Coke Riobóo (Madrid, 1970) ha duit la tècnica tradicional del ‘stop motion’ a un altre nivell. I és que a més de ser l’exponent nacional més gran en aquesta tècnica d’animació foto a foto (Goya al millor curtmetratge el 2006 per ‘El viaje de Said’), els seus curtmetratges destil·len imaginació i ironia. Responsable també d’anuncis, videoclips i cortinetes comercials que l’ajuden a finançar els seus projectes més personals, aquest dissabte i diumenge impartirà un original taller a Manacor per ensenyar la tècnica a través de figuretes de robots japonesos. Tota una experiència organitzada pel sempre actiu Cinemaclub 39 Escalons.

-Com i quan va aprendre a animar en ‘stop motion’?

Va ser tota una carambola, perquè jo en realitat som músic. És veritat que des de petit sempre m’ha interessat la faceta artística, dibuixava còmics, pintava quadres, el disseny, modelar amb plastilina etc… encara que no va ser fins als 30 anys quan un estiu no vam poder sortir a tocar amb l’orquestra i em vaig quedar a l’atur, a casa i sense res què fer, que vaig començar de veres. Així que vaig agafar una càmera, una mica de plastilina i vaig estar tres mesos treballant sense aturar en figures i decorats. Ja no vaig poder parar. Poc després em vaig juntar amb el meu cosí Sergio Catá per fer un curt a mitges en ‘stop motion’ i seguint un guió molt gamberro que es va titular ‘La telespectadora’, amb el què vàrem aconseguir guanyar diversos premis.

-Aquí ja ho va veure clar

Aquí em vaig adonar que m’ho passava millor així que de músic. Després, poc a poc, vaig anar fent coses de publicitat, un concurs per a la web de Canal plus… Fins que va arribar ‘El viaje de Said’, el 2006, amb què vaig guanyar el Goya al millor curtmetratge d’animació.

-Ha pensat a llançar-se al món del llargmetratge?

Tingui en compte que cada curtmetratge de 10 o 15 minuts em duu entre tres i quatre anys de feina, així que imagini’s el que seria un llarg. A més, les meves històries solen basar-se en idees que no tenen un recorregut molt més gran que aquest quant a durada. A Espanya, les pel·lícules d’animació per a un públic adult no solen tenir gaire bona distribució… i en ‘stop motion’ encara menys. I les que en tenen no solen aguantar ni dues setmanes en exhibició. Les úniques que recordo que s’hagin ‘salvat’ en els darrers anys potser siguin ‘Arrugas’ o ‘Un buen día para morir’.

-És molt diferent animar un personatge de plastilina o una figureta de plàstic?

La diferència és brutal, sobretot en la manera de treballar el moviment. També si és amb persones reals o amb arena damunt vidre, que és una altra tècnica que he fet servir. Tot i que tot sigui ‘stop motion’ són formes molt diferents de treballar. A mi personalment m’agrada anar provant, fer coses noves com a la segona part de ‘Made in Spain’ (‘Mad in Xpain’) o ‘El ruido del mundo’, on vaig utilitzar una tècnica molt costosa, no quant a pressupost sinó a esforç personal de treball .

-Els paisatges o edificis també són seus?

Així és. A més de fer i animar les figures faig els decorats… de fet és el que m’agrada més, construir les maquetes, el volum, els cotxes, l’atrezzo. En realitat crec que el que som és modelista.

-Quant d’important és l’humor en allò que fa?

L’humor és importantíssim. És la clau d’entrada per explicar històries potents, encara que siguin doloroses o tractin temes polítics. En el cas de ‘El viaje de Said’ té un to més de conte o que a ‘El ruido del mundo’ n’hi hagi menys perquè és una història massa tremenda. Però en els altres curtmetratges, malgrat que els temes de fons siguin espinosos, les situacions, veure les figuretes botant… crea una sensació de relaxació a l’espectador que aprofito per entrar ‘a traïció’.

-Quins serien els seus referents en el món del ‘stop motion’?

