La primavera del 1979 queia el darrer arc del temple dissenyat per Joan Rubió i supervisat per Antoni Gaudí a Manacor
El maig de 1979 el darrer arc apuntat de l’eglésia de la Santa Família (també coneguda com a Sagrada Família) de Manacor, queia sense remei, deixant en només records dècades d’història, patrimoni i educació femenina de la ciutat. El temple, dissenyat entre 1905 i 1907 (encara que els treballs de la coberta continuaren) va ser obra de l’arquitecte modernista català Joan Rubió i Bellver, deixeble d’Antoni Gaudí, i autor també dels plànols de la inacabada Església Nova de Son Servera, amb la qual tenia moltes similituds.
La Congregació de Serventes de la Santa Família és un cas ben particular. ‘Ses Corioses’ van nèixer directament a Manacor (oficialment l’any 1907, encara que des de 1880 ja hi havia conformat un grup de dones que vivien dedicades a la catequesi, l’educació i l’acció catòlica femenina). De la mà dels seus fundadors (els germans Bartomeu i Antònia Domenge Fullana), primer fou una associació d’acció catòlica femenina per posteriorment passar a convertir-se en una incipient congregació que mantingué una identitat, vinculada al territori; centrada en la formació religiosa i humana i l’escolarització de la dona, coincidint amb el procés d’incorporació de la dona al món laboral.
A diferència de la majoria de congregacions femenines mallorquines, especialment aquelles amb una major presència com les Germanes de la Caritat, les Filles de la Misericòrdia o les Agustines de l’Empar que es dedicaven a escolaritzar nines i a l’atenció sociosanitària, les Serventes tenien com a principal carisma l’educació de la dona, un concepte que abastava des de l’escolarització de les nines fins a l’alfabetització, formació i catequització de dones adultes, i el suport a mares joves treballadores amb el servei de casa bressol.
El temple i les seves connexions modernistes
El projecte manacorí (situat al carrer Nou) es va basar en la estilització de la fàbrica gòtic-catalana a base de nau única amb arcs diafragmàtics i sostre de fusta tallada i policromada. L’església, de dimensions menors a la serverina, era també d’una sola nau però amb coberta diafragmàtica, és a dir, que el sostre de fusta es baixava sobre arcs clarament apuntats. L’alçat era molt més simple, i l’única decoració la constituïa una filera de senzilles finestres i unes passarel·les de fusta que substituirien l’habitual trifori. Els temples de Son Servera i de Manacor són exemples excepcionals i de gran novetat per al context arquitectònic mallorquí de lèpoca.
Segons Rubió l’arquitectura havia de ser filla del seu temps, pel que rescatar formes del passat seria il·lícit, a la mesura que s’estaria posant en evidència una manca de creativitat, originalitat i, en darrera instància, no s’estaria sent fidel a les necessitats d’una època. Aquest seria el cas del temple de Manacor.
Pere Fullana, en el seu estudi sobre la Santa Família de Manacor, també apunta:
Entre el 1905 i el 1907, s’havia construït parcialment l’oratori i el convent per a la comunitat de La Reunió. Mossèn Pere Domenge, nebot de mossèn Bartomeu, ordenat prevere el 1903, gestionava també les obres donant suport al seu oncle i acompanyant les integrants de La Reunió; ben aviat seria nomenat vicari de Son Carrió, òbviament per ser un prevere de la confiança absoluta de mossèn Antoni Maria Alcover.
En el projecte de les obres, Bartomeu Domenge també comptà amb el suport de mossèn Joan Morey. Antoni Gaudí i Joan Rubió el 1905 eren a Mallorca. De fet, Joan Rubió passà amb mossèn Alcover per Manacor per veure diverses obres el 19 de juny de 1905. Ja amb les obres prou avançades, mossèn Bartomeu Domenge sol·licità al bisbe Campins l’aprovació de la congregació femenina.
