Joan Millaret i Valls
Agustí Villaronga estrena als cinemes ‘El ventre del mar’, adaptació de la novel·la ‘Océano mar’ d’Alessandro Baricco. Una història terrible de supervivència que enllaça la tragèdia dels nàufrags del segle XIX immortalitzats pel pintor francès Théodore Géricault a ‘El rai de La Medusa’ amb el drama dels nàufrags actuals del Mediterrani. Un film valent i arriscat rodat amb els condicionants del desconfinament durant l’any de la pandèmia, al Sindicat de Felanitx. Una impressionant pel·lícula que ha triomfat al Festival de Cinema Espanyol de Màlaga aconseguint el rècord de 6 premis: millor pel·lícula, millor director i millor guió per Agustí Villaronga, millor actor per Roger Casamajor, millor fotografia per Josep Maria Civit i Blai Tomàs i millor música per Marcus JGR.
-Primer de tot, enhorabona pel vostre triomf a Màlaga. Guanyar sis premis és tot un rècord. Suposo que estau molt contents?
Sí que va ser un rècord. Ens van dir que no havia passat mai en el festival. Normalment no passa. En un festival, acostumen a anar més distribuïts els premis. Ens van donar una alegria enorme, perquè, a més, era compartida. El músic, el productor, l’actor, jo mateix, estàvem molt contents. A part, facilita que la pel·lícula es doni a conèixer, perquè, clar, amb tants premis, la premsa es fa més ressò.
-La seva pel·lícula és una adaptació cinematogràfica de la novel·la ‘Océano mar’ d’Alessandro Baricco. L’escriptor ha col·laborat en el guió?
L’escriptor no ha ajudat, no ha participat en el guió. L’Alessandro Baricco el coneixia de fa molts anys, quan vàrem intentar fer una pel·lícula d’una obra seva, molt petitona, que es diu ‘Sin sangre’. Vaig anar a Roma, el vaig conèixer, vam estar parlant, i a partir d’aquí estàrem en contacte per fer coses junts. A més, precisament, d”El ventre del mar’ jo n’havia fet una versió teatral que no va arribar a ser.
-Com a recreació d’un fet històric, a part de la novel·la, heu consultat més bibliografia, us heu documentat més?
Ja partim d’una base, el que relata Alessandro Baricco a la seva novel·la. I és un fet conegut perquè hi ha un quadre de Théodore Géricault, que es diu ‘El rai de La Medusa’, quadre bastant conegut del naixement del romanticisme. Sigui com sigui, a part d’això, hem llegit molt, ja que el mateix protagonista, en Savigny, que és l’oficial metge, que va ser un dels supervivents, va fer un diari, que està publicat, que es diu ‘Viaje al Senegal’. També hi ha llibres escrits sobre aquest fet perquè va ser un fet, una mica, com el cas Dreyfuss, ja que va ser com una taca negra en la marina francesa. Va ser una història de supervivència terrible.
-El famós quadre de Géricault li ha servit d’inspiració pel que fa a la disposició dels personatges o la composició de grup?
Miri, hi ha un moment concret que sí. A mi el quadre em serveix d’inspiració, clar, quan el miro, pràcticament et dona alguna cosa. Però també vaig lligar moltes coses de Géricault, que era una persona aficionada, diguem-ne, a entrar dins el dipòsit de cadàvers i pintar els cadàvers. Era una persona un poquet tocada en aquest sentit. Hi ha un moment concret, en el que es representa com una tempesta, que vàrem fer com una abstracció i aquesta abstracció és molt semblant al que és el quadre, la mateixa disposició dels personatges.
-La pel·lícula combina color i blanc i negre, però deixa la sensació que és una pel·lícula en blanc i negre. Quina funcionalitat expressiva volia donar al tractament en blanc i negre?
És curiós per una pel·lícula on el blanc i negre només és el 40%, però clar, el que hi ha de color és un color tan esvaït, que acabes dient que és una pel·lícula en blanc i negre. Utilitzar el blanc i negre crec que anava bé per entroncar-ho amb l’actualitat, amb el que passa avui en dia a la Mediterrània, amb tot el tema de la immigració. El blanc i negre li donava un poc com aquesta idea de cosa més real. Però també et diria que ens ha agradat molt investigar sobre el blanc i negre. Amb Josep Maria Civit i en Blai Tomàs, que eren els fotògrafs, vàrem decidir treballar tota la part de nit amb infrarojos.
-Es força evident que en el film aporta una lectura actual enllaçant els drames dels nàufrags històrics de ‘La Medusa’ amb els nàufrags moderns del Mediterrani, no?
