Records de Baix des Cós entre 1945 i 1957. Negocis i oficis… desgraciadament perduts
Marc Juaneda
Com ha canviat el temps. Quan jo era al·lot, fins a jovencell, Manacor bullia d’activitat comercial. No hi havia doblers. Feia poc, les famílies encara tenien la cartilla de racionament, però, poc a poc, la necessitat, la voluntat i l’enginy anaren modelant una societat nova i emprenedora. A cada carrer es podien comptar quantitat de petits negocis, que d’una manera o l’altre enriquien la relació entre veïns, donant-los a quasi tots la possibilitat de comercialitzar o intercanviar, entre ells, els seus productes, habilitats manuals o coneixements, i per damunt tot una amistat en la majoria dels casos.
Tots els veïns érem com una gran família, on ens ajudàvem en temps de matances, de segar o garbellar, ens alegràvem amb el naixement o batejos, ens cuidàvem en les malalties i ploràvem junts en les pèrdues de familiars o amics.
D’al·lot vivia a dalt de ca ses ties de ma mare. Al piset dels meus pares, petit i mal distribuït com solia ser en aquells anys, anys com he contat abans, de foscor, por, i mes d’una panxa buida. Per a nosaltres, els al·lots del barri, manc qualcun, tot sigui dit, eren temps feliços encara que no de boldo. A les nostres llars no es parlava del passat recent. Nosaltres, la majoria, no ens assabentàvem de res. Allunyats i protegits pels silencis, del temorós esglai que havien sofert els nostres pares feia poc temps, es “moiment”, com deien ells. Nosaltres, ignorants del temps i repressió petits, pensàvem érem els amos del carrer… mentre i quan no tinguéssim escola o qualque cosa per fer a casa nostra.
Altres amics meus de la mateixa edat, ja feien de mosset a fusteries, que si no record malament, n’hi havia un parell o més a cada carrer, forns, serrallers o llanternes, o com jo mateix que ajudava a mon pare al taller mecànic de ca nostre.
Ara veient el meu món d’infantesa molts anys després, valorant-lo i comparant-lo amb el que avui diem estat de benestar, m’agradaria donar un repàs, una pinzellada, als records del que era el meu barri dels anys quaranta als cinquanta-cinc o sis, o almenys dels voltants de ca nostra.
Dels oficis que existien o més bé coexistien, perquè un no podia viure sense l’altre, i que ben bé tots, es complementaven, donaven feina i produïen un cert benestar que possiblement no érem conscients, i que sens dubte avui valoraríem en gran manera en cas de poder-ho repetir, ja que quasi tots desaparegueren amb el “nou estat de benestar” que sorgí a partir del 1955: el boom del turisme. Vegem.
Començant pel marge esquerra, venint de missa i de cap a ca nostra, és a dir, de sa costa d’es Cos cap a vall, trobàvem:
En primer lloc una botigueta d’espardenyes d’allò més maco, Ca Ses Rogetes li deien. Eren un germà i dues germanes que pareixien bessons. Molt amables i escaients, t’ho deixaven endur tot a provar a casa. Es fiaven de tothom.
Hi tenien de tot i molt, des d’espardenyes d’espart amb vetes i sense, avarques de sola d’auto, sabates de vestir, cordons de sabates, betums de tots els colors, raspalls, graneretes d’emblanquinar, graneres i pales d’escombrar. Entrant a la dreta del portal, un armari raconer, on hi havia tot quant de rodet de fil de color pugueu imaginar, amen d’agulles enfiladores de distintes grossàries dins tubs de vidre que abans havien contingut aspirines, i moltes més coses que ara no em venen a la memòria.
Seguint per damunt la mateixa vorera, i a només dues passes, al cap de cantó, una carnisseria. Era ca l’amo en Joan Sureda “Llarg”, gran, magre i de cames arquejades com n’he vistes poques. Vivien a la mateixa casa i del quartet de davant havien fet la carnisseria, petita i curiosa. Si podia adquirir des d’un tros de sang per fer-ne un bon fregit, o afegir a la freixura, fins a unes bones costelletes d’anyell o botifarrons en temps de matances. Carn per l’olla, ossos, i cornes per un bon bullit.
