José Luis Guerin (Barcelona, 1960) és un dels directors de culte de cinema espanyol. Obres com ‘Los motivos de Berta’, ‘Tren de sombras’ o la multipremiada ‘En construcción’ són bons exemples. Aquesta setmana visita Manacor per presentar demà la seva darrera pel·lícula ‘De una isla’ i impartir un taller de cap de setmana sobre la simbologia del paisatge, organitzat pel Cinemaclub 39 Escalons i amb les inscripcions encara obertes.
Què diferencia el territori del paisatge?
Que el paisatge té un punt de vista, un enquadrament… es pot triar. El taller és una invitació molt interessant per repensar el cinema a través de la realitat del paisatge més enllà de l’acció. Es pot interpretar com a part de la natura.
Què és l’important en ell?
Cal tenir en compte què és el que veim quan miram un paisatge, de què ens parla. Hi ha una part més física de l’enquadrament, com et situes i de la manera en què interactues davant ell. Culturalment això ha anat canviant durant la història. Parlant de pintura i literatura, també hi ha projeccions nacionalistes, per exemple. L’ascensió al Mont Ventoux de Petrarca (poeta i humanista del Renaixement italià), les històries ocultes, els motius visuals impregnats de culturals. En canvi Corot (pintor Fracés de segle XIX) és més realista. Després hi ha els romàntics com Caspar David Friedrich, on el paisatge pot significar fins i tot un estat d’ànim… Al taller hi haurà d’haver síntesi, discernir quines coses estan gravitant en el cinema, en la pintura i en la literatura.
S’enquadra un paisatge per proporcions matemàtiques o per intuïció?
Poso l’exemple de Pissarro (pintor impressionista) quan havia de decidir si incloure o no les xemeneies de les fàbriques que es veien a el fons… més que una qüestió de matemàtiques importa què volem expressar. Recordo que quan vam filmar Innisfree (1990) revisitàrem els enquadraments de ‘El hombre tranquilo’ (John Ford, 1952) la pel·lícula en què es basa; amb aquesta decisió tan senzilla ja decideixes què queda dins i què va fora, la quantitat d’idees que es transmeten en una decisió tan aparentment inofensiva és enorme.
També queda paisatge defora que s’intueix idò
Transcendeix més enllà de la fotografia del cinema, efectivament. El que queda suggerit fora de focus. També hi ha el paisatge sonor, com ho mostram. És la dialèctica entre mostrar i suggerir, els paisatges de la memòria. També passa amb la literatura. En Rousseau el paisatge de la natura és la prolongació del personatge.
Com ha canviat la manera d’enquadrar ara que moltes de pel·lícules es veuen fora de la sala de cinema?
És una cosa que els cineastes sempre hem envejat dels pintors. El pintor tria una escala segons el que vulgui expressar. Un quadre petitet té una altra semàntica diferent de la que expressa un altre de majors dimensions. Al cinema no podem fer-ho. Fins ara es podia jugar amb la fotoquímica i el format de la pel·lícula en 16, 35 o 70 mil·límetres, de menys a més nitidesa. Avui dia és cert que la localització cada vegada té menys a veure. Tot això s’ha informatitzat. Els directors ara trien un enquadrament híbrid perquè, si els ho amputen amb el canvi de format, quedi a dins allò essencial. Un altre problema és que a mi m’agrada molt filmar la foscor, quan les coses s’intueixen. Ara és impossible perquè això suposa que pots arribar a veure’t reflectit a la pantalla de l’ordinador o del mòbil. És un canvi que ho sento hostil i del què prefereixo no ser molt conscient.
És necessari ser expert o tenir certa experiència per assistir al seu taller de Manacor?
No, qualsevol pot venir si té curiositat per les coses. No és un taller per erudits, qualsevol que hagi sentit alguna cosa pel paisatge, que crec que és una vivència comuna a tots, pot gaudir-lo. A més no m’agrada anar amb plans molt tancats, som molt permeable als suggeriments, així que serà molt interessant.
Demà dijous al teatre municipal també projecta el seu últim film ‘De una isla’. En què es basa?
Neix com un encàrrec de la Fundació Lanzarote, que conserva el fons de César Manrique. Coincidint amb el centenari del seu naixement em van convidar a fer una pel·lícula. El pensament que tenia Manrique sobre el paisatge suposa el substrat de la seva obra. ‘De una isla’ és un poema visual.
Connecta doncs amb la idea d’el paisatge…
A més de construir carreteres César Manrique va reivindicar el paisatge de Lanzarote, que és la més àrida de les Canàries, per cercar-hi altres formes de bellesa. Va dissenyar accessos a punts on crear miradors, per descobrir espais negats en principi a la mirada. També va dissenyar carreteres sinuoses utilitzant la topografia, perquè els conductors gaudissin d’altres perspectives de visió.
Què passarà amb el cinema a sales?, hi ha futur?
Crec que passarà igual que amb les sales de concerts, que es convertiran en espais molt residuals i minoritaris. Crec que es va viure un gran miratge en la primera meitat de segle XX, va ser una felicitat extraordinària perquè van confluir l’èxit artístic amb el popular. Avui en dia ja no és un art popular.
El cineclub és una sortida en temps de plataformes?
És descoratjador que hi hagi tants festivals i no se li doni un suport més efectiu als cineclubs, que són els que garanteixen una programació encara que no tinguin l’element vistós d’un festival. És més modest però eficaç… un focus de resistència. A més existeix l’element del criteri, que té una rellevància extraordinària. És l’únic que pot garantir que les noves generacions puguin accedir a unes determinades pel·lícules.
Cercador d’històries. Redactor durant més d’una dècada a la delegació de Manacor de Diario de Mallorca