Cabriols manacorins. Breu història de la producció local

Joan Caldentey Brunet

Temps enrere Manacor tingué una important tradició industrial en el sector del moble. Passejar per la ciutat implicava sentir el característic renou de la maquinària dels centenars de tallers existents. Sorolls que anaren desapareixent a mesura que la deslocalització provocà el progressiu tancament d’establiments del sector.

Molts eren els fusters aficionats al trot. Dins aquest context es formaren algunes penyes relacionades amb el món de la fusta com per exemple l’Oliv-Art. La qual fou especialment activa als 80 amb el gal Kalisson com a màxim representant.

La cosa anà més enllà i, a principis dels 80, alguns professionals manacorins s’atreviren a fabricar ells mateixos sulkys de competició. Eren moments en el quals els cabriols de primera mà eren difícils d’aconseguir i cars. La majoria s’havien d’importar de França i Itàlia. Fet pel qual s’havien de pagar els corresponents aranzels i honoraris d’intermediaris. Aquest fet estimulà el sorgiment d’una certa industria endògena destinada originàriament només a reparacions i que, amb el temps, evolucionà cap a la fabricació completa.

El pioner fou Pedro Santadreu (Relles), artesà del sector de l’olivera. Al seu taller, situat al costat de les Perles Majórica, inicià la primera producció manacorina de cabriols. El primer problema que sorgí fou trobar el tipus de llenya més adient. Després diverses proves l’escollida fou el lledoner. Arbre mitològic, els fruits del qual engataren la tripulació d’Ulises i li feren perdre el rumb cap a Ítaca. El lledoner humidificat és fàcilment mal·leable pel que fou la matèria primera ideal.

El segon problema fou el disseny en sí mateix. Per aquest propòsit Pedro va recórrer a l’entrenador palmesà Baltasar Estelrich amb qui feu un tracte. Si li deixava 2 mesos un cabriol per poder tenir un referent en la seva producció ni regalaria un com a mostra d’agraïment. El tracte tirà endavant i vuit setmanes després Santandreu es presentà amb els dos sulkys a les quadres d’Estelrich. Impressionat pel resultat Baltasar n’encomanà dos més a l’acte!. Eren carretons de gran qualitat i que destacaven pel seu acabat envernissat. D’aquest taller manacorí en sortiren desenes d’unitats que desfilaren pels hipòdroms mallorquins durant anys.

El segon taller que fabricà sulkys fou els dels germans Henares, grans aficionat al trot i recordats per l’afició manacorina per ser els propietaris de Cecilia o Jokus SF. Al Carrer Nord, a l’actual passeig Ferrocarril, es dedicaven igualment a la reparació i venda de cabriolets amb característiques i acabats molt similars als citats en primer lloc.

Tant Santandreu com els Henares fabricaren cabriols llargs o d’empènyer, com s’anomenaven col·loquialment. Fou el tipus més comú a França, i per extensió a Balears, fins a principis dels 90. Garantien la comoditat del menador però obligaven a la bístia a fer una certa tracció per estirar-lo. A n’aquesta dècada arribà des d’Escandinàvia i Estats Units la moda dels cabriols curts, més lleugers i versàtils. Conseqüència d’això la producció manacorina es reorientà. Fou Domingo Truyols (Des Bon Gust) qui produí la còpia manacorina del famòs Custom sulky curt amb qui Ourasi guanyà 3 Gran Prix d’Amèrique.

L’entrada d’Espanya al Mercat Comú Europeu, la jubilació dels qui s’hi dedicaven juntament amb la progressiva substitució de la fusta pel carboni en la fabricació dels carros, provocaren el cessament de la producció local. Avui en dia molts d’aquests cabriols que Santandreu, Henares i Truyols fabricaren encara s’utilitzen per l’entrenament i el dia de demà haurien d’estar a un museu com una mostra del que Manacor va ser capaç de produir.