Encara que enguany se celebrin també els 25 anys de la inauguració de l’hospital de Manacor, cal tirar la mirada enrere, fins al 1987, per entendre com es va gestar realment tot; quan tota la comarca es va unir per aconseguir el que en principi semblava impossible: que el segon hospital públic de Mallorca, que estava a punt de ser designat pel Ministeri de Sanitat (les competències no estaven encara transferides), no es construís novament a Palma, sinó que se situés a la part est de l’illa perquè així, per exemple, un malalt greu de Capdepera, Artà o Felanitx, no hagués de perdre el temps i la salut en una ambulància a més de 50 quilòmetres d’un hospital.
Fa 35 anys el periodista Antoni Tugores era el director de la revista 7Setmanari de Manacor. Ell, juntament amb els responsables de les altres publicacions del municipi en aquells moments: Perlas y Cuevas, Manacor Comarcal i Porto Cristo es van posar d’acord per pressionar i aconseguir, mitjançant editorials conjuntes i una mateixa opinió sobre el tema, que la decisió fos favorable . “Tot va passar en tan sols onze dies, des que ho vam acordar fins el dia de la manifestació”, recordava.
“Sabíem que l’Insalud volia construir tres nous hospitals a Espanya, i un seria a Mallorca. També coneixíem que diversos informes tècnics el situaven a Palma, on ara hi ha Son Llàtzer… però la decisió política no estava presa, així que havíem de ser molt ràpids per aconseguir revertir la situació”. Per això tot seguit es va crear la Plataforma ProHospital de Manacor, es van publicar manifestos unitaris, es va crear una comissió de seguiment i es van començar a mobilitzar suports, tant d’associacions de tota casta com de polítics de qualsevol color; “sabíem que si tots ens uníem, resultaria”.
Tot i que a Madrid governés amb majoria absoluta el PSOE de Felipe González i a les Balears ho fes la Coalició Popular, tant els socialistes com els conservadors de l’illa es van plantar a favor de l’hospital de la Part Forana. “Era una qüestió d’equilibri territorial fàcil d’entendre”. Tot i això van haver-hi reticències entre un sector del PSIB palmesà, que argumentava que si un malalt greu de s’Arenal havia d’anar a Manacor podia ser perjudicial, “sense tenir en compte que un de Cala Rajada ja havia d’anar a Palma sí o sí” .
El 20 d’octubre del 1987, Tugores, Biel Veny, Rafel Ferrer Massanet i Rafael Gabaldón decideixen que la premsa farà front comú. L’endemà l’ajuntament de Manacor dirigit per Jaume Llull (PSOE), cedeix a la plataforma i a la gestora (formada per Joan i Albert Sansó, Rafael Gabaldón, Bernat Thomàs i Antoni Vicens) un despatx i la funcionària Maria Magdalena Perelló per començar a recollir adhesions.
Després del treball esforçat d’organització va arribar el primer moment clau: reunir el dia 27 d’octubre al teatre municipal (quatre dies abans de la manifestació reivindicativa), a tothom que estigués interessat a participar-hi. “Esperàvem omplir les 400 butaques, però al final l’èxit va ser tan gran que vam haver de reunir-nos fora, al parc, perquè hi van anar més de 2.000 persones. Aleshores vàrem saber que la marxa a Palma seria un èxit”. Estava clar el coratge i el full de ruta. Ara només faltava passar a l’acció. Data: dissabte al matí del dia 31 d’octubre de 1987.
Un altre problema a superar va ser cercar autocars. “No en trobàvem tants per a tots els que volien venir. Però insistint al final vam aconseguir que 60 sortissin des de Manacor, més uns altres 28 que es van anar unint d’altres municipis, a mesura que vam marxar cap a Palma”. Això unit als vehicles particulars que també van voler secundar la protesta pacífica, la carretera de Manacor a Palma va quedar pràcticament col·lapsada, amb onze quilòmetres de retencions. 10.000 persones i un èxit que s’intuïa assegurat.
“Però quan vam arribar al Parc de la Mar, des d’on ens havíem de dirigir a peu fins a la delegació del Govern, a prop del Born, ens vam trobar que amb prou feines hi va haver policia”. Ramon Aguiló, en aquells dies batle de Palma, no estava a favor de la reivindicació i no es va voler posicionar. El que va comportar que diversos cotxes estiguessin a punt d’atropellar els manifestants que, pancarta en mà, anaven cridant consignes com “Ministre pardal, volem un hospital” o “Jo no vull quedar pes camí com és padrí”.
Cap al migdia la marxa va arribar on esperava Carlos Martín Plasencia, a qui els batles dels diferents municipis en pro de l’hospital (tots els de la zona menys el de Campos, que no va voler participar-hi) van lliurar i van llegir un manifest de petició del segon centre. “Martín Plasencia es va mostrar impressionat. Va estar molt amable en tot moment i fins i tot va sortir al balcó per aplaudir els 10.000 manifestants”.