El Club Esportiu Badia de Cala Millor. Un somni esvaït

Joan Caldentey Brunet

Quan tot aficionat al futbol sent el nom del Badia de Cala Millor ràpidament evoca la nostàlgia rememorant els èxits i desventures del que fou, en el seu moment, un dels millors clubs de Mallorca

L’origen del club es remunta a mitjans del anys 70. A Cala Millor, incipient nucli turístic i que encara tenia molt per créixer, es constituí una lliga comercial entre equips integrats per treballadors de diversos hotels. En aquest torneig d’aficionats arribà a haver-hi molta rivalitat i els diversos empresaris del sector oferien a futbolistes bones oportunitats laborals a canvi de jugar amb el seu equip. Els partits d’aquest campionat es disputaven a un improvisat camp situat a les proximitats de l’Hotel Bahía del Este, en una zona actualment urbanitzada. Dins aquest context, la temporada 1978-1979, i per iniciativa de l’Associació Hotelera de Cala Millor, es creà un equip federat, el CF Badia de Llevant. Un any després la institució adquirí uns terrenys a la zona de Son Moro i es començà la construcció d’un nou camp, que en principi havia de comptar amb gespa natural. 

El 19 de maig del 1981 s’inaugurà el recinte amb la celebració del I Torneig Associació Hotelera de Cala Millor, que enfrontà el Nottingham Forest anglès (vigent campió de la Copa d’Europa) i el RCE Mallorca, que per aquells temps militava a Segona Divisió B. Com és de suposar, gent de tota l’illa acudí al partit i es penjà el cartell d’entrades exhaurides. La participació del millor equip del continent del moment fou tota una sorpresa.

Les estrelles del conjunt anglès, que golejaren el Mallorca per 5 a 0, no tingueren cap inconvenient per jugar damunt terra. Brian Clough, l’entrenador, estiuejava a Cala Millor i coneixia alguns directius del club i així, a través d’aquesta relació, es concertà l’encontre. La plantilla s’allotjà a l’Hotel Verónica on disfrutà especialment de la terrassa amb vistes al mar. Avui en dia seria impossible que un Campió d’Europa jugués un partit d’aquestes característiques. Eren altres temps!

L’objectiu inicial del Badia de Llevant era arriba a Tercera Divisió. Entre el 1978 i 1981 l’equip ascendí en diverses categories regionals. Això no obstant, al 1981 es produí un fet determinant. L’històric Servense patia una greu crisi econòmica, estant a un pas de la seva desaparició. Conseqüència d’això, i donada la proximitat entre les dues localitats, es decidí fusionar ambdós equips.

Així naixia el CF Badia de Cala Millor. Entre les clàusules de la fusió s’incloïa la obligatorietat que l’Associació Hotelera de Cala Millor liquidés el milió de pessetes de deute del club Serverí i que el partits del nou equip es disputessin a Son Moro. Per altra banda, els colors del Badia passarien a ser el vermell i negre, que eren els que tradicionalment havia utilitzat el Serverense. El Club Esportiu Badia de Cala Millor de Son Servera, nom oficial de l’entitat, inicià la temporada 1981-1982 a Regional Preferent ocupant la plaça de l’equip de Ses Eres. 

Per a la temporada 1982-1983 es configurà un equip de luxe per tal de garantir un ascens sense complicacions. Dins aquest context es fitxà un ex primera per la porteria, Toni Pascual. Tristancho, Freixas, Adrover, Melià, Joan i Miquel Mesquida, Melis, Capó, Víctor, Paquito, Duró, Pascual, Chema, Cánovas, González, Cebrián, Badia, Toni Llull, Mira, Gayà, Mayol, Esteve i Artabe foren les altres incorporacions. L’equip fou dirigit per Miquel Jaume ‘Jimmy’, qui després dels seus èxits a l’Olímpic de Manacor iniciava una nova experiència.

