Miquel Sureda (Manacor, 1937) va combinar durant molts anys el seu treball a l’estudi amb la fotografia per a premsa. En una d’aquelles ocasions va arribar a conèixer John Lennon i Yoko Ono, icones musicals i generacionals que van passar pels jutjats de la ciutat, l’abril de 1971.
-En quin moment s’interessa per la fotografia?
De jove feia feines com a escultor de fusta. M’agradava molt el dibuix i allò era una cosa creativa. Però quan tenia 17 anys me varen regalar la primera màquina, barata però que en aquells moments va ser molt útil. Era una època que si estaves interessat en la fotografia i en com funcionaven les màquines havies d’anar-te’n a Palma. Vaig arribar a un acord amb la botiga de fotos que hi havia a la plaça de Santa Eulàlia: jo els duria a revelar els rodets i ells m’ensenyarien com es feien les còpies perquè fos practicant; i així ho vaig fer.
En un dia vaig arribar a fer 3.500 fotos de carnet
-Fins a muntar un estudi?
Amb el temps ja vaig comprar una ampliadora petita, i vaig començar més de veres a revelar els meus propis negatius i el que m’anaven deixant… poc a poc vaig poder obrir el meu primer laboratori fotogràfic al carrer de l’Amor, a una travessia del carrer d’Artà. Era un moment en que més que botigues hi havia estudis, com els den Lorente o Biel Ribot, davant del Teatre Principal de Manacor.
-No devia ser comú que un al·lot tan jove es fes fotògraf
Va ser molt curiós, per exemple, quan vaig anar a fer el servei militar perquè això em va servir per ser l’encarregat de fer totes les fotos de carnet als soldats que anaven entrant. En un dia vaig arribar a les 3.500!. Imagini’s, tota una setmana revelant!.
-Era laboriós?
El primer reportatge de noces el vaig fer ara fa 64 anys amb una Kodak Retinette 1A. Tenia 20 anys. En aquells moments els productes per fer les mescles i el fixador del revelat s’havien de pesar.
-No era senzill…
Era tota una feina de laboratori. Fins i tot si el client creia que havia fet les fotos amb massa exposició de llum i m’avisava, jo podia fer una mescla aposta per corregir-ho. En vaig arribar a revelar molts de rodets. A mesura que vaig anar completant més feines vaig poder comprar millors màquines i flaixos.
Els productes per fer les mescles del revelat s’havien de pesar. Era una feina de laboratori
-Moltes vegades les fotos antigues semblen tenir més qualitat i envellir millor, per què?
Les fotos d’abans solen durar més temps en bones condicions, és cert. Les que jo revelava encara estan intactes, per exemple. Té a veure amb el rentat. S’ha de fer bé i a consciència. Miri, al final tots els líquids de revelatge tenen verí i si no es treu bé per deixar la foto ‘neta’, poc a poc se la van menjant.
-Hi ha qualque foto especial per vostè en aquest sentit?
Recordo que un dia em van deixar fotografiar l’escultura d’un Sant Crist que hi havia a Can Filasop. La vaig fer d’aprop, només de la cara, amb una placa 10×15. La vaig treure a una mida d’un metre i mig, en blanc i negre… era impressionant veure com anava sortint la imatge i com va quedar de nítida. Estava pensada per poder penjar-la al mostrador de la botiga durant la Setmana Santa, quan ja era al carrer Jaume II al costat de la plaça de ses Verdures.
-Com es revela una fotografia tan gran?
El ‘paro’ i el fixador els ho vaig donar sobre una taula, amb una esponja. El rentat ja va ser una mica més complicat. Vaig haver de demanar permís per anar a un hort on tenien un safareig!.
-La conserva?
Uns joves la van comprar. Van insistir molt, perquè era per a un regal de noces.
Sempre m’ha agradat molt l’art de retocar o pintar les fotografies
-Vostè va treballar durant molts anys com a fotògraf per a premsa local, Com li ho proposaren?
Cap als anys seixanta Rafel Ferrer Massanet, director de la revista Perles i Cuevas va venir a cercar-me. Vam fer coses, fotomuntatges i retocs… sempre m’ha agradat molt l’art de retocar o pintar les fotografies. Deu ser perquè m’agrada molt dibuixar. En canvi, mai no m’he considerat com un artista, en el sentit que mai no li he posat un segell a les meves fotos; no m’agradava la propaganda.
