Carme Galmés Fons (Manacor, 1976) va estudiar arquitectura a Barcelona i imparteix classes a una escola de disseny de Palma. El seu primer curtmetratge, ‘Somni’ competeix aquest cap de setmana al Festival internacional de cinema de Valladolid (Seminci). Es projectarà els dies 24 i 26 dins ‘La noche del corto español’.
D’on va sorgir la idea per escriure ‘Somni’?
El curtmetratge està basat en una historia familiar, en unes germanes de monpare que van morir molt joves. Ha estat una forma de sanar aquest dol que ell no va poder aconseguir. És duien molt poc temps, una va morir per problemes de cor molt probablement deguts també a la guerra civil. L’altra per una periotonitis. Va ser molta pena concentrada en molt poc temps. La història es planteja com si fos somiada per monpare.
És el seu primer curtmetratge. Va ser complicat de filmar?
Partia pràcticament de zero, de no haver fet cap audiovisual. El color em semblava més complicat així que vaig decidir que fos en blanc i negre, que també ajudava al toc oníric que li volia donar. Però tot el procés ha estat progressiu, moltes coses s’han anat resolent així com sorgien i tot ha estat molt intuitiu. En definitiva és el desenvolupament d’un sentiment.
Com li va arribar aquesta oportunitat?
Va sorgir fa quatre anys del taller ‘La cuina del guionista’ (impartit per Michel Gaztambide i organitzat pel Cinemaclub 39 Escalons) i filmat poc mesos després amb l’ajuda dels propis alumnes.
Com es va decidir l’estètica de ‘Somni’?
Tenia més o menys decidits els enquadraments, basats en fotografíes antigues que hi havia per ca nostra. Així que el curt es podria definir com a una història de fotos en moviment. El fet que siguin plànols fixes fa que també hagi estat tècnicament més senzill. Està rodat en digital, en català amb subtítols.
La va sorprendre la cridada d’un festival tan potent com la ‘Seminci’?
És un premi ja per si mateix, i tot un aconteixament que surti des d’un cinemaclub modest de la perifèria rural de Mallorca. Té un mèrit ben especial.
En té pensada d’altra d’història que vulgui filmar?
Ara mateix no sé què faré. Segurament sí. És una feina complicada… al principi no estava convençuda del primer muntatge… Quan ho vaig refer una altra vegada va canviar completament, va ser quan vaig introduir les fotos antigues i la història va pegar un gir. Primer no m’atrevia a implicar-me emocionalment i això va servir perquè finalment estàs més cómoda i fins i tot introduís la meva veu en off. Esper que serveixi per transmetre aquesta emoció a altra gent.
Quin ha estat el cost?
El pressupost ha estat literalment zero euros. Un dinar. El so no va ser directe el que va fer que tampoc s’encarís. El vestuari, la casa, l’escola de s’Espinagar etc, tot ja estaba allà, ho teníem. Es tracta de fer feina amb el que tens, reaprofitar el que hi ha al teu voltant. És saber trovar dins tu com et pots expresar i mirar el teu entorn. No fan falta llocs molt llunyans. Hi ha una gran diferència entre veure i mirar. Com deia, el més especial és que s’ha fet dins el cineclub a partir del taller de guió, i que al final tots hem après damunt la marxa. Anar experimentant amb una feina que per a molts era nova.
Cercador d’històries. Redactor durant més d’una dècada a la delegació de Manacor de Diario de Mallorca