Parlam amb el duet format Neus Salvà i Alejandra Scotto, guanyadores del primer Premi Guillem d’Efak de Música

Neus Salvà (Ciutat, 1983) estudiava psicología i magisteri musical a Barcelona, quan la necessitat de sortir de la societat de consum la va empényer a fer un viatge per Amèrica Llatina. Al nord de l’Argentina hi va conèixer la música d’arrel tradicional i a l’Alejandra Scotto (Buenos Aires, 1975), gran experta en instruments i música autodidacta, i amb qui des de 2008 comparteix camí. Juntes formen Sembrant Veus, el duet guanyador del primer Premi Guillem d’Efak de música organitzat per l’Ajuntament de Manacor.

Anant i venint del poble de Tilcara (ja prop de Bolívia), reconeixen que la seva música és una mescla de bases tradicionals d’ambdues parts (una indígena americana i l’altra clarament mediterrània), però “sense fer-ne fanatisme, sino com a inspiració per transitar també per altres camins”. Les seves actuacions i el seu nom també s’adapten al lloc i a les circumstàncies: “a Amèrica del Sud som Sembrando voces, per exemple”, sensibilitat que es nota igualment en els idiomes emprats per interpretar les cançons: “En tenim en català i castellà, però també en Quechua, Aimara o Euskera”.

El fet de viure la major part de l’any a 2.500 metres d’altitud a les muntanyes preandines “ens dóna una cosmovisió molt particular, perquè et sents part de la natura, de igual a igual. Ets un més i segueixes els rituals”. “Així, el fet que el nom del grup estigui en gerundi, marca que és un camí que no està acabat, que es va fent. La idea del procés d’una llavor”. “I veus perquè ens hi agrada molt jugar-hi”.

Lligada a Manacor i a Cala Morlanda, Salvà va formar part del grup Espiral d’Embulls a finals dels anys 90. Per la seva banda, Scotto ve de la cultura de la música cerimonial, del cicus, instrument de canyes bufades, “après directament de la gent que m’ho transmetia”. A més del charango, el clarinet, la quena o el quenacho”.

“Del Premi Guillem d’Efak en vam tenir coneixement per les xarxes socials i perquè tenim molta relació amb el municipi de Manacor”, recorda Salvà; “hem tocat a Cala Morlanda, a s’Illot o al Cicle de les Muses del Museu d’Història, per exemple”. Sembrant Veus van acudir a la gran final duta a terme a Porto Cristo amb tres cançons: ‘Mediterràniament’, ‘Moviment en pausa’ i una altra glosada amb percusions basada en poemes del propi Guillem d’Efak.

“Vam sentir una gran alegría en saber que havíem guanyat, perquè no ens ho esperàvem, ja que el jurat consideram que ho va tenir molt complicat. Érem diferents propostes en estils diferents”. Ara, després de dos discos d’autoedició (A l’ànima l’hem d’alimentar, 2011; La vida mar, 2016), “ja estam en el moment en que ens fa ganes delegar més les coses i emprendre un nou camí”. Sense defugir, està clar d’una sonoritat basada en referents concrets com Gabo Ferro, Popi Quintero, Sílvia Pérez Cruz o Maria Arnal, “però pensant-ho com una obra d’art on també hi cap la dansa o la poesía”.