A l’estrena del segle XIX encara bona part de l’economia de Mallorca descansava sobre el sector primari i, especialment, sobre la producció de la típica trilogia mediterrània: l’olivar, els cereals i la vinya. I Manacor no n’era una excepció. A la secular dependència del gra, els terrenys dedicats a la vinya s’anaven progressivament ampliant per tal de satisfer una cada vegada més creixent demanda de vins i aiguardents.

Ja a mitjan set-cents, el cònsol francès (un dels mercats preferents dels mallorquins) a les Balears transmetia als seus superiors el fort increment experimentat quan a l’elaboració d’aquells productes. “L’illa és fèrtil en molts de fruits i gèneres i els habitants són mediocrement treballadors (…) Aquest fruits són, principalment, oli d’oliva, ametlles dolces, formatges, tàperes en vinagre, vi i aiguardent”. I d’aquest darrer segment és del que us parlarem avui.

Tradicionalment la vinya es solia conrear a zones de l’illa on les condicions del sòl i les seves característiques ho aconsellaven i la major part de la producció es destinava al consum intern dedicant els excedents a la fabricació d’aiguardent

Pel que fa als períodes d’expansió vitivinícola cal dir que al llarg de quasi mig segle -1730 i 1770- la vinya experimentà un fort creixement coincidint amb el declivi del cultiu blader, incrementant-se , encara més, a les dècades que cloïen el set-cents.

A l’illa hi havia dues zones vitivinícoles ben definides: la de Binissalem i la seva àrea d’influència; Inca, Alaró, Sencelles i Santa Maria i la del Pla amb Felanitx (on es produïa entre el 20 i el 35% del total), Manacor, Porreres, Campos i Llucmajor.

Aleshores la vinya constituïa, per la gran majoria dels nostres  pagesos, un recurs bàsic per a la seva subsistència  i així ho reflecteix una notícia de l’època “muchos pobres, quienes con una cuarterada o menos de tierra plantada de viña podian vivir por ser seguro el beneficio de su fruto”.

La importància de la vinya al terme manacorí, tant pel que fa a l’extensió dedicada al seu conreu com a la producció i benefici econòmic, es demostra clarament en el quadre següent, elaborat a partir de dades de 1860.

Nota: el producte brut, net i per quarterada s’expressa en reals.

Però el procés d’elaboració del vi i de l’aiguardent no sols beneficiava els vinaters, també ajudava al manteniment de nombrosos segments de la massa laboral del poble –el que avui coneixem com mà d’obra indirecta-, incloent dones i al·lots, quan els processos de manteniment dels conreus i manipulació del raïm ho demandava.

Així es desglossava les 11,75 pessetes que costava veremar una quarterada de vinya l’any 1890:

• Pel jornal de cinc dones o al·lots a 0,75 pessetes de mitjana….. 3,75 pessetes
• Pel jornal de dos homes per treure la verema a 1,50 cadascun. 3,00 pessetes
• Per un jornal de carro……………………………………………………….. 5,00 pessetes

A conseqüència de la forta embranzida del negoci del vi, les àrees destinades al conreu de la vinya augmentà de manera significativa. Aquí mostram els principals propietaris

Com queda palès al quadre anterior la meitat dels viticultors manacorins disposaven de menys d’una quarterada per conrear la seva vinya; altre 38% podia estendre els seus ceps dins extensions d’entre 1 i 5 quarterades i només el 12% superava les quinze quarterades sembrades de vinya.

Entre els majors propietaris destacava Pere de Veri amb 60 quarterades, Joan Bauzà amb 32, Maria Pou amb 30 i Joan Amer Servera amb 29. Entre els altres propietaris de grans extensions dedicades a dit conreu hi havia alguns cappares del poble com Joan Amer Servera, Agnès Ribera, Martí Bonet Truyol, Antoni Jaume Ballester, el notari Miquel Morey, Sebastià Rosselló Nadal Hereu, Jaume Lluis Mas, Maria Ballester d’Olesa, Josep Villalonga, els hereus d’Aina Llodrà, Bernat Salas Ferrer Xema, Margalida Mesquida Galmés i Benet Riera Riera.

Per acabar l’exposició de la situació de Manacor en aquells anys d’efervescència vinatera detallarem el nombre de cups construïts en menys d’un quart de segle -període comprés entre 1860 i 1893-, la majoria dels quals encara es conserven tot i que amb els bocois i les botes congrenyades buides d’aquell or vermell que engrandí Manacor en la segona meitat del segle XIX.

I fins aquí un petit esbós del marc on s’anava obrint un dels períodes definitoris del tarannà de la societat manacorina, anorreat amb l’arribada de la fil·loxera i el declivi dels mercats exteriors.