Lourdes Melis: “El de Manacor és un exemple de museu obert a la societat”

Fa només unes setmanes la investigadora de Porto Cristo, Lourdes Melis, va completar una tesi doctoral sobre la realitat i el  potencial turístic dels museus mallorquins. En parlam una estona amb ella

 

La cultura en general i els museus en particular mai han estat la prioritat del turista que arriba a Mallorca. La recerca de tranquil·litat sota el sol i l’aigua, fa que l’illa sigui un destí poc explotat més enllà de la costa, els hotels i la restauració. Precisament la necessitat de saber per què menys d’un 5% dels visitants manifesten un interès cultural per l’illa, o com poden influir els museus que tenim per augmentar aquest percentatge, ha duit a la investigadora Lourdes Melis (Porto Cristo, 1985) a completar una tesi doctoral sobre la seva realitat i el seu potencial.

La idea va sorgir el 2009, quan el doctor en Història i professor de la UIB, Sebastià Serra, dirigia un grup d’investigació en el qual hi participava Melis: “El repte era escriure un llibre sobre els museus de les Balears per l’Institut d’Estudis Baleàrics . Allò va acabar en una publicació de caràcter didàctic, rigorosa, però pensada com a material de difusió”, recorda Melis. “En aquells moments jo no sabia que això evolucionaria per convertir-se en la meva tesi doctoral. Encara que aviat vaig veure que hi havia tema i m’hi vaig llançar”.

Va començar el 2015 i ha acabat ara, a l’estiu de 2021, “amb una pandèmia pel mig i tot un any en el qual no vaig poder treballar-hi. És a dir que han estat cinc anys de feina”. Però el resultat, presentat aquest mes de juliol a la UIB, ha merescut l’excel·lència i ha suscitat el debat en forma de diverses preguntes.

La primera seria definir quants museus hi ha a l’illa. “No hi ha un llistat oficial. Primer cal distingir entre museus i col·leccions museogràfiques. En total els reconeguts són deu, a part de l’estatal que és el Museu de Mallorca (que també té al seu càrrec el de Muro i el de Pollentia a Alcúdia), que es regeix per reglaments establerts pel govern de cada comunitat. Al mateix temps hi ha la Xarxa de Museus de Mallorca, on no cal complir tots i cadascun dels requisits, de manera que en total n’hi ha algun més”.

“Com més arrelat estigui un museu amb la societat molt millor”

Per tant si fem una llista dels ‘oficials’, aquests serien: La Cel·la de Chopin a Valldemossa, el Museu d’Història de Manacor, el Museu de Sa Bassa Blanca-Fundació Yannick i Ben Jacobsen, Es Baluard, Els Calderers a Sant Joan, la Fundació Cosme Bauçà, la impremta Guasp, la col·lecció de pintura del Consell de Mallorca a la Misericòrdia de Palma, l’IMEDEA d’Esporles i els Jardins d’Alfàbia.

I és que per ser un museu ‘amb totes les lletres’ cal complir uns requisits bastant ferris, com ara tenir un Pla director, un edifici d’acord amb unes característiques determinades, una conservació i exposició adequades, pressupost i personal suficient amb tasques de direcció, un fons inventariat que permeti també el desenvolupament de tasques d’investigació, de difusió i educatius, tenir un horari de visites, mesures de seguretat, estatuts i un pla anual d’activitats. Per ser col·lecció és una mica més senzill: ha d’haver-hi una exposició permanent, un inventari, mesures de conservació i facilitar la investigació.

És evident que hi ha més d’una desena. Ja que després, dins de la Xarxa de Museus de Mallorca, El Consell permet que museus no ‘reconeguts’ participin de la xarxa perquè aquesta tengui més força. Així, perquè tot tengui un sentit més global, Melis ha elaborat per a la seva tesi “un cens propi seguint quatre criteris bàsics: disposar d’un espai expositiu mínim, una sistematització museística, un horari d’obertura continuat o amb visites concertades i disposar d’almenys una persona que es faci càrrec”. D’aquesta manera, la xifra s’eleva fins els 76 museus a Mallorca, la qual cosa és una xifra considerable en comparació amb altres comunitats espanyoles. “Solen ser museus molt locals, petits i que parteixen de mans privades”.

