Miquel i Guillem Martí Bibiloni (Manacor, 1978 i 1982) són dos germans i tècnics de so manacorins que fa dos anys juntaren un problema i una solució: Què no hi ha grups de rock potents a Manacor, idò en cream un!. Així, com si fossin un parell de científics victorians, van anar donant forma al ‘monstre’ fins fer nèixer (definitivament l’any 2019) Manacore, un ‘fill’ amb múltiples virtuds i la música com a fil conductor. Aquest dia de Reis s’ha llançat a Spotify ‘Perduts a un forat’ el primer disc de la banda industrial i amb tocs obscurs, que en aquesta ocasió han comptat amb la veu contundent de Joan Adrià ‘Pistola’. Podeu escoltar-los fent clic AQUÍ.
-Com i d’on surt el concepte Manacore?
– (Guillem) El projecte parteix de dues idees: una de 2013, quan vaig quedar sense grup però volia continuar fent rock. Ara pot sonar com a que no té massa a veure, però en aquells dies ens vàrem aficionar molt a les pel·lícules de zombis… crec que les hem vistes totes!, unes 300 sense exagerar. Amb això vull dir que d’aquí va sorgir el concepte i el nom. Al principi trèiem el que anomenàvem ‘hardcore shots’, peces instrumentals d’un minut on es nota molt la influència de les pelis. Fins i tot una d’aquestes peces va acabar a un videojoc anomenat Maze of the dead. L’altra idea que deia és la de 2019.
-Anem per parts, de quina manera va sorgir el nom?
– (Miquel) Prové de manera intencionada de ‘hardcore’. Teníem un amic a Barcelona que ens va ajudar en això de trobar un nom. Allà hi havia un segell discogràfic que unia el nom de la ciutat amb l’estil musical, és a dir BCore. Això ens va agradar molt i se’ns va quedar tatuat a la memòria. Així que vam pensar que si volíem fer ‘hardcore’ de Manacor, el més lògic era anomenar el projecte Manacore. Va sortir com a mig de broma… però va quedar.
-Com continua la història?
– (Guillem) La segona part és que fa dos anys, el 2019, tots dos coincidíem en que a Manacor ja no hi havia cap grup que fes rock com el d’abans, quan als anys 90 el municipi era molt prolífic en bandes i fins i tot hi havia una Mostra de Rock. A més, molt a prop d’on vivíem (i on ara hi tenen l’estudi Can Recó), a una cotxeria hi assejaven un pic per setmana els Tots Sants. Quan érem adolescents els podíem sentir des de ca nostra perfectament. En poques paraules, com que no hi havia ja cap grup així vam dir… i per què no el feim nosaltres?.
-Però sense assajos ni previsió de tocar damunt un escenari…
– (Guillem) Ja som grans. La nostra època com a músics amb bandes ja va passar. Va estar molt bé, però no és el que volem fer ara.
-Està clar que les veus són de Joan Adrià Pistola, però qui toca la resta d’instruments?
– (Miquel) El 90% els toca el meu germà Guillem i jo m’he encarregat més de la part de sintetitzadors i de la producció.
-Com definiríeu el so de Manacore com a projecte de 2019-2021?
– (Miquel) Ens feia ganes que les cançons tenguessin una estructura melòdica. Una vegada varem tenir les estructures més o menys definides, vàrem cridar en Joan Pistola perquè vengués a pegar crits a damunt [rialles]. Volíem combinar i crec que per exemple la cançó Agonia ho reflexe bastant bé: crits amb melodies. A més s’ha de dir que ens agradava que el disc sonés molt manacorí també en la pronunciació i en l’ús intencionat de l’article salat. Volíem que li agradés a la gent, que fos menjívol. També és pot definir com un disc conceptual i negre… amb un toc ‘emo’.
-Amb ingredients sonors típics de videojoc, pot ser?