A mi m’agradava molt anar-hi perquè tenia l’oportunitat de veure alguna vegada l’arribada del carro de la carn. Carro molt especial, ja que el que s’hi portava necessitava una certa asèpsia, per la qual cosa anava totalment tancat i que tenia una forma molt estranya, i anava tirat per un cavall que, passes per on passes corria, mentre el conductor anava fent sonar una campana.
Just botant la vorera i tirant cap a ca nostra a l’altre cap de cantó de la mateixa illeta, el dies de bon sol sempre es podien veure, adossades a la paret, gran quantitat d’arnesos que suportaven ben tibats i emmidonats els mantells fet de mundillo per sa madona Truca. Dona gran i poderosa, que també es dedicava a elaborar faixes i faixins per les dones d’aquella època.
Només pujar damunt la vorera, el fill de sa madona Bulla, en Salvador Bulla que s’havia muntat un petit taller de torner de barrerons de cadira. L’hi anava bé i a més aportava llavori prim a les veïnes. Un parell d’anys després el seu cunyat Toni “de S’Apolo”, també hi muntà un taller d’escultor.
Al seu costat ca “Na Corem”, sa padrina Maria com li deia jo. L’amo de la casa era l’amo en Tomàs, home gran i gruixut. Per la meva edat quasi ja no record que era el que feien, però sí que es dedicaven a dur fruites i verdures a Palma amb un carro i una egua beix, llustrosa i de gran alçada.
El que sí record bé és la gran quantitat de melons que s’hi posaven dins el carro i una vegada ple, a l’horabaixa, cap a Palma s’ha dit; buidar el carro i tornar cap a Manacor. Supòs que era ben feixuc el jornal i curt el benefici. Tampoc record quants viatges feien a la setmana.
I ja arribam a la illeta de ca nostra.
Primera botiga de queviures del barri, ca Sa Madona Andreva, o com li deien ca na “Bou des fideus”.
Sí, era una fàbrica artesana de fideus, burballes o fideví. Com si ara ho veiessis, els seus fills, en Joan i na Francesca, i el seu gendre n’Andreu Sanxes.
Eren els que els fabricaven dins el taller, on tenien les saques de farina, les màquines de pastar i fer fideus i els assecadors o tendals com es deien. Després de secs, els empaquetaven dins bosses de paper d’estrassa, altes i amples, per distribuir-les a les botigues.
Com data curiosa n’Andreu va ser el primer home que vaig conèixer que corria amb moto i que després comprà el primer Biscutter de Manacor. Després de morir sa madona Bou, el seu gendre n’Andreu i un altre soci muntaren un taller de motos. Ja eren altres temps.
La paret mitgera era la de ca nostra. Més ben dit, la del corral on hi havia els lliris que anomèn al principi de les “Polissonades”, llibre que alguns heu pogut llegir. Arribava fins el cap de cantó. A la casa si accedia pel carrer Mas. Encara ara. Ja que hi hem arribat us descriure com era “ca ses Ties” i ca nostra.
Sens dubte, els dolços records de la infància són els somriures que il·luminen la nostra vida.
Per això, sempre record amb gran tendresa el transcorre de la meva infantesa i els dies que passava a ca ses ties com deia jo “de baix”.
Recordo, com si fos avui, la penombra que inundava la casa tancada amb gruixudes i nobles portes de l’entrada principal. De dos aiguavessos, el de davant amb l’entrada, gran i espaiosa i dues cambres, i l’escala que pujava al pis, el nostre. El de darrera amb la cuina, el menjador i un altra cambra.
