Modern York està format per Joan Puerto (guitarra i veu), Pol Magdaleno (baixista i producció), Joan Vallbona (guitarra) i Albert Cera (bateria), a més de la col·laboració de Lluc Martí com a enginyer d’estudi. Amb mitja formació manacorina i mitja catalana, durant tota la setmana passada van estar enregistrant el seu darrer disc al petit auditori del Conservatori de Música de Manacor. Moment en que vàrem poder parlar una estona amb ells. Joan Puerto ens atén.
-D’on ve el nom Modern York?
El nom va sorgir per casualitat. A nosaltres i a mi en particular ens agrada molt Nova York a tots els nivells, des de la ciutat, urbanísticament parlant, fins a l’escena musical i cultural de la costa est dels Estats Units. De fet ens sabem barris i carrers de memòria. Enllaçat amb això, al Ginardó, devora la casa on vivia, hi havia una tenda de mantes que es deia MYC, com si fos New York City però amb una ‘M’… el que em va dur a imaginar què podria ser o significar la lletra inicial. I d’aquí Modern York.
-L’anterior EP, It’s gets better from here (2019), tenia tocs trap, o com el definiria? De totes formes el so ara és distint…
El concepte és molt ample. Tant l’estil d’abans com aquest és una continuació del que denominaria o definiria com a música urbana. Pel que fa al primer EP, tot ve perquè jo vaig ser alumne del Sr. Chen, un gran productor de Rubí, que em va posar una espècie de repte o examen… me va dir: “d’aquí a sis mesos vull quatre cançons”, i van sortir així. També perquè vaig comptar amb la col·laboració d’Apollo T., ficant bases hip hop.
-Té qualque referent?
Un dels referents del grup és Frank Ocean, sobretot el disc Blond, que és feixuc i no molt mainstream, però és un punt de partida pel que fa a l’estil i el so.
-Una altra diferència és que ara canta en català
Perquè pens que en català em surten millors lletres, simplement. Al principi sempre penses que ho faràs en anglès, perquè quan vaig començar a escoltar música vaig crèixer amb els Red Hot Chilli Peppers o amb John Frusciante. També perquè en aquells moments els qui estaven de moda en català eren els Anegats. Però l’anglès no és una qüestió de ser més important o vendre més… de fet els tres artistes que avui en dia venen més ho fan amb lletres en castellà, com són Rosalia, Bad Bunny o C. Tangana.
-És curiós com Manacor segueix donant grups tan distints i tan bons
Manacor és un cas estrany però bestial al mateix temps, perquè sense suport institucional han sorgit i estan sorgint moltes bandes i gent interessant.
-Com va començar vostè?
Jo vaig començar a la Factoria de So de Santa Maria, i d’allà vaig passar a estudiar al Liceu, tres anys de grau mitjà a Barcelona. Però crec que s’ha d’anar més enllà de la interpretació, i acompanyar-la amb més coses, però això també vaig cursar estudis de producció, amb la idea que la música sigui una experiència completa també de video o vestuari. No estic massa d’acord amb la frase que diu que la música és el bistec i la resta són complements com la verdura o les salses. Tot forma part del mateix plat.
-Es pot gravar un disc en una setmana, que és el temps que teniu aquí?
Es pot gravar un disc en una setmana, fins i tot en quatre hores!. Tot depèn dels doblers que tenguis i de l’estudi de gravació que et puguis permetre, la qualitat dels micros etc. Però s’ha de dir que aquí al conservatori tot han estat facilitats i estam molt contents d’així com està quedant.
-Millor enregistrar els instruments per separat?
Depèn, hi ha bandes que, si es coneixen molt bé poden gravar amb tots els instrument alhora. Sona més orgànic, però també està supeditat a allò que vulguis fer exactament.
-De poder triar, a quin estudi del món anirieu?
Posats a triar ens agradaria gravar qualque dia als estudis Electric Lady de Nova York, als de Capital Records o al que té Dave Grohl a Los Ángeles (Sound City).
Cercador d’històries. Redactor durant més d’una dècada a la delegació de Manacor de Diario de Mallorca