Història del CE Manacor. 2008-2011, de Preferent a 2ªB.

Joan Caldentey Brunet

 

El 25 de juny del 2011, tot just fa 10 anys, el CE Manacor ascendí per darrera vegada a Segona B, la màxima de les categories del sistema de lligues espanyol en la qual ha jugat. El camí no fou fàcil. De tots els ascensos que ha protagonitzat el club, segurament aquest és un dels que més mèrit ha tengut. Fou, per una banda, per partida doble i per altra amb una plantilla formada quasi en exclusiva per jugadors formats al club.

La temporada 2008-2009 l’equip acabà 18é de la Tercera Divisió, havent sumat només 28 punts. Fou un annus horribilis pel Manacor, que perdé alguns partits de manera escandalosa en els quals arribà a encaixar fins a 8 gols. La falta de recursos econòmics i una mala planificació esportiva foren les causes de tot plegat.

El descens a Regional Preferent fou tota una tragèdia per una institució que duia dècades assentada a categories Nacionals.

 

Equip titular del CE durant la temporada 2009-2010 a Regional Preferent. (foto: Futbolbalear)

           En ocasions però, els fracassos són l’inici del camí de l’èxit. Per a la temporada 2009-2010 el club, que patia una important crisi institucional, contractà Jaume Mut (que casualment torna a ser l’entrenador) i repescà una sèrie de jugadors de la pedrera dispersos per clubs de la Comarca.  Arrancava la pretemporada el 28 de juliol de 2009 amb l’objectiu de recuperar la categoria perduda i amb moltes cares noves. Nofre, tot un ídol per l’afició, tornava a l’entitat amb quasi 40 anys, però amb una forma física envejable. Jaume Estrany, Juliol Huertas, Petete, José Galletero, Barbón, Rafa Caldentey ,el porter Gaspar, Pujades, Alabarce, Arjona, Muñoz, Peinado, Julve etc.. tenien la responsabilitat d’ascendir fora marge d’errada.

La temporada fou perfecta! L’equip jugà amb gran solidesa defensiva i capacitat golejadora a la vegada. Com a campió del grup de Mallorca, amb 90 punts, es consumà el retorn a Tercera. Per sort la travessia pel futbol Regional havia estat només d’una temporada. Tot i això, el curs futbolístic, no fou un camí de roses degut a problemes interns de l’entitat. Al gener, els jugadors, a causa de desavinences amb la direcció esportiva del moment, es plantejaren deixar d’entrenar i jugar. Finalment, per amor als colors i de manera desinteressada seguiren en competició. El club estigué durant unes setmanes a un peu de la seva desaparició.

Per la 2010-2011 la nova directiva de Rafel Sureda mantingué l’entrenador i a gran part del bloc de la temporada anterior. Hi hagué algunes baixes, com la de Nofre que es retirà. I també algunes altes com les de  Flores o Garcia Mut. En principi l’objectiu era assentar-se de nou a la categoria, deixant projectes més ambiciosos pel futur.

L’equip sorprengué a propis i estranys. Per segon any consecutiu, tornà a ser campió. En aquest cas de Tercera, fet que no es repetia des de feia 19 anys. El jugadors tenien confiança en ells mateixos, amb Mut a la banqueta l’estil de joc estava molt ben definit.

Com a campió, el CE Manacor tenia dret a jugar la temporada següent la Copa del Rei i a disputar el play off d’ascens a una única eliminatòria. A més, si no s’ascendia per aquesta via ràpida, el format de la competició donava dret a disputar una repesca.

La il·lusió per pujar era màxima, lluny quedaven aquelles temporades a la Divisió de Bronze durant els primers 90. El sorteig aparellà els manacorins amb el campió del País Basc, la Societat Esportiva Amorrebieta. Equip que per cert, acaba d’ascendir sorprenentment a la Lliga Smartbank.

L’eliminatòria fou decepcionant. La veterania dels jugadors bascos superà la joventut dels futbolistes locals. A l’anada, es perdé per 3 a 0 i a la tornada a Manacor, disputada sota una calor asfixiant, es repetí derrota per 0-1.

La repesca obria una segona porta a l’ascens. Malgrat ara s’haguessin de superar 2 rondes, es tenia el factor camp a favor. La moral de l’equip, gràcies al lideratge de Mut dins el vestidor, estava intacta.

