La rehabilitació de la façana contemplava una nova ‘pell’ que canviava de color segons la temperatura i el sol, o una gran pantalla de cine

Els anys seixanta i setanta van suposar un gran canvi social, econòmic i turístic per a tota Mallorca en general i per Manacor en particular. L’increment del nivell de vida va fer possible noves fites urbanístiques enfora dels hotels que anaven florint a vorera de la mar: els gratacels manacorins. Al centre de la ciutat, per exemple, són varis els ‘fills’ d’aquells temps del creixement en vertical. Un dels quals i tal vegada el més emblemàtic sigui el de Sa Bassa, el que va substituir l’antiga fonda Muntaner (de dues plantes i aspecte clàssic), per dues fileres verticals de balcons que s’enfilaren cap el cel en competència visual i espitirual amb el campanar.

Però amb els anys, aquella imatge icònica va anar degradant-se (de fet a partir de la cinquena planta per amunt hi ha molts de pisos no acabats que tan sols són el buc) i el seu aspecte va arribar a crear certa controvèrsia sobre com rehabilitar-lo perquè s’integrés millor dins l’espai històric de manera més amable. Així és com entre l’any 1999 i el 2000 l’edifici va estar a només hores de canviar la seva imatge per complet, a moments d’adaptar-se de ple dins el segle XIX. Una oportunitat perduda que incloia un nou revestiment metàl·lic, un sistema d’il·luminació exterior intel·ligent o un cinema a la fresca per una Bassa que acabava de ser empedrada i peatonalitzada.

Una oportunitat perduda que hagués donat una nova imatge pública a Sa Bassa

L’ideòleg d’aquell projecte tan ambiciós va ser l’arquitecte Llorenç Brunet, que va partir de l’interès del batle de Manacor en aquells moments, Miquel Riera (ALM) i de la mateixa junta de propietaris de l’edifici. “Tot estava a favor, l’Ajuntament estava molt interessat en que pogués sortir endavant i que tot plegat donés una nova imatge a Sa Bassa. Era un canvi molt ambiciós que va estar a no res de fer-se realitat”.

El pas dels anys i el pobre manteniment del gratacels ‘Muntaner’ havia fet que durant els darrers anys haguessin caigut enmig de la plaça troços de peces de l’aplacat de pedra que conformava la façana, amb el consegüent perill pels cotxes i vianants que hi passaven seguit seguit d’una banda a una altra. Això, afegit que a mitjans dels anys 90 es va activar l’anomenat Pla Mirall, que entre d’altres coses va suposar l’adoquinat del centre històric, va acabar de crear un front comú per a la reforma visual de l’edificació.

“Es tractava de fer-li un vestit a mida, pensant sempre en el bon ús que se li podia donar a un edifici de tantes plantes i al que cap llogater o propietari de més amunt de cinquè o sisè pis s’atrevia a sortir al balcó per por al vent qui hi bufa en aquell triangle de carrers”, recorda Brunet, que desglosa les passes que es volien donar una vegada la regidoria d’Urbanisme municipal donés el sí definitiu.

“S’havia projectat una ‘pell’ de perfils metàl·lics amb uns tubs fins de fibra òptica que li donaven un perfil vertical de gratacels modern”. Així, pels costats d’aquestes plaques de metall pintades en blanc i groc, els perfils de fibra estarien connectats a un termòmetre climàtic, el que els hagués fet canviar de color depenent de la temperatura i la radiació solar que rebessin a cada moment del dia. “El cost d’aquesta tecnologia intel·ligent era molt baix i en canvi donava una aspecte completament distint a l’edifici i a Sa Bassa sencera”, argumenta Brunet.

Els perfils de fibra anaven connectats a un termòmetre, el que els hagués fet canviar de color l’edifici depenent de la temperatura i la radiació solar

Abaix, a l’entresol, on avui en dia hi ha una agència de màrqueting digital i l’anomenada ‘pantalla de sa Bassa’, el projecte contemplava un gran panell blanc de l’amplada de tota la façana. Una pantalla de grans dimensions a l’aire lliure pensada perquè, amb el bon temps, pogués servir per projectar-hi pel·lícules. De fet, com dèiem, el Pla Mirall havia finançat la peatonalització de la plaça dos anys abans… així que era com a fet aposta. Un cinema a la fresca amb tota la plaça com a espectadors. “Hagués estat una gran millora de tot l’espai públic, no hi ha cap dubte. El projecte de fet estava aprovat, però com sol passar un veïnat s’hi va oposar…”

Una ‘intoxicació’ que va tenir l’excusa perfecta en el pressupost de la intervenció: 150.000 euros per les obres i 150.000 euros més pel sistema de bastides necessàries per arribar a totes les plantes. Un preu gens excessiu per a la rehabilitació proposada… però que finalment va anar influïnt en la resta que hi estaven d’acord quan els papers ja eren damunt la taula. Poc temps després l’edifici va ser simplement repintat.