-I aleshores un dia li arriba la gran oportunitat… fotografiar a John Lennon a Manacor
Era un dia d’aquells que en Rafel em va avisar que havíem d’anar a fer unes fotos urgentment, que havien detingut John Lennon i Yoko Ono (per l’intent de segrest a Cales de Mallorca de la filla que tenia ella amb un productor anglès) i que els havien duit als jutjats de Manacor, que en aquells moments eren al primer pis del claustre de Sant Vicenç.
-Es va sentir pressionat per la magnitud del personatge?
No em van impressionar perquè me sonaven, però no els coneixia. Així que no em vaig posar nerviós i vaig poder fer bé la feina. Sempre m’ha quedat el dubte si tot allò va ser un muntatge… no perquè tengui informació, sinó perquè tots dos estaven molt tranquils i no van posar cap impediment que els fes fotos. Pareixien persones molt normals. Fins i tot quan en Rafel i jo els vam proposar fer-se la foto a la cisterna del claustre van acceptar molt amablement.
-Els va enviar la foto? La conserva?
No me la van demanar… encara no he pogut trobar el negatiu… sé que en tenc, però no sé on. Tenc la sospita que pugui estar dins qualque reportatge de casament. De les altres que els vaig fer sí que en tenc.
Encara no he pogut trobar el negatiu d’aquella foto
-La parella ja havia vengut a Manacor per meditar amb el seu guru a la costa de Llevant. També el va conèixer?
Sí, el Maharishi sí que em va impressionar molt. Em van enviar a fer fotos quan estava impartint els cursos de meditació transcendental (a més de John Lennon també hi van assistir altres artistes britànics i nord-americans com els Beach Boys). Tenia diverses habitacions i una sala immensa, tota blanca i plena de flors, només per a ell. Estava assegut en una mena de trona quan vaig entrar… recordo que em va cridar l’atenció perquè el simple clic de la màquina fotogràfica el va molestar.
-Algun altre personatge famós que passés per Manacor?
Uns quants… recordo que també vaig conèixer la dona del general Franco, quan va venir a la ciutat. Li vaig voler fer una foto quan entrava a l’església dels Dolors per veure el Sant Crist… fins que un Guàrdia Civil me va impedir fer-ne més. Em va dir que la senyora Carmen no volia que se li veiessin les rues. Aleshores vaig tenir una idea. Me’n vaig anar cap a l’estudi i vaig retocar la foto que li havia fet més d’aprop. La vaig deixar sense cap rua ni una… semblava que tenia 19 anys!. Li vaig fer arribar a través den Jaume ‘Cama’ de Can Bover, un amic de la família Franco a Manacor. Al cap d’unes setmanes Carmen Franco va enviar una carta en què deia que era “la fotografia más bonita que me han hecho en la vida”.
Carmen Franco va dir que li havia fet “la fotografia más bonita de mi vida”.
-Això és una cosa per la que s’ha de tenir talent. En té qualque anècdota?
Com li deia, el retoc fotogràfic me sortia molt bé. Hi ha mil anècdotes de feines que vaig fer… un dia vaig guanyar una aposta a un home que volia afaitar-se la barba. Li vaig dir que li faria una foto abans i una després, i que a la segona li pintaria una altra vegada la barba i no sabria distingir quina era la bona. Vaig guanyar un cafè cada dia durant un any sencer. Una altra vegada, una senyora va venir per veure si li podia treure el capell que duia el seu home a una foto… li vaig dir que és clar que sí, però que millor si en tenia una altra seva o d’un familiar, per veure com li havia de fer el pentinat. Vaig quedar estorat quan me va dir: “En treure-li el capell vostè ja ho veurà!”.
-Com es feia un retoc quan no hi havia ordinadors?
Era un procés molt laboriós. Primer s’impregnava la foto d’un líquid per humidificar-la i que el bisturí, necessari per anar traient el que sobrava, no pelés el paper. Després a llapis s’anava dibuixant a damunt.
-I com es colorejaven?
A partir d’unes botelletes petites que duien pasta de diferents colors. S’havia d’escampar amb un cotó. Hi havia un marge de 24 hores per anar corregint si t’havies equivocat… després ja no tenia remei, quedava tot sec.
-Enyora la feina?
Sí que l’enyor. Ara ja no es revela, gairebé ningú ho fa. Hi ha poc material i crec que és més una cosa que ja només fa qualque aficionat a casa seva. Si algú muntés un estudi a Manacor de revelat de qualitat podria cobrar el que volgués…
-Què opina del telèfon mòbil com a càmera de fotos?
El mòbil ha rebentat la fotografia. És un gran invent per altres coses, però ha fet que la qualitat perdi valor.
Cercador d’històries. Redactor durant més d’una dècada a la delegació de Manacor de Diario de Mallorca