Per mi el txec Jan Svankmajer és el gran pope, ja des dels anys 70 i 80. Tota aquesta animació d’Europa de l’est, amb la seva aparença tan peculiar, era molt atraient. Després hi ha els treballs de Laika Studio, o ja més a nivell tècnic els d’Aardman Animations.

-No el tempta la possibilitat de treballar per a un estudi… o això li restaria llibertat?

Jo som autodidacta, no tenc formació com a animador clàssic, així que no sé si acabaria d’encaixar en allò que un estudi vol. Suposo que tenc mancances que supleixo d’altres maneres. Al mateix temps això fa que sigui més lliure i que pugui emprendre els projectes que em vénen de gust. Com que els produeix la meva dona i sempre crid a col·legues i amics per treballar amb mi, això em dóna una llibertat absoluta per animar… encara que com li deia sempre siguin projectes de poc pressupost i que no donen doblers per viure.

-I d’on treu aquests doblers per finançar-se?

De la publicitat, dels anuncis que faig per a empreses i que m’ajuden a guanyar en hores el que normalment guanyaria en un mes. Això, els tallers i cursos que imparteixo i el treball dur, són el que em permeten viure’n.

-Vostè ha impartit tallers per tot el món. La reacció emocional d’aquesta manera d’animar sol ser la mateixa encara que les cultures siguin diferents?

Els meus dos darrers curtmetratges, per exemple, han estat un èxit en països tan dispars com la Xina o Romania. Penso que allò absurd, les convencions socials o posar en situacions una mica ridícules als personatges, unit al que li deia del moviment tan peculiar de les figures en ‘stop motion’, fan que sigui una experiència sorprenent i simpàtica que pot ser compresa per tot el món, encara que faci referència a localismes com els tòpics espanyols en el cas de ‘Made in Spain’.

-No hi ha trucs visuals com els d’abans?

Diguem que directors com Guillermo del Toro els han estat incorporant cada vegada més a les seves pel·lícules. I crec que és perquè encara que els efectes digitals s’han abaratit molt, de vegades l’ull arriba a cansar-se de la mateixa estètica perfecta. Molts dels trucs i efectes del fotograma a fotograma dels anys vuitanta, les miniatures al·lucinants o els monstres de làtex, per a mi segueixen sent més creïbles que moltes dels 80.000 bitxets que es poden fer avui per ordinador. Evidentment el secret és saber combinar-los.

-Com li va el paper de professor?

M’encanta ensenyar animació. Avui dia amb un telèfon mòbil, un flexo i un trípode de quatre euros, a més d’enginy, paciència i alguns tutorials, ja es pot obtenir una bona animació en 4K o HD per poder començar a explicar històries.

 

És la primera vegada que impartiré aquest taller a nivell mundial… i serà a Manacor

 

-Aquest cap de setmana ve a Manacor per ensenyar a animar a partir de figures de robots japonesos… Sona a alguna cosa realment extraordinària

És la primera vegada que impartiré aquest taller a nivell mundial, i crec que no s’ha fet res de semblant mai a Espanya. És un univers sorprenent. Són molt últils per començar a animar, perquè són figures molt articulades i que en ser de plàstic pesen molt poquet, cosa que fa que puguin ser fotografiades en moltes posicions diferents.

-Veig que li agraden molt… Què es trobaran els alumnes del taller organitzat pel Cinemaclub 39 Escalons aquest dissabte i diumenge?

No fumo, ni bec. El meu vici i on em gast de veres la pasta és en aquests robots! [rialles]. En realitat són molt barats i per muntar-los no cal ni cola. El dissabte, primer dia del taller, ensenyaré a armar-los i després, durant tot el diumenge passarem a animar. Els ensenyaré trucs per il·luminar, les posicions o el ritme.

-A quina velocitat se sol animar en ‘stop motion’?

Normalment s’anima a 12 posicions per segon i els programes informàtics solen repetir el procés dues vegades, de manera que queda a 24 fotos per segon (la velocitat tradicional del cinema). També es pot fer a 8 o a 24 posicions per segon directament; tot depèn de les habilitats.