– (Miquel) L’electrònica s’hi ha anat ficant de manera natural, i creim que es pot veure en moltes cançons, és cert. Teníem bases electròniques que es varen acabar de completar aquí. Sí, jo personalment estic influit per Mike Gordon, el creador de músiques de videojocs com ‘Doom’. Aquesta combinació amb sons industrials acaba de completar la base de Manacore.
– (Guillem) Anam cap aquí, és cert. Vull dir que el que pretenem a mitjan plaç és fer música ambiental per a videojocs, crear loops intercal·lant intensitats i emocions perquè no es notin els bots. Un instrumental fluïd, ara tranquil, ara violent. El que es coneix com a música adaptativa.
El que pretenem si podem es acabar fent música adaptativa per a videojocs
-Però quines són les influències originals de bandes de joventut?
– (Miquel) La més primària és el grunge de Nirvana, dels anys 90. Sons obscurs del new metal, amb tocs d’Alice in Chains o Marilyn Manson.
-Com vareu decidir quantes cançons entraven al disc?
– (Guillem) Dotze cançons és un gran número. En teníem nou, però n’hi havia tres més a mig fer i les acabàrem.
-En temps de pandèmia?
– (Guillem) No volem parlar massa d’aquest tema [somriuen], encara que és ben cert que el confinament va accelerar el procés. Però insistim en que les lletres o l’obscuritat del disc no estan directament relacionades amb la crisi sanitària del coronavirus.
-Ja preparau coses per un segon treball?
– (Guillem) Com hem dit Manacore és un projecte més que un grup… no crec que tornem a fer un altre disc amb melodies. Pot ser sí alguna cançó solta i en un format que no serà el CD. Per cert cal dir que totes les cançons del disc ja es podran escoltar de forma gratuïta a partir del dia 6 de gener, com a regal de Reis.
Les cançons ja estan disponibles a plataformes digitals con Spotify
-Quantes còpies en cd heu distribuït i què ha costat tot el procés?
– (Miquel) Hem tret dues tirades de 300 còpies, que hem repartit per distints establiments de Mallorca relacionats amb la música o el còmic, per exemple. El cost ha estat zero. Vull dir que totes les hores de composició i gravació no les comptam perquè l’estudi és nostre. Tampoc la producció o les hores infinites de mescla… Ha estat autoproduït, és cert, però perquè els dos som tècnics de so. Si haguéssim hagut de pagar totes les hores que hi hem fet feina, hagués estat gros!.
-A quin mercat va dirigida la música de Manacore?
– (Miquel) És un producte que pot tenir mercat dins els Països Catalans diríem. Però per a nosaltres no és un tema d’èxit en quant a que no hi cercam guanyar doblers, sino que volem que la gent escolti la nostra música.
– (Guillem) Els resultats de crítica han estat molt bons. No coneixem de moment a ningú que no li hagi agradat. A més tothom tria una cançó diferent com a preferida, cosa que ens fa il·lusió perquè vol dir que el disc ha quedat ben equilibat, sona bé i està ben fet.
Les lletres estan el suficientment obertes perquè cadascú pugui fer la seva història
-Els videoclips completen perfectament les cançons, n’hi haurà un per a cada tema? Com estan fets?
– (Miquel) És el que volem. De moment en tenim un altre de ja fet a la gelera, a punt per sortir. Estan fets amb el programa Ripper, que és el que també hem fet servir per editar el disc. Té opcions de vídeo molt interessants que hem anat explorant, mesclant plànols i llibreries, incloent-hi la lletra de les cançons.
-Cada cançó és una història?
– (Miquel) La majoria de les lletres, escrites per Joan Pistola, tenen sentit. Però també és cert que estan lo suficientment obertes perquè cadascú es pugui fer la seva història.
-Dos anys de feina són molts. Cansats o encara il·lusionats?
– (Guillem) No mos hem cansat gens encara. De fet ho xerràvem l’altra dia. Ens ha agradat molt el procés i encara hi feim feina de qualque manera, promocionant i acabant videoclips. Al final Manacore continuarà d’una manera o una altra.
Cercador d’històries. Redactor durant més d’una dècada a la delegació de Manacor de Diario de Mallorca