La Torre Rubí, construïda a principis del segle XX és tot un referent arquitectònic i una talaia privilegiada per veure tota la ciutat
Si Manacor té un lloc que combina perfectament el sentiment espiritual amb la representació social de pertinença a un poble, aquest és el campanar. Construït com a part del nou temple neogòtic ideat dins el segle XIX i conclòs a principis del XX (tot i que queden molts elements per rematar encara avui), la seva silueta de gairebé 80 metres d’altitud (la segona construcció més alta de les illes només darrere de les xemeneies de la vella central tèrmica d’Alcúdia) segueix imposant respecte es miri per on es miri. Així i tot, transcorreguts més de cent anys, encara continua tenint un compte pendent amb els seus ciutadans: l’accés civil i normalitzat al seu interior. Un deute que podria quedar resolt ben aviat.
La també coneguda com a Torre Rubí, nom que rep pel rector que va idear el projecte de substitució de l’antiga església barroca per una altra de grans dimensions, el seu accés des del carrer segueix tancat i cal entrar dins la sagristia per poder endinsar-se a la base, un quadrat gairebé perfecte on començaria la visita: “Aquí, davall les escales de pujada es col·locarien els elements religiosos que encara conservam de l’antiga construcció”, explica el vicari parroquial dels Dolors, Marc Capó, entre les quals hi ha l’estructura de fusta de la campana, el seu batall i altres elements primigenis. Al costat oposat s’instal·larien uns panells dissenyats per explicar la història passada i present del lloc.
“És una qüestió que ens estam plantejant de veres, però per a la qual primer hem de resoldre alguns aspectes importants”, afegeix Capó. Això significa que falta la visita pertinent de l’arquitecte del Bisbat de Mallorca, per ratificar la seguretat de la visita, la col·locació de tres xarxes de seguretat a diferents altures de la pujada o la contractació d’un guia que pugui explicar els detalls del conjunt i el patrimoni artistico-religiós.
Un arrambador de 130.000 euros
De fet fa pocs mesos van acabar uns dels treballs preceptius abans de plantejar-se les visites: rehabilitar completament el conjunt d’arrambadors escultòrics de tots els trams de l’escala, afectats per la humitat i els excrements corrosius dels coloms, que havien provocat que l’ànima de ferro de l’interior es rovellés i dilatés fins a rebentar la pedra. Un projecte de 130.000 euros realitzat a consciència, i pagat íntegrament i sense subvencions per la parròquia manacorina. El campanar, com a edificació urbana que és, també ha hagut de passar la pertinent inspecció tècnica de l’Ajuntament, de manera que la posada a punt estaria completa.
A més, l’obertura a les visites ajudaria al finançament de la parròquia: “Som conscients que seria molt beneficiós per a nosaltres, però tampoc no volem que sigui amb afany recaptatori, ni de bon tros. Pensam que és un patrimoni del poble i que com a tal ha de ser visitat, de manera que l’entrada no aniria més enllà dels 1 o 2 euros”.
Segons l’escala puja, la sensació de trepitjar per on pocs han pogut fer-ho, provoca que cada gir a l’esquerra sigui com un viatge en el temps i l’espai difícil d’explicar. Allò de l’experiència religiosa es nota a cada visió, a cada gir i la ciutat cada vegada es veu més distant, però cada vegada (curiosament) més abraçable.
Idò això. Al final de l’escala, a 242 esglaons d’alçada, la ciutat sembla més lineal i entenedora. Silenciosa. Quan acaba el tram transitable (a uns 60 metres), un entarimat de fusta sustenta la maquinària on s’alcen les cinc campanes: n’Eloi, Vicenta, n’Esperit, Vespretes i Missetes. I aquí es prepara una nova sorpresa: “Volem que aquestes obertures”, el vicari assenyala uns arcs de vistes privilegiades, “quedin més obertes; eliminar unes de les peces de marès de cadascuna i col·locar en el seu lloc un metacrilat transparent des d’on veure Manacor des de tots els angles”.
Finalment i per una escala metàl·lica de petites dimensions (no apta per a cors sensibles o afligits de vertigen), s’accedeix al pinacle. Tot un espectacle per a la vista i que acull les darreres campanes. Un espai també reformat fa tot just vint anys i que, en aquest cas, a causa del seu pas massa estret, no podria ser visitat.
