Damià Duran
Era de la terra i per a la terra. Explorador del món de les nostres coses, recorria la saviesa dels llibres antics, i allò que era inert, tossudament entotsolat i glaçat en una ditada de tinta envellida, a vegades sobre un paper ja arnat, entrava als seus ulls intel·ligents, i esdevenia troballa.
A ell li agradava entrar dins la dimensió de la realitat ignota si bé propera dels arxius. En l’Arxiu del Regne de Mallorca i, sobretot a l’Arxiu Municipal de Manacor, s’hi passà moltes d’hores. Altres exploren les emocions humanes i les converteixen en ficció humanitzada. En Sebastià bastia una nova realitat, la llegible i que ferma els llaços de la nostra personalitat col·lectiva. I després de conèixer-la, l’ordenava per tal de servir-la al lector en forma de llibre. I n’escrigué, amb col·laboració o tot sol, devers una desena de llibres. Una pila de treballs encantadors que portaven la llum inèdita del que som, fidels al recorregut que l’autor féu dins la història no narrada de Manacor. Heus ací un trescador ansiós d’aclarir l’obscuritat, de debanar la troca de símbols estranys, sovint difícils d’interpretar.
Ha mort massa jove, però ningú podrà negar la seva vàlua personal, la de l’home tranquil, d’aquell que se sent empès per l’oratge del cercador. Abans d’arribar al port des d’on el seu cos li demanava embarcar cap a l’infinit, indagava els molins de vent, aquells que rodaren tant, que mogueren les moles per a fer farina. I, val a dir-ho, la informació obtinguda, prèvia insistència del seu esperit trobador, fou abundant, fins al punt que em digué: “Ja em basta, en tenc prou”.
El seu tarannà era vocacional, no li’n calien massa reconeixements perquè les belles coses que li sortien a camí, nodrien el seu esperit i li eixamplaven la mirada. Tot un goig, el millor, perquè allò ja deixava de ser secret i enredat, botava a la claror científica.
Era feiner i un bon administrador de les seves energies. Mentre treballava a una entitat financera, féu la tesi doctoral. Un estudi sobre les afanyades perleres i que titulà, res més ben dit: ‘La indústria de les perles a Manacor (1902-2002)’, una aportació, una fita, un talent, que publicà el 2009. El gegant cultural, però (més de 600 pàgines), fou ‘Manacor viu (Persones, poble i propietats (segles XVI-XX)’.
Tenim la convicció, a més, que encara ets aquí, entre nosaltres. Els teus llibres són el principal ressò de la teva ànima. Gràcies, amic.