Estaven separats el dos espais per un gran arc de paner, suportat per un altre ben igual com a fonament, i que segons contaven els meus avantpassats al construir la casa, al peu de l’arc cobert, hi deixaren una olleta amb pessetes d’or. Encara avui aquesta esta igual. A la part de darrere unes vidrieres donaven pas al corral i paisa. Com era costum en aquell temps des de l’entrada fins a les vidrieres hi havia el pas empedrat de les bèsties.
Una suau llum travessava les cortines de la vidriera de la cuina, gran, de casa de pagès, l’ampla xemeneia amb escalfa panxes, sempre amb una gran rabassa al damunt ben encès, il·lumina l’espai.
Només entrant dins la cuina, a l’esquerra, la taula, i al damunt el morter de bronze amb la corresponent maceta, un plat amb un bon tros de pa de figa i la gerra d’aigua tapada amb una espècie de mocadoret de puntilla… elements indispensables. A la dreta els fogons alts i la pica de pedra. Davall el jas de l’escala que pujava al nostre piset, el rebost, sempre amb qualcuna sobrassada penjada i l’alfàbega d’olives trencades. En tot l’ambient l’aroma del pa torrat amb saïm de caldera escampat al damunt.
Front per front de l’entrada de la cuina, hi havia una cambra, la de sa tia Antonina, on jo vaig dormir moltes vegades quan ella ja havia mort; tenia unes vidrieres altes, un gran armari rober – sempre hi tenien un “hongo” – per fer-hi begudes i bollidures medicinals, i un llit d’aquells antics amb un somier que dia sí i l’altre també passava per ull, però això sí, amb dos matalassos de llana ben plens i estufats. Les vidrieres donaven al corral, santuari dels meus jocs… però bé, d’ells en parlarem més endavant.
A la dreta segons s’entra a la casa – encara hi és – la cambra gran, la de sa tia Antònia, i a l’esquerra una més petita i l’entrada de l’escala del pis. L’aiguavés de davant, un gran espai ocupat per esplèndides cadires cordades, de llenya de nord, lluentes i netes com si fossin de cas rector.
A la planta baixa només restava el corral, gran, separat del carrer per una paret de marès molt alta. Just devora, el pou, per cert d’aigua bastant gruixuda.
La distribució era clàssica: la pica de la bugada vora el coll del pou, vora ella, la de la lleixivada. Front de les vidrieres de la cuina, un tancat de marès encobria un jardinet amb un enorme nesprer, uns esplèndids lliris, rosers i fins i tot tomatigueres; tot això feia partió amb el veí més proper, “Ca na Bou des fideus”.
A l’altra costat, el menys distingit, s’hi trobava l’estable -jo no record haver-hi vist mai cap bèstia- però sí utilitzar-lo com a llenyer. Just per davall el passadís del nostre pis, el clot del fems, com hi havia per tot arreu.
Dels que vivien allà en aquell temps, només record les dues tietes, mare i filla i altres familiars que passaven de visita de tant en tant.
La tia Antonina morí molt jove, tenia una malaltia degenerativa molt greu, però sí record com teixia amb l’antiga màquina de fer calça, allà dalt a la sala gran del pis vora una finestra que donava al carrer.
La seva mare, la tia Antònia, si que la record bé – guard fotografies amb ella i sa moixeta que jo tenia, asseguts al corral.
Era petita i rabassuda, vestida sempre de llarg i amb llarga cua entrunyellada i mocador al cap. Venia una parenta seva –des Rafal Roig d’on elles descendien-, els dissabtes, a fer-li la clenxa i la cua.
L’ambient a la casa era màgic, jo era feliç, era el rei de la casa, perquè a part de la meva germana, major que jo, no hi havia més al·lots a la família, tenia amics i veïns, però el que realment em fascinava era el campanar de l’Església Gran i el seu rellotge que hora a hora i dia a dia anava anunciant el pas del temps, molt ràpid per uns i molt lent per a mi.
Encara que els anys han passat, no m’he permès oblidar aquelles sensacions que feien les delícies de la meva infantesa.