El primer escull fou el Mutilvera. A terres navarreses el Míster sortí amb un estil defensiu que donà el seus resultats, ja que el partit acabà en tables (0-0). A la tornada, a Na Capellera, el CE Manacor  s’imposà per 1 a 2.

L’equip tornava a estar un pas de la 2a B. Ara amb la UD Almansa com a rival. Durant la temporada 1978-1979 a l’antiga Tercera Divisió ambdós equips s’havien enfrontat en dues ocasions, perdent sempre els manacorins. Les estadístiques, com diu la dita, estan per rompre-les.

L’anada, en terres manxegues es disputà el 17 de juny 2011. Finalitzà amb una ajustada victòria local per 2-1, en un partit que acabà amb incidents. Producte d’aquest fet el col·legiat, Ais Reig, aturà l’encontre alguns minuts i  sol·licità a la Guàrdia Civil que el seu vehicle fos escoltat fins a la sortida de la ciutat camí de València. D’igual manera alguns futbolistes del Manacor i l’entrenador reberen l’impacte d’objectes llençats des de a grades. El titular de premsa del dia posterior comparava el partit amb la Batalla d’Almansa, fent referència a la derrota Austracista durant la Guerra de Successió Espanyola.

Ja a la sala de premsa, Jaume Mut  reconeixia la derrota i calmava els ànims afirmant que l’Almansa seria ben rebut a na Capellera per part de l’afició local. Malgrat la derrota, el gol de Kike Arjona, donava oxigen al CE Manacor per afrontar la tornada a disputar una setmana després.

L’autoritat competent declarà el partit d’alt risc en previsió de possibles aldarulls. La directiva posà entrades al preu únic de 5 euros i na Capellera quasi s’omplí. Els 200 aficionats de l’equip visitant foren ubicats als sector nord de la tribuna i en cap moment es produí el més mínim incident. Biel Vadell, delegat del club, quan presentà les alineacions per megafonia feu una crida a la concòrdia concloent amb un Que guanyi el millor!

L’entrenador de la UD Almansa Ibánez Varcárcel sortí a aturar el joc dels locals provocant contínues interrupcions del partit. Només un jove Rubén Jurado, desmarcat en punta, incomodava la porteria local. El nervis provocaren l’expulsió de Fer al min 31 per doble amonestació. Jugant amb 10, tot estava a favor dels visitants. Na Capellera emmudí, però dins els terreny de joc els blanc i vermells no es donaven per vençuts.

Al min 71 el partit feu un gir substancial, penal a favor dels CE Manacor!. Barbón, en un gest propi de grans jugadors, assumí la responsabilitat de llançar-lo. Ho feu pel centre, enganant al porter Imanol i la pilota acabà al fons de la porteria. Barbón, sense ser conscient en aquell moment, acabava d’entrar en la història del club.

 

Alineació que presentà el CE Manacor el 25/6/2010 en el que fou un partit històric.(foto: Futbolbalear)

Els darrers 20 minuts del matx foren d’infart. El CE Manacor jugava amb un futbolista menys i l’Almansa es llançà a l’atac. Un empat  donava la volta a l’eliminatòria. La victòria no es podia escapar i l’equip feu una defensa numantina del resultat.

Al minut 93 l’àrbitre siulà el final. Divuit anys després el Manacor tornava a Segona B. Fet inimaginable 2 anys abans quan l’equip era a Regional. L’1 a 0 valia un ascens que costà sang suor i llàgrimes mai més ben dit. La victòria fou dedicada a Simó. Jugador que no pogué disputar la tornada per trobar-se ingressat a l’Hospital Son Espases, producte d’una repentina malaltia. Amb tot, l’ascens fou un premi per una fornada de jugadors manacorins que duien des de les categories inferiors al club.

Enguany l’ascens no ha estat possible tot i que s’ha lluitat fins al darrer moment per disputar el playoff. De bon segur la temporada 2021-2022 l’equip ho seguirà intentant.

Print Friendly, PDF & Email
Aquesta web utilitza cookies pròpies pel seu correcte funcionament. En fer clic al botó Acceptar, accepta lús daquestes tecnologies i el processament de les seves dades per aquests propòsits    Configurar y més informació
Privacidad