Rafel Perelló (Manacor, 1963) és un home tranquil, de saviesa creixent i inquietuds diverses. Pintor, músic, escriptor i investigador, fa anys que transita Mallorca a la recerca de creences, supersticions i embruixaments comuns a la majoria de pobles de l’illa. Aviat editarà un llibre recopilatori amb tota aquesta sapiència perduda i inquietant.
Es parla poc de la cara oculta de la cultura tradicional mallorquina?
Considero que és una cosa de la que no se n’ha escrit o recopilat prou. Ja hi ha llibres i estudis sobre cuina o ball tradicional, però falta parlar de la part oculta, de la màgia, de la bruixeria, les supersticions o les creences populars, que moltes vegades estan més socialitzades del que creiem. És una herència immaterial que s’ha anat perdent.
Per què és una cosa que ens atreu tant?
Perquè és inherent a l’home, que sent curiositat pels ritus i les creences ancestrals. A mi m’han aturat científics i gent amb carreres universitàries per saber quan sortirà el llibre, perquè no volen perdre-se’l. I això interessa a tothom sense distinció de classes socials. Està en l’ADN. Si no perquè abans la gent anava a missa i per tant creia en Déu, mentre paral·lelament feia totes aquestes coses?
Una curiositat des que naixem. També hi ha superstició en això?
Sí, hi ha la creença en la potència de la placenta, del sac amniòtic. Els homes que anaven a la guerra civil, si podien s’enduien un tros de placenta seca, perquè deien que això els protegia de les bales. O també per a altres coses com per exemple perquè no et piquessin les aranyes. S’atorga poders màgics a certs objectes que funcionen com a amulets. O animals que utilitzats de certa forma tenen poders. Algunes creences encara segueixen practicant-se.
Com per exemple?
Col·locar-se un otòlit d’escorball, que és la substància calcària que segrega aquest peix a cada costat del seu cap, per combatre el mal de cap. Igual que passa amb un os molt petit que els porcs tenen també en la testa. És el que s’anomena una transferència màgica, el teu mal passa a l’amulet. Els pescadors, per exemple, solien portar un cavallet de mar davall la gorra. O s’enterrava un llagost sense cap per provocar la pluja. Eren coses que tothom sabia.
Quan es comencen a perdre tots aquests tipus de creences?
Tot comença a esfumar-se a partir de l’arribada del turisme i l’avanç de la medicina. A la Mallorca preturística moltes d’aquestes pràctiques seguien vigents des de segles enrere.
Posi’m un exemple d’alguna que encara estigui en ús
Encara hi ha gent que col·loca una granera a l’inrevés darrera la porta perquè una visita que t’incomoda o no coneixes sen vagi aviat. A mi em va passar quan vaig visitar a un matrimoni de Son Servera… em van arribar a reconèixer que l’havien col·locada allà per mi. Ara aquestes creences només persisteixen en les persones de més edat. En una altra entrevista que vaig fer a Porreres el passat hivern, quan estàvem asseguts a prop de la ximeneia, defora va començar a tronar. La dona va apagar el foc aviat. Quan li vaig demanar el perquè va ser molt clara: “Perquè el foc crida foc”.
Vostè creu o vol creure?
En general sóm súper escèptic amb gairebé totes aquestes pràctiques. Però he de reconèixer que n’hi ha una que em sorprèn de manera brutal, que és la curació a distància. Un exemple sorprenent encara és el cas del manacorí Antoni Amer ‘Pellerenca’, que tenia la seva ‘oficina’ a l’antic bar Hípica. Allà hi acudia gent de tota la comarca per curar familiars afectats de dolors provocats per cremades. Sense estar ells presents, ‘Pellerenca’ baixava al celler del bar i recitava una sèrie d’oracions a les fosques. Quan tornava li demanava a la persona que havia sol·licitat el seu ajut que li informés sobre l’hora en què el seu familiar havia deixat de patir… i coincidia. Això, que pot ser conseqüència d’una suggestió en casos adults, també funcionava amb nins d’un o dos anys…
Una altra cosa que em sorprèn molt és la sincronicitat. El poder insospitat de la ment pel que fa a la matèria. És allò de “parla d’un dolent i el tindràs present”.
Existeixen altres pràctiques a distància?
La distància també funciona per curar els afectats de cucs. Diverses eren les dones que els ‘tallaven’ enrotllant un fil de cosir entre els dits i deixant que un dels seus extrems caigués en remull dins d’un recipient amb aigua. Si el fil començava a girar era perquè la persona tenia cucs. Al mateix temps que es tallava el fil en tres parts i es recitava una oració, la persona malalta quedava curada.
Totes eren a través de curanderos o hi havia solucions que podia fer un mateix?