El Badia arrasà, quedà campió i el play-off d’ascens no fou obstacle per assolir l’objectiu. Especialment notori fou el partit contra l’equip maonès del Seislán que acabà amb victòria per 0 a 1 i en el qual el Badia comptà amb el suport de més de docents incondicionals. De fet, l’equip sempre va tenir massa social bastant heterogènia. També algunes penyes, com la Can Simó, que muntà una grada d’animació  i que s’encarregava d’amollar les corresponents traques abans dels patits. També la Penya Oviedo, formada per un grup de joves de Son Servera.

Una vegada a Tercera, sota la presidència de Romeo Sala, es succeïren una sèrie de temporades on l’equip acabà a la zona noble. Al 1987, amb la polèmica reestructuració de la 2a B, l’equip ascendí directament com a segon classificat del grup balear de Tercera.

Cal també situar el projecte del Badia dins el seu context futbolístic, durant aquells 80 i 90 Cala Millor no fou l’únic destí turístic de sol i platja promocionat a través d’un equip de futbol. A Mallorca existiren tres projectes paral·lels com foren el Santa Ponça, el Platges de Calvià i el Cala d’Or. Al litoral del Llevant peninsular destacaren equips com el Benidorm CF, el Vila Joiosa o el Gandia, entre d’altres. A Canàries aquest fenomen futbolístic fou especialment notori, puixant amb força equips com el CD Mensajero, el Realejos, la UD Lanzarote, el Pájara Playas, el CF Maspalomas, la UD Gáldar, la UD Telde o el CE Correlajo.

Formacions que a l’igual que el Badia assaboriren la Divisió de Bronze. D’altres, com la també canària UD Vecindario, el Palamós (degà del futbol català) o el Marbella jugaren a Segona i el cas dels dos darrers es quedaren a un pas de pujar a Primera. La irrupció d’aquests equips feu canviar per complet el centre de gravetat del futbol espanyol del moment. També s’ha de dir que a l’igual que el Badia tots, absolutament tots aquests projectes, acabaren amb la desaparició del club, el descens a categories Regionals o la dissolució del club amb posterior refundació.

Amb  l’ascens a 2a B, s’escollí nou President, Miquel Meca. L’equip es reforçà substancialment amb jugadors experimentats com Jaume Salas, Pastor, Salvuri, Obrador i Femenías (procedents del filial mallorquinista), Toni Mesquida i Guillem Riera del CE Manacor, retornava Toni Badia -recuperat d’una lesió-. L’equip es completà amb jugadors juvenils com García, Fuster, Nebot i Ordinas. Part del bloc de l’ascens també seguia com el porter Julio, l’asturià Artabe, Mut i Nadal. A tots aquests si afegien alguns jugadors peninsulars com Julián Murillo que arribava CF Trajana de San Adrià de Besòs. L’ex jugador Pedro González fou l’escollit per ocupar la banqueta, que s’acabà convertint en un entrenador de referència de futbol balear. Tècnic amb un estil de joc caracteritzat per la solidesa defensiva i joc al contraatac. L’equip quedà enquadrat en el grup 2, havent-se d’enfrontar a equips catalans, aragonesos, navarresos, bascos i riojans.

El debut a la categoria no fou bo, el Badia fou estrepitosament derrotat pel Nàstic de Tarragona per 4 a 0. La següent jornada era el debut a casa. Partit que es disputà, en horari nocturn, dissabte 9 de setembre del 1987, contra el Barça C. Per l’ocasió s’inaugurà la il·luminació artificial del camp de Son Moro. Els locals jugaren molt bé però no aconseguiren imposar-se al Barça. Equip que arribà un pic a porta i marcà un gol. Aquell dia Quique Costas (entrenador dels blaugranes) alineà un jove jugador anomenat Francesc ‘Tito’ Vilanova, la resta de la història no cal contar-la. A la roda de premsa posterior, Costas reconegué que l’empat hauria estat el resultat més just i lloà especialment la tasca de Jaume Salas i Femenias. A la jornada 3, com a visitant, el Badia donà la sorpresa i guanyà per 0 a 1 a l’Hospitalet i així es sumaven els primers punts.

