Mersant Hanover: la Història d’un cavall

Joan Caldentey Brunet

 

Al 1996, Francesc Bujosa a un dels seus articles al desaparegut Diari de Balears, profetitzà que un poltre, de nom Brixon de France, tendria un gran futur com a cavall de carreres emparant-se en el seu gran origen. Encertà!: Brixon guanyà el Gran Premi Nacional mesos després.

En Brixon era fill del que en el seu moment va ser una de les millors egües de l’illa, Fille de France i d’un dels cavalls amb més pedrigree arribats mai a Mallorca, Mersant Hanover.

Mersant arribà a l’illa al 1988 i tal vegada hagi estat un dels equins que més fascinació i intriga sobre el seu rendiment han creat. Era un cavall de sang blava, fill de Florida Pro i Manero’s Pride, filla a la vegada del racejador Star’s Pride. Cal dir al respecte que Brixon de France tenia un gran parescut físic a la seva padrina, que apart de Mersant tengué 13 fills entre els que destaquen Count’s Pride i Malibú Hanover que foren exitosos sementals a Escandinàvia. 

A nivell esportiu fou més bé modest, malgrat intermitentment en les seves aparicions al Municipal deixà entreveure detalls de la seva qualitat. 

Mersant Hanover amb Joan Toni Riera el 1988 al Muncipal (Foto: Revista Trot)

 

Nasqué el 17 d’abril del 1983 als Estats Units, s’alimentà de pollí a les praderies de Bluegrass de Kentucky (menjar de campions). A l’any, ja com a yearling, fou aregat pel reconegut preparador John Simpson Jr’s (famòs per ser el mentor de Sugarcane Hanover). Posteriorment va ser venut a una de les subhastes més prestigioses dels States com era la de Harrisburg. Fou els que els yanquis anomenen un “pricey yearling” el que vol dir que se’n pagaren bastants dels grossos per ell. Adquirit per una societat formada per Hugh Grant Jr i Hanley Dawson Jr, seguí sota l’entrenament de Simpson.

Fille de France. Egua clàssica durant la dècada del 80. Mare de Brixon de France (Foto: Revista Trot) 

 

Als 2 anys començaren les decepcions! Es qualificà a la famosa Red Mile amb un temps molt modest de 2:04 sobre la milla (reducció quilomètrica d’1,17)  i als 3 anys la seva millor marca fou encara inferior 2:05. Velocitats que aquí l’haurien convertit en un campió, però del tot insuficients per competir amb cert nivell a l’altre costat del l’Atlàntic. Per aquells temps (1986) ja havia estat venut a uns propietaris canadencs que igualment, sense èxit, el provaren al Ben White Raceway d’Ontario.  El que havia estat un producte cotitzat, ja era un autèntic outsider. En aquest moment entre en escena Jan Tunow.

Tunow arribà a Mallorca a principis del 70. Existeix la creença que havia vengut acompanyat per Jens Ipsen, quan realitat a Dinamarca no es coneixien personalment. Tunow importà cavalls com Tuan i Vesdijen, s’establí a Son Pardo on ràpidament es convertí en un jockey popular i que despertà les màximes simpaties entre l’afició. S’ha de dir que en aquells moments la premsa danesa posava en entredit el destí dels cavalls, que una vegada acabada la vida esportiva, eren enviats a Balears. En aquest sentit, en nombrosos articles periodístics es dubtava del tractament que rebrien, inclús qualificava de “salvatges” els cavallistes mallorquins. Tot en un moment en els qual l’Espanya franquista estava a anys llum del que era l’estat del benestar nòrdic.   

Mesos després, la Reial Societat Hípica de Mallorca publicava en el seu butlletí una sanció exemplar contra Tunow acusant-lo d’haver falsificat la documentació de dos cavalls importants per ell. El càstig fou considerat desproporcionat per la majoria d’aficionats mallorquins i més d’un la considerà una venjança personal. Sorprenentment Jan l’acceptà i barc i bolic tornà a Dinamarca. Sempre mantingué contactes a Mallorca i fins ben entrats els 90 seguiren arribant cavalls seus a l’illa. No cal dir que Mersant fou un d’ells! Primer l’exportà a Dinamarca, on corré algunes carreres marcant 1,18 com a millor velocitat, i al 1988 arribà a Mallorca sent adquirit per la quadra Alorda que comptava amb Pedro Milta com a preparador. 

A l’illa ràpidament mostra detalls de qualitat en base a la seva punta de velocitat que s’alternaven amb desmuntades freqüents. Només dos mestres com foren Julià Arnau i Joan Toni Riera aconseguiren guiar-lo amb èxit a la línia d’arribada. Va córrer fins el 1990, quan fou retirat per exercir de semental. Com deia el Dr Bujosa era una poc “pájaro”.

Brixon de France amb Biel Pou, un dels fills més destacats de Mersant Hanover i guayador del Gran Premi Nacional del 1997 (Foto: Revista Trot)

 

Per la posteritat Mersant també deixà el guanyador del Gran Premi Manacor del 1997: Brandy Royal, que conseguí una gran victoria pulveritzant el récord de la prova d’aquell moment. En total engendrà 59 fills, 41 dels quals participaren en carrera (un percentatge excepcional). Els que més destacaren foren per mitjà del creuament amb egües de raça francesa, la seva exitosa trajectòria com a cavall pare, es veié truncada per la seva defunció al 2003.

Mersant fou, al cap i a la fi, el típic exemple de com un cavall modest pot tenir una descendència destacada. En el món de la cria de trotadors, no hi ha cap llei universal.

Aquesta web utilitza cookies pròpies pel seu correcte funcionament. Les cookies són petits arxius de text que els llocs web que visita emmagatzemen al vostre navegador. Solen contenir un lloc web i un identificador. Ajuden a millorar la seva experiència mentre navega al nostre lloc web. En fer clic al botó Acceptar, dóna consentiment a l\'ús daquestes tecnologies i el processament de les seves dades per aquests propòsits.    Configurar y més informació
Privacidad