Una altra qüestió problemàtica és saber quina seria la llista dels més visitats… “Miri, en molts casos és molt complicat estipular el nombre exacte de visites. Al catedralici, per exemple, només t’ofereixen dades d’entrada a tot el conjunt… així que no són determinants. Els estudis sobre el públic als museus mallorquins són molt dispersos o directament ni es realitzen”.

A més, la percepció que solen ser gratuïts és falsa. En la majoria es paga una quota, encara que sol ser simbòlica. Sobretot en els privats. Es tracta d’una espècie de responsabilitat cívica per donar-los un valor mitjançant el preu. En això té molt a veure la situació geogràfica de cada museu: “Diguem que depèn sobretot d’on està situat. El de la Serra de Tramuntana, el de la Cartoixa a Valldemossa o el de Robert Graves per estar a Deià. La ubicació influeix. Pel que fa a el públic, hi ha dues tendències en aquest sentit: els que es nodreixen a partir de turistes i que per tant estan oberts durant l’estiu o a partir de visites concertades; i els públics, que solen basar bona part de les seves visites en els escolars”. En general l’edat mitjana dels visitants en general, però, sol situar-se a partir dels 40 anys.

Els museus neixen o es fan?. “Com més arrelat estigui un museu a la societat molt millor… o dit d’una altra manera, un museu hauria d’existir per una voluntat social, o en cas contrari no té gaire sentit. Ha de ser actiu, social, conèixer la seva realitat, millorar i ser conscient dels problemes que hi ha. El de Manacor, per exemple, durant el confinament telefonava setmanalment a molts usuaris per saber com estaven… això és un reflex d’integració amb la societat a la qual va destinat. A més de comptar amb una Associació d’Amics que s’encarrega d’organitzar actes. És un exemple de museu obert a la societat”.

“Els estudis sobre el públic als museus mallorquins són molt dispersos o directament ni es realitzen”.

Melis també al·ludeix als museus ‘marca’ i als que passen més desapercebuts tot i el seu potencial; aquells que per si mateixos són un reclam gairebé exclusiu per venir a Mallorca, com la Fundació Miró o el de Rafa Nadal a la capital del Llevant. “Només cal fixar-se que s’anuncien ja dins el mateix aeroport”. “N’hi ha alguns que tenen atractiu però que no són potenciats per les administracions, ni en les oficines turístiques o d’informació. També cal especificar que l’oferta en línia sol ser molt deficitària. A més de no haver-hi un treball conjunt entre les conselleries de Turisme i Cultura, que només s’uneixen per col·laboracions molt puntuals”.

La dada més preocupant per fer-se càrrec de la possibilitat real de revertir la situació turística mallorquina cap a altres rutes, és que menys d’un 5% dels turistes manifesta tenir una motivació cultural per venir. “Evidentment no és possible canviar el model actual per un altre cultural, però les administracions poden fer molt més. Crec que més enllà d’aquesta estadística, aproximadament la meitat dels turistes, un cop són a l’illa, realitzen a l’almenys una activitat cultural d’algun tipus, encara que no tinguessin aquesta motivació inicial”. “Al voltant de dos terços dels turistes repeteixen visita, així que entra dins de la lògica que vulguin ampliar i diversificar les seves activitats”. Per aquí hi ha esperança.

També seria bo mirar cap a l’interior: “En general crec que avui en dia hi ha més voluntat per crear museus nous que contribuir a mantenir els ja existents”, critica Melis. “Dir que farem un museu ven molt. Però després cal tenir partida pressupostària, s’ha de poder mantenir a llarg termini, perquè en cas contrari acabaran tancant… i d’això en tenim diversos exemples a l’illa. Perquè un museu sigui estable ha de poder subsistir per si mateix sense tenir subvencions estables. Això seria l’ideal. Alguns serien molt interessants com el del Ferrocarril de Son Carrió, però aquí sí que és necessària la implicació de les institucions”.

Print Friendly, PDF & Email