Nosaltres, mon pare, ma mare, la meva germana i jo, -el meu estimat germà Pedro se torbaria un bon grapat d’anys encara a néixer-, vivíem a d’alt, al pis, que també era propietat de les ties (la tia Antònia era germana de sa meva padrina, la mare de ma mare, que ja havia mort feia molt temps). Era petit i sense cap comoditat -l’excusat era fora i si plovia et banyaves, quan hi anaves… i quan hi eres-, però tenia una cosa molt bona, des del passadís per anar-hi es veia a l’altra part del carrer, enfront de ca nostra, ca na Sebastiana Jaume, “Ca Na Pou” – ca l’amo en Joan Ordines “Confit” – un sant home de bondat, i amb ell els fills, na Petra, na Juana i en Juan, el que surt amb mi a contra portada de les meves “polissonades”, fotografia feta al 56, l’any de sa neu. Ja parlarem d’ells.
Però abans, vull retre homenatge a una família que, encara que no estiguessin situats dins la mateixa avinguda, sí eren importants per a tot el barri, ja que sense ells no haguéssim fet ni Pasqua ni Nadal. Eren la família des forn de can “Farrandell” del carrer de l’Amor… Can Tòfol encara no existia.
És el carrer part davall el nostre, i per arribar-hi havíem de passar per davant l‘habitatge de la família “Quixeta”, abans de fer el taller nou.
I de ca sa germana de na “Beia”, na Bel Monjo que feia de cosidora de vestits de núvia. A veïnat, ca sa madona “Serrala”, dona que en aquell temps li deien curandera, ja que se dedicava a tallar els cucs dels al·lots i a posar ossos al seu lloc. En morir ella, el seu fill en Mateu des “Serral”, va muntar-hi una perruqueria d’homes. Morí molt jove.
Can “Farrandell”, era un forn no massa gran però ben distribuït. Tenia dues alçades; la part alta era el tovador i la baixa, el forn de llenya.
A la dreta del forn unes estaques clavades a la paret suportaven els fenyedors que duien els particulars. L’amo en Tomeu (molt amic meu a pesar de l’edat), era el forner. La seva dona madò Maria i la filla na Catalina l’ajudaven. Coques, cocarrois, ensaïmades, porcelles, i moniatos hi desfilaven tots els dies de festa. I cada dia els pans corresponents a les diferents botigues del barri i foranes, amen de tots els particulars que els duien per enfornar, amb els corresponents relleus i coquetes de sobrassada amb sucre. Varen fer feina fins que morí madò Maria.
A partir d’aquí el carrer era nostre, és a dir, era un espai destinat als jocs dels al·lots del barri. Parets altes per jugar a frontó, carrers amples per partits de futbol i voreres llargues per curses de velocitat a peu, “voltar carrer”, com dèiem, o bicicleta pels qui teníem.
Després un espai quasi buit per arribar a l’altre cantó, i trobar-hi una empresa molt diferent a les altres. Ja tenien maquinària de nova creació i elaboraven i adobaven peses d’aram, llautó i giny per fer canonades d’aigua i peces ornamentals, alfàbies, cossis, calderes, llànties, llumetes, etc.
Eren els germans Blau, “Casa Blau”, de procedència professional de llanterners, s’ajuntaren i muntaren una empresa molt important durant molts anys… fins aleshores.
Més avall ja poca cosa hi havia. L’avinguda havia estat oberta feia poc, els arbres eren recentment sembrats i les voreres noves i amples. Molts de solars s’edificaren, encara que sense referir, i els tallers de fusters florien a balquena. Però anem per parts.
Ja només quedava una empresa per finalitzar el que era l’avinguda de Baix d’es Cos, (abans carrer). Empresa molt antiga i vella, era sa gerreria de l’amo en Jaume Cortana, era un gust veure’l fer feina. Manejava el fang i el torn com un vertader artista, i això era. Gerres, botilles, ribells, cossiols de tota mida, llumetes… el que volguéssiu ho trobàveu, i si no ell ho feia a petició de l’interessat. Aquí acabava Baix d’es Cos.
