Les perleres manacorines: la primera vaga femenina

Al febrer de 1903 un grup de 75 treballadores dels que serien les Perles Majorica es van negar a fer feina durant dos dies exigint millores laborals i de salari

 

A finals de març del 2009 el Col·lectiu Dones de Llevant presentava una nova estàtua pública a Manacor. Obra en bronze de l’escultor local Llorenç Ginard, simbolitza la figura de la perlera: la robustesa que el treball femení va permetre donar a l’economia domèstica de la ciutat a principis del segle XX, per consolidar un teixit socioeconòmic sustentat de les indústries de la fusta i les perles artificials. Un símbol que, a més de feina, va representar protesta i dignitat.

A la seva edició del 14 de febrer de 1903, el diari La Almudaina es feia ressò de dues vagues: la dels estibadors del port d’Eivissa… i de la primera íntegrament femenina duta a terme a Balears i una de les pioneres a tot el país . Les treballadores de Perlas Majorica (aleshores amb un altre nom) s’havien alçat a Manacor a favor de la millora de les seves condicions. Una fita en la lluita pels drets laborals i socials de la dona a les albors del segle passat.

Si miram només uns anys enrere, sabem que el 1890 Eduard Heusch, descendent d’una saga industrial d’origen alemany de la zona d’Aquisgrà, se sentia amb força per diversificar els negocis del seu pare. En uns anys en què França era el centre d’Europa, va triar París com a seu social d’una fàbrica de perles artificials única, amb què proveir d’una nova demanda de luxe a les classes altes del vell continent. Naixia la Societé de perles des Indes E. Heusch & Co.

Només set anys després va decidir ramificar el negoci a Barcelona, ​​on el 1892 ja havia fundat la societat La Metalúrgica Española SA, dedicada a la fabricació d’agulles, forquilles de metall o articles de cel·luliode. Però l’augment de les rendes a Alemanya i França i la consegüent expansió a territoris industrialment propers van fer que els Heusch cerquessin més tranquil·litat i baixos costos.

Amb l’entrada del nou segle van decidir moure fitxa i botar fins a terres mallorquines. Un lloc industrialment tranquil on fugir de les condicions sindicals catalanes i emprendre els seus nous plans. Primer a Palma el 1901 i només un any més tard ja a Manacor, on van muntar la primera indústria de capital estranger que s’establia definitivament a Mallorca, sota el nom d’Hugo Heusch & Cª.

En un dels seus estudis detallats sobre la història perlera, entre ells la seva tesi doctoral titulada La indústria de les perles a Manacor (1902-2002), l’historiador Sebastià Sansó Barceló explica el perquè de l’elecció de Manacor. S’acabava d’inaugurar la fàbrica d’electricitat Servera Melis (la segona a l’illa després d’Alaró) i des del 1879 el tren ja era un enllaç de comunicació i transport molt eficient amb Ciutat. A més, el fet de ser una societat encara eminentment camperola possibilitava una captació més gran basada en la millora de qualitat de vida.

De fet, el primer taller manacorí va ser un pis a prop de l’estació i al costat de la central elèctrica, fins que poc després es van traslladar a uns terrenys propers però més amplis on van establir la fàbrica. Van començar amb una plantilla de cent dones i cinquanta més treballant des de casa.

Pel que fa a l’elecció de treballadores femenines, hi ha dues explicacions. La primera, esgrimida pels Heusch i per tant més paternalista, diu que era per la seva perícia a l’hora dels treballs manuals, als quals estaven acostumades per les seves feines al camp recollint raïm, garroves, ametlles o figues. La veritat era que la seva feina, a més d’estar pitjor pagada que la masculins, també estava per sota salarialment parlant que la de les seves congèneres de Palma. I per això la protesta, originada només un any després de l’obertura de la fàbrica manacorina.

Vaga pionera

Però com gairebé sempre, aquí també hi ha dues versions: una la propagada pels terratinents locals, que veien com les dones canviaven els treballs de foravila per un altre de menys temporal i en condicions reglades; amb la qual cosa van fer grossa la idea d’una suposada injustícia de l’empresari, que les obligava a estar tancades produint i suportant una calor gairebé infernal (cal recordar que les perles artificials eren de vidre buit i es feien a base de flama i bufada abans d’emplenar-se de marbre), a més de males condicions higièniques. L’altra raó, més real, era que volien passar de cobrar dos reals diaris a quatre.

La crònica de L’Almudaina prossegueix: “Aquests dies s’ha enregistrat en aquest poble la primera vaga i per cert les que l’han originada han estat dones: les que treballen a la fàbrica de perles que ha muntat en aquest poble un fabricant alemany. De les cent treballadores només han acudit a la fàbrica vint-i-cinc; les altres s’han negat a treballar si no se’ls augmenta el salari”.

La vaga només va durar dos dies i no consta que hi hagués actes violents contra persones ni contra alguna màquina o element de producció. Les pressions per mantenir el seu lloc de treball van pesar més que el conat de protesta, i tampoc no van veure ateses les seves demandes de millora de sou. El que sí que va quedar també per escrit és que gairebé totes les 75 insurgents van ser readmeses, excepte les instigadores.

En qualsevol cas, la indústria de la perla va suposar un bot econòmic sense precedents en un municipi de poc més de 11.000 habitants i tendència pel camp i les seves crisis. El 1915 va canviar de nom per anomenar-se Industria Española de Perlas Imitación SA (IEPISA), i va arribar a abastar bona part del mercat europeu, i fins i tot obrint una botiga a la cinquena avinguda de Manhattan, a Nova York. Posteriorment adoptaria el nom ja arxiconegut de Perlas Majorica.

Print Friendly, PDF & Email
Aquesta web utilitza cookies pròpies pel seu correcte funcionament. En fer clic al botó Acceptar, accepta lús daquestes tecnologies i el processament de les seves dades per aquests propòsits    Configurar y més informació
Privacidad