davant l’Església Gran que així s’anomenava) i com el coneixia tothom, en aquell temps ja era un home de ciutat, és a dir, sempre anava mudat i sempre era pel centre del poble. Hi havia un motiu: tenia un taxi, gros, negre i lluent.
Ja que som aquí, donem una ullada al carrer d’Artà, carrer important, per assolir les funcions de carretera cap a la dita població. Començarem de dalt per avall i per la vorera de l’esquerra.
El primer negoci que trobem és el de Sa Carbonera, venia carbó i carbonissa per fer bracer.
Can Miquel, Sabater remendón.
Ca na Pintada, queviures i merceria.
Can Matxet, des forn. Ca S’Escarranet, carnisseria.
Can Pedro S’Escarranet, queviures i fruita.
L’amo Antoni Munar, S’Espardanyer.
Al final del carrer, el pare d’un gran amic meu, l’amo en Francisco Lliteras “Barrufau”, ferrer de forja i enclusa. I ja per acabar l’Hipòdrom antic.
Per la dreta i cap a baix, un negoci rar dins el nostre poble. Era Los Toledanos, tenda turística d’objectes taurins, espases, dagues i ganivets pròpis de l’art toledà.
Al veïnat Can Ladària, Ca Don Lluís, es metge.
Es forn de can Maxet, ensaïmades i dolços.
Sa tenda de mobles antics de l’amo en Jaume Bover “Cama”.
Sa botiga de can Matamalas. “can Maiolet”.
Can Miquel Mas, taller de bicicletes, era el pare d’en Miquel, que fou Campió del Món.
Ca l’amo en Sebastià Sansó, “En Tianet des Turisme”, taxista.
Ca l’amo en Joan Riera “Escolà”, botiguer i espardanyer. El seu fill en Miquel Riera, sastre i ja més avall can Guillem Lobe “Es Tort”, taller mecànic.
Tornant enrere al carrer d’en Mas, i travessant el carrer d’Artà, el primer que hi trobàvem era la cotxeria de l’amo en Juan Amer de “S’Escaleta”. Es dedicava a la compra i venda de productes del camp. Gra i llegums, fruites i principalment figues. Feia un arrop que tirava d’esquena.
Al costat seu i davant el nostre taller… l’amo en Joan “Es Ciutadà”. Sí, el seu negoci era la compra d’aus i ous, i al poc temps posa en marxa un negoci enginyós: el de cocouer, en castellà seria “buhonero”.
Aprofitant el carro que li duia els ous i l’aviram, i que li sobrava molt d’espai, va començar a oferir als pagesos tots aquells petits productes que per ells significava el haver que baixar al poble: per un botons, uns palms de tela, unes vetes etc. Idò bé, ell anava recollint les comandes avui per servir-los l’endemà, guanyant-hi un petit percentatge damunt el seu preu. El carro arribà a parèixer una tenda ambulant.
Després d’ell, dos tallers de fusters: ca’s “Mires” de l’amo en Jeroni i fills, i can “Ponset” de l’amo en Bernat Gelabert.
Amb aquests dos arribàvem a na Camel·la, on com si fos el tap del nostre carrer, hi havia el taller de ses “Pintes”, taller on es fabricava la “conxa” per fer pintes, raspalls i tot allò que s’usava d’aquest material.
Muntà l’empresa Don Toni Mario “es Francès”, que així li deien perquè de França havien vingut feia ja temps. Un gran incendi destruí la fàbrica.
Tornant arrere cap a ca nostra i per l’altra vorera, el primer negoci que hi trobàvem era una gran serradora, can “Granot”. L’amo en Sion era l’empresari – els horabaixes, els carros carregats de soques de pi, ja desbrossats, feien cua per descarregar, i l’endemà aquests ja estaven convertits en postetes, barrerons, barres, etc.
Al seu costat, una cotxeria de portal rodó, encobeïa el taller de pedra picada de can “Siliano”. L’oncle Martí i l’oncle Tomàs, al costat vivien la seva mare i germanes. La tia Maria, sa mare i les tres filles n’Antonia (religiosa), na Bàrbara i na Catalina (fadrines). Eren cosines de ma mare.
El taller estava destinat a la fabricació de les peces que tanquen la teulada o cornisa, donant-los formes especials o dibuixos determinats (gàrgoles).
El nostre taller d’autos, ca Mestre Pep Juaneda era el següent negoci -mal negoci- perquè en aquella època hi havia pocs autos i menys doblers, però, així i tot fèiem feina, molta feina. La gran majoria de clients eren persones amb títol o propietats, eren els “Senyors” de Manacor, metges, apotecaris, grans terratinents, advocats, mestres d’obres, i altres que, o per feina o perquè podien pagar-ho tenien vehicle propi.
En aquest taller vaig començar a conèixer el món de l’automòbil, el món de la gent gran… i el meu propi món.
Dues passes més enllà del cantó, un artesà insòlit: feia pipes. Sí, pipes de fusta, petites, grosses, rectes, corbades, de cassoleta gran o petita, el que fos. Era el meu oncle Toni, en “Figuera”, casat amb sa tia Catalina, na “Pasta”, germana des meu padrí Pedro “Pasta”. Li faltava una mà però l’altre la manejava millor que jo les dues.
Dins aquests anys (els cinquanta), a veïnat de ca na ”Pasta” i na “Pasol”, vingueren una família d’Artà. Els dèiem els “artaners” i se dedicaven a la venda a la grossa de fruites. Era una família nombrosa, els pares i tres o quatre fills. Tots ells es dedicaven al negoci, i quan venia un carro carregat de melons era un espectacle veure com es passaven els melons d’un a l’altre i d’aquest al que esperava a la finestra del primer pis, apilant-los per grossària, als distints caramulls que s’anaven fent. Encara avui existeix descendència d’aquesta família: la ben anomenada empresa “Fruites Lliteres”.
Un ofici, no, més bé dos, son els que ens queden en aquest carrer.
Després de ca “S’Artanera”, venia ca sa “Coixeta”, santa dona, sa madona Antonina. Casada amb l’amo en Tomeu Pascual, “Corem”, tenien un fill molt amic meu, en Pedro Pascual, “Corem”, creador de l’impremta Leo.
Sa madona Antònia feia de cosidora i tenia sa mà beneïda. Totes les veïnes del barri s’hi feien sa roba de cada dia. Adobs tants mai i ajustes a balquena.
El seu marit oficiava a matancer en temps de matances i de pagès l’altre temps, fins que un dia decidí fer les “Amèriques”. I les va fer, és clar que les va fer, però fosques, ben fosques, tant es així que només durà un any i tornà ben magre. Després va agafar el negoci de cocouer de l’amo en Juan es “Ciutadà”, perquè aquest havia quedat sense conductor del carro. S’hi estigué un bon grapat d’anys.
Tota aquesta llarga contarella ve al cas per donar-vos, als qui un dia pugueu llegir-la, una visió de la riquesa improvisadora, lluitadora i emprenedora de les gents que sense gran tecnologia, ni sofisticada maquinària, com ara tenim, defensaven un sou, avançaven una casa o una quarterada per ampliar beneficis, o en molts de casos avançar una llar pels fills casadors.
Tenim les gents d’avui les capacitats o possibilitats de fer-ho?
Valguin aquests records com homenatge a totes aquelles persones que jo vaig tenir la sort de conèixer, i gaudir del seus coneixements i exemple, i que molt m’han ensenyat.
