Què fa d’una casa un lloc eficient energèticament parlant?. Què es té en compte a l’hora de parlar d’aquesta autosuficiència i en què s’hauria d’evolucionar?. En parlam amb l’arquitecte manacorí Llorenç Brunet. Aquestes són algunes de les seves reflexions al respecte. “Les condicions mínimes que l’estat espanyol encara puntua molt a l’hora de considerar una vivenda com a eficient, és un sistema actiu de calefacció, molt més que tota la feina que es pugui fer amb l’aïllament”.
Una cosa que no passa a la resta d’Europa, on l’anomenada ‘Passive House’ és el que prima en aquest sentit. Aquella casa que regula mitjançant una serie de trets definitoris, basats en la potència real, la incidència del sol en els edificis durant tot l’any i el control d’aquests aportació d’energia per radiació. “El nivell d’aïllament, massa tèrmica també és molt superior”. Els edificis haurien d’utilitzar materials per retenir l’energia natural. Sense importar el clima”. També es valora, per exemple, la capacitat de resistir: “puja molt el nivell d’eficiència d’un edifici quan controles al 100% l’aire, quan no hi ha filtracions per enlloc (una renovació de l’aire similar a la climatització d’un cotxe) per regenerar l’aire amb control de caudal”. Una casa aquí en comparación amb una de l’Europa central és que és necessita una eficiència d’entre 40-50 watts per metre quadrat, quan no hauria de superar els 15 watts/m2.
Canviar això és relativament senzill a una vivenda de nova construcció, però es complica bastant quan es tracta d’una rehabilitació, quan gairebé no en queda d’altra que “quedar-se amb l’esquelet i començar des de zero”. La idea és més llevar-li la humitat i col·locar-hi mini fangoils per l’estiu, que per una zona de la mediterrània com la nostra hauria de ser suficient”. El sistema espanyol diu tradicionalmente que has de renovar l’aire: però es perd molta energia. En canvi en un sistema mecànic de control no hi ha fugues. “Cal aprendre a regular la màquina que és un edifici”.
Els projectes constructius avui en dia ha de tenir en compte diversos estadis: el disseny estètic, que estigui ben implantat a la trama urbana. La orientació cap el sud-est, protegit dels vents de xaloc, migjorn i tramuntana, per rebre la fresca els mesos d’estiu i la protecció del nord a l’hivern. També és important la seva ‘pell’ i que la zona acristalada perquè rebi radiació però també protegeixi. “La tecnologia associada als vidres i les finestres ha millorat molt, ara compten amb molta més resistència tèrmica, el doble d’eficiència que fa tan sols uns anys”. S’han de tenir coneixements per fer-ho ben fet.
I per acabar tenir el compte la salubritat, la petjada ecològica. Que els materials siguin suficientment naturals. Que també ens demanem d’on provenen els materials, saber que és millor l’argila cuita o la grava i no anar a cercar materials més costosos que els estàndars. Fibra, derivats de la fusta, calç (la de Mallorca és dolenta), llanes, material d’animals o posidònia seca poden ser bones solucions.
“Perquè tot això es converteixi en una estratègia efectiva que marqui una norma a seguir, s’ha de tenir un govern o un Ajuntament molt potent, només a l’abast de les grans ciutats. Els canvis en municipis petits han de ser individuals. Les administracions no solen tenir sostenibilitat econòmica per fer-ho”.