Les havia pels fics, per exemple. Només s’havien d’enterrar dues fulles de mata formant una creu. També es podien llevar a través de l’acció de formar tres creus a damunt amb un tros de carn crua d’un animal, normalment de gallina. En aquest punt es tirava aquest tros sobre la teulada d’una persona que et caigués malament, a manera de transferència del fic.
Traspassar el mal amb un objecte?
La transferència des d’un animal també era comú. Per exemple la dentadura d’un eriçó. Abans aquests animals eren part de la dieta mallorquina, amb els quals se solien fer panades. Idò bé, es conservava la seva petita dentadura en oli per a, en un moment determinat en què a un nin li sortissin les dents, se li pogués penjar una bosseta amb la dentadura al coll, perquè així el procés no li fes mal. També podia servir una ametlla bessona.
Allò idèntic també és màgic?
Els bessons sempre han tingut aquest caràcter. Uns des Rafal Pudent, a Manacor, a manera d’exemple, eren molt coneguts per curar el mal de panxa. També tenien un do especial aquelles dones mares de bessons. Hi ha constància que uns pagesos de Son Carrió van anar a demanar una peça de roba a una dóna que acabava de parir per curar de mal de ventre a un dels seus animals, per simple contacte.
Queden alguna cosa de les supersticions d’antany en la joventut?
Poques. Avui dia encara queden expressions supersticioses que deim gairebé sense adonar-nos, també queden restes en coses que feim o evitam. Molta gent encara creu que si es posa una peça a l’inrevés hi ha risc que plogui o que si entra un borino ros a ca nostra és símbol de bona sort o, per contra un borino negre duu mals auguris, encara que per a això hi ha una oració que funciona com a antídot: “animalet de Déu, vola per tu mateix”. Per no tenir morenes encara hi ha qui es col·loca una bola de xiprer a la butxaca esquerra. Per evitar el mal de queixal, és millor posar-se abans el calcetí esquerre.
Hi ha algun dia propens a la mala sort o a evitar per segons quines coses?
Mai afaitar-se en divendres, excepte Divendres Sant. Els dilluns no t’has de tallar les ungles. Divendres és un dia màgic en les creences populars: no s’ha d’anar a la perruqueria per evitar que els cabells tornin blancs. El divendres és el dia de la bruixeria, de la qual la gent es podia defensar fermant-se una corda amb set nusos a la cintura o col·locant una falguera darrere la porta. A Son Macià és sabut que si es sembra un taronger en Divendres Sant, les seves taronges seran de sang (vermelloses per dins).
La fruita és indicadora d’alguna cosa?
Les taronges també podien sevir per saber si t’havien embruixat. En un caramull quan una d’elles es podria molt ràpidament era el senyal precisa d’un conjur. Per contra, xapar tres llimones i tirar-les enterra d’una casa tenia el poder d’evitar o aturar aquest mateix mal.
Llançar coses com a expiació?
A Santanyí hi havia la superstició de tirar dins la casa aigua de set esglésies o fins i tot beure-se-la quan algú sospitava que estava embruixat. També a Santanyí hi va haver una dona que va creure ser víctima quan tant el seu pare com el seu padrí van morir sobtadament, després que a ella li caigués dies abans el setrill de vidre en terra.
Parli’m dels poders del menjar…
A Artà als nins petits se’ls donava de menjar crestes de gall torrades perquè no es pixessin al llit, o fins i tot un ratolinet a la zona de Son Crespí. Per embruixar a una persona també s’utilitzava el menjar. Una pràctica comuna era passar-se un tros de pa per l’aixella al temps que es resava una oració. El pa, que quedava impregnat per la suor, havia de mesclar-se amb el menjar. Era el que es coneixia com el ‘mal bocí’. Hi havia més de 40 classes d’aquests encanteris que afectaven el sistema nerviós per aconseguir diferents objectius, fossin amorosos o per, simplement, fer que una persona fes o deixés de fer coses normals del dia a dia.
I què podia fer algú per evitar-ho?
Si una persona sospitava que la volien embruixar a través d’un tros de pa o de menjar, el primer que havia de fer era agafar-lo amb la mà esquerra i guardar-s’ho. En arribar a ca seva llançar-ho a forn o la xemeneia. Si efectivament es tractava d’un ‘mal bocí’, qui ho havia ofert es despertava amb la cara cremada. Altres manera d’encantar era per exemple, aconseguir un cabell de la persona i enroscar-lo en una serp fins a deixar-immobilitzada, o clavar-li agulles al cap a una granota paral·lelament a una oració amb el nom de la persona a la qual s’havia d’afectar.
Cercador d’històries. Redactor durant més d’una dècada a la delegació de Manacor de Diario de Mallorca