Un orgue, una restauració… i un dimoni

Dos mesos després de començar, la restauradora Maria del Mar Riera, ha conclòs les feines de rehabilitació de les pintures i talles de fusta de l’orgue del Convent

 

Hi ha tantes formes d’acostar-se a una religió com maneres de salvar una ànima. Al segle XVII, moment en que es creu que es va dissenyar (i construir) l’orgue de l’església del Convent de Manacor, la música era una de les vies més adequades per fer-ho, una espècie de passaport de la terra al cel per la qual no calia estar massa preparat intel·lectualment (per escoltar-la, no per tocar-la) i que en qüestió de minuts acollia, en aquells temps a tothom, qui acudís a la sessió litúrgica.

Per això els misteris que encara hi ha darrera els tallers i les representacions artístiques que acompanyen i floreixen els tubs, el ‘ventre’ i la carcassa del gran instrument, són un element connector quatre segles després. El vol de tornada de dalt a abaix d’una bastida, d’una rehabilitació, del silenci… i d’un dimoni. Perquè sí, aquí també hi ha un contrapès que ajuda a ponderar les coses.

“Podria ser la representació d’un animal pel que semblen unes banyes, però el fet que sigui una cara somrient i amb dents humanes fa pensar que és un dimoni”, explica Maria del Mar Riera, la restauradora que durant dos mesos ha fet feina en la restauració de les pintures i les talles de fusta de l’orgue dels Dominics.

La cara, que riu entre la malícia i la diversió, corona la part alta de l’instrument. “Hi ha distintes teories sobre el perquè de vegades s’hi col·locava un element semblant: una diu que era un element protector precisament dels mals, una altra és la que assenyala que a una obra com aquesta se li ha d’afegir alguna cosa que la faci ser imperfecta, perque la perfecció només està en Déu”, afegeix L’expert orguener belga Wilfried Praet, que encara fa feina desmuntant i afinant els tubs horitzontals.

Les referències documentals més antigues que parlen d’un orgue instal·lat a l’església de al Convent de Manacor són de el 14 d’agost de 1600, unes pistes que es van repetint al llarg de el segle XVIII. La seva construcció s’ha atribuït des de sempre a la família Caimari, encara que també hi ha notícies de com es va iniciar una recaptació per col·locar un orgue obra de Jordi Bosch, un altre famós artesà autòcton de l’època.

També se sap que l’orgue de l’Ordre de Predicadors Dominics va ser afinat i mantingut diverses vegades els anys 1873, 1875, 1884 i 1889 pel llucmajorer resident a Felanitx, Julià Munar. I que la darrera restauració coneguda fins arribar a l’actual és la que va dur a terme en dues etapes Gerhard Grenzing fa vint anys. Això pel que fa a l’instument, però les pintures han estat una altra història…

Fa un temps (2016), la comissió per a la conservació de l’orgue de Sant Vicenç Ferrer, va començar a rebre ajudes anuals del departament de Patrimoni del Consell de Mallorca per començar a actuar, uns doblers que s’han hagut d’anar completant amb altres donacions i esforços. És la pròpia Comissió la que es va posar en contacte amb Maria del Mar Riera, que havia fet feia a altres orgues i retaules eclesiàstics mallorquins. “Abans de començar hi ha hagut tot un informe previ, una diagnòsi dels materials i un estudi històrico-artístic perquè el projecte fos aprovat”.

La sorpresa desagradable

Es van prendre petites mostres que s’enviaren a un laboratori especialitzat de Madrid per determinar quantes capes i de quins materials estaven fets els marbrejats i les fustes pintades. Unes feines que foren decebadores pel que fa a la part més visible, el balcó, on hi ha les representacions pictòriques de distints instruments musicals. L’única sorpresa desagradable de tot plegat.

Resulta que fa trenta anys, quan la peça encara no havia estat declarada Bé d’Interès Cultural (BIC) i per tant susceptible de ser protegida, es va tenir la idea de repintar sense massa estudi totes les pintures damunt fusta que envolten la cadira des d’on es toca l’instrument: trompetes, un volí, una lira… tot es va pintar a damunt. Una restauració antiacadèmica per resoldre el que simplement eren petits desperfecte provocats pel temps d’unes pintures del segle XVII.

Però aquí no acaba la cosa, perquè quan Riera va intentar treure la capa superficial per veure si era possible tornar al que hi havia davall, va resultar que no hi havia absolutament res. “Les vàren gratar… o simplement van substituïr tot el plafó de fusta preexistent per un de llis o intentaren copiar les originals”. La resta de l’orgue, artísticament parlant, no ha duit problemes més enllà de petits crulls o uns quants corcs a la fusta que han estat bons d’arreglar.

El més espectacular que ara torna a lluir són els marbrejats (tècnica mitjançant la qual damunt una base que mescla cola i guix, es pinten vetes de diferents pigments naturals per aconseguir l’efecte de la pedra) i les figures zoomòrfiques recobertes amb el que s’anomena pa de plata (comú a les esglésies mallorquines), una capa fina de paper d’argent que es fixa a la fusta i que amb l’aplicació de productes damunt s’oxida fins a deixar un efecte daurat propi del pa d’or (molt més car).

 

Print Friendly, PDF & Email
Aquesta web utilitza cookies pròpies pel seu correcte funcionament. Les cookies són petits arxius de text que els llocs web que visita emmagatzemen al vostre navegador. Solen contenir un lloc web i un identificador. Ajuden a millorar la seva experiència mentre navega al nostre lloc web. En fer clic al botó Acceptar, dóna consentiment a l\'ús daquestes tecnologies i el processament de les seves dades per aquests propòsits.    Configurar y més informació
Privacidad