Sí. Evident. Quan escrivia el guió, vaig dir “Cony!”. En un principi, no havia pensat aquest paral·lelisme, però és que és obvi. Tota l’estona em venia al cap. També m’agrada una mica fer-ho més pròxim a la gent. En lloc de parlar d’una cosa que va passar fa dos-cents anys, a les costes de Mauritània, ja que queda molt lluny. Però si veus una referència al que està passant avui en dia, jo trobo que impliques una més a l’espectador d’ara.
-Es parla de la fam, la gana, la mort, l’horror, la desesperació, la follia, els ofegaments. És un relat paroxístic, de sensacions molt accentuades, no?
Molt extremes. És veritat. És que estam parlant d’una història de supervivència. No de supervivència d’una persona sola que es queda aïllada, en un rai, o queda aïllada en una illa deserta. No és una persona, són moltes persones. I quan la teva vida es converteix en supervivència, la supervivència acaba enfrontant-te a l’altre, la supervivència acaba sent tu contra jo. Aquest rai es converteix com un ring en el qual s’estableix una guerra i, com sempre, hi haurà els d’amunt i els de baix, com passa a la societat, no?
-En aquest relat de supervivència grupal on s’estableix una relació de poder, els de dalt i els de baix com bé diu, això es veu ben reflectit en les diferències entre l’oficial metge, Savigny (Roger Casamajor), i el mariner de color, Thomas (Oscar Kapoya), no?
Exactament, són els dos personatges. En realitat diuen el mateix però des de punts completament diferents. Un, és una persona molt humana. I el cas de Savigny és més complex, és com un dolent de manual, però en realitat és una persona que assumeix les funcions de capità. Allà dintre, que tot és un desastre, ell assumeix les funcions de líder, de pensar: “Tota aquesta gent ja no sobreviurà, millor intentar salvar els que quedin.” Això em recordava una història que es contava al principi de la pandèmia, en els hospitals, on arribava molta gent malalta i hi havia pocs respiradors. I s’havia de triar.
-La pel·lícula té un component al·legòric, no? Ho dic perquè, a part d’estar rodada durant el confinament, vostè mateix evoca el drama de la vida i la mort als hospitals durant la pandèmia?
No tan al·legòrica com la gent li vol posar. Rodada efectivament durant la pandèmia, però es va rodar en el moment no confinat. Si el confinament es va acabar el març-abril, a començaments d’agost estàvem rodant. Ara, pensant en la pandèmia, en general, no ho veig tant en paral·lel. A la pandèmia no lluitàvem els uns contra els altres, a la pandèmia hi havia una cosa de sortir-se endavant, quasi col·lectivament. Ara, durant la pandèmia, coses que veus, com no enviar vacunes als països pobres, no tenim com agafar-ho per cap lloc.
-Hi ha un element de posada en escena evident que és una teatralitat gens dissimulada, no? El mateix rai ja sembla en si mateix un escenari
Com jo ja havia fet una adaptació teatral, la cosa teatral ja estava incorporada d’alguna manera. Miri, no ens podíem posar en una barca durant ics setmanes, això és complicadíssim, rodar en el mar, haguera estat un infern. La construcció d’un rai evoca com un passat imaginari, per això surt també com una fàbrica. Això et permetia fer una posada en escena molt teatral, però que ajuda en el relat de la pel·lícula, que no et despista, m’enten? T’ajuda i de l’altra manera no ho haguérem pogut fer. En conseqüència, abraces un defecte com si fos una virtut. Quelcom així.
-La pel·lícula té un component de risc elevat, en el sentit que hi ha un encavalcament de formats, des de l’històric, al documental, al teatral, pel·lícula de supervivència. Què li sembla?
És que és totalment així. Quan narres una història, ho fas de principi a final, i jo dic “això no es pot fer.” Es necessita saber com comença, per què va passar i com acaba, m’enten?, i a partir d’aquí, el sistema de contar-ho, en lloc de ser lineal, d’una manera convencional, està explicat amb la complicitat de pensament de cada una d’aquestes dues persones, Savigny i Thomas. Tot això es fa com per alimentar el relat. Però el relat no es perd mai l’orde que té. El que canvia és l’enfocament des d’on ho expliques.
-De fet, és un relat intemporal, el fet dels nàufrags es repeteix al llarg del temps, no?
Exacte. De fet és això. No parlava d’una època concreta, parlo d’un fet generalitzat. I és una cosa que es repeteix a la vora nostre i amb unes conseqüències polítiques tremendes, inabastables, inabordables, que hi ha un gran problema i socialment també deixa molt a desitjar la poca empatia que tenim uns amb els altres, i com ens costa posar-se en la pell dels altres.