Durant tota la temporada l’equip estigué a la part baixa, però amb una victòria contra l’Arnedo per 1 a 0 s’arribava a la darrera jornada, a disputar a Inca contra el Constància, a un punt de salvació matemàtica. En un partit per oblidar, s’empatà a 1 i es salvaren els mobles.

Per la següent temporada el Badia feu una passa més cap al professionalisme. Es contractaren nous jugadors entre els que destacaven dos clàssics del futbol gallec. El davanter Prol i el porter Arteaga (que després jugà amb el CE Manacor). També hi hagué canvi a la banqueta. El també gallec Santiago Araujo, que venia d’entrenar l’Sporting Maonés, es feu càrrec de l’equip.

La 1988-1989 no tengué un bon inici, i no només esportiu. Afloraren els primers problemes econòmics, també institucionals. Miquel Meca cedí el càrrec a Miquel Fuster – el vicepresident-. S’acomiadà a Araujo, que tornà a Galícia on posteriorment entrenà el si més no mediàtic, Juventud Cambados. Durant unes jornades el club fou dirigit per Bernat Gelabert, segon entrenador i que havia demostrat la seva vàlua al CE Cardassar, però que no tenia la corresponent llicència federativa per exercir a la categoria. Amb Gelabert, l’equip millorà resultats però s’havia de trobar un tècnic amb la titulació pertinent. Finalment coincidint amb l’inici de la segona volta, en un cas sense precedents, el Constància d’Inca cedia el seu entrenador, el mateix Pedro González. 

González tornà a salvar l’equip, però econòmicament els darrers mesos foren asfixiants. Tant l’Associació Hotelera de Cala Millor com molts, moltíssims de particulars, hagueren de fer aportacions per poder afrontar les despeses de l’exigent categoria. Una vegada acabat el torneig, la directiva acordà renunciar a la plaça. La relació cost-benefici de mantenir l’equip a la Divisió de Bronze no compensava. 

Al contrari del que molta gent creu, no fou ni de bon tros el final de l’equip. Retornat a Tercera amb Esteve Caldentey a la banqueta, es feren grans campanyes. De fet, el dia de glòria del club fou durant aquesta etapa. Al 1991 en tercera ronda de la Copa del Rey el Badia s’enfrontà al Tenerife. Equip que vivia els millors moments de la seva història i que quedà en cinqué lloc a la Lliga aquell any. Al partit d’anada disputat l’11 de setembre, Jorge Valdano jugà amb l’equip suplent on figuraven dos davanters que inicialment no comptàvem per l’argentí, però que acabarien sent titulars indiscutibles. Parlam per una banda d’Óscar Dertycia i per altra de Juan Antonio Pizzi. Sorprenentment el Badia s’avançà al minut 40 de partit. Salvuri veié el porter despistat i des de 40 metres la ficà a la porteria en un gol antològic.

A la segona part, el Tenerife marcà 5 gols, però per uns minuts la il·lusió fou màxima. A la tornada a l’Heliodoro Rodríguez, el Badia fou derrotat per 3 a 0. 

L’any 2005, consumat el descens a Regional Preferent, l’equip deixà Cala Millor i tornà a Son Servera com a Serverense CF. Fou el punt i final! Dins la memòria col·lectiva el Badia s’associa a la fallida econòmica. També als lamentables incidents d’aquell partit a Inca, que commocionaren l’opinió pública quan Televisió Espanyola les emeté aquella mateixa nit a Estudio Estadio. Això no hauria de ser així. El Club Esportiu Badia de Cala Millor mereix ser recordat per haver donat la oportunitat de jugar a Segona B a molts de jugador de la Comarca. Fou un equip que cregué en la pedrera i que tenia una xarxa de cerca talents per incorporar jugadors joves. Alguns com hem dit, arribaren al primer equip. A més, contribuí a la promoció de Cala Millor com a destí turístic en un moment de forta expansió